Esclaus de la por és el segon LP de la banda de death metal barceloní Angoixa, un treball que han produït quatre anys després del seu primer album complet, i la veritat és que no fa esperar gens a l’oient. L’àlbum comença sense miraments: un riff galopant et pega en la cara només comença el primer tema, no hi ha cap tipus d’intro acústica ni obertura lenta. De fet, tot aquest album és una declaració d’intencions que crida a pulmó que la banda está evolucionant. 

El disc conté huit cançons executades amb un estil tècnic i pulit, que substitueix la nostàlgia pel death metal escandinau dels anys 90, tan present al seu anterior treball Camins sense destí. Ara cada tempo està mesurat amb moltíssima precisió mentre es combinen ritmes desbocats i ràpids amb melodies lentes, que arrastren la obscuritat sempre present a la música d’Angoixa. Així i tot, hi ha coses que es mantenen des dels orígens de la banda, com per exemple, la utilització de samples, que contribueixen a crear una atmosfera lúgubre i pesada que s’ajusta molt al tò que dona l’instrumental i queda reforçada per unes lletres plenes de nihilisme.

Tanmateix, a vegades sembla que aquest disc té tant que demostrar que a vegades resulta repetitiu, és a dir, la constant combinació de ritmes de doble bombo a dures penes inclou cap variació, per exemple, la cançó Deus de la falsedat i El turment dels caiguts comencen pràcticament igual. Aquesta sensació perdura, al menys, fins la segona meitat del LP, doncs a cosa canvia a partir de Rere el mirall, el cinquè tema del disc. A partir d’aquest punt, la banda deixa clar tot el que tenia i deixa pas a una major varietat d’estructures musicals i tocs, que si bé són subtils, aporten molta més varietat i converteixen aquest en un treball molt més interessant de sentir. Passat l’equador de l’obra, en composicions com L’ombra de la dalla o Dins la matriu podem discernir cors que combinen veus greus amb els bramits d’ultratomba habituals de Robert Garcia, solos de guitarra melòdics i, fins i tot, trams en els que es recupera eixa distrossió old school tan present a Camins sense destí.

Sense cap dubte, Esclaus de la por és una obra d’una considerable solidesa musical, malgrat que prové d’una escena molt minoritzada en la música en català. A més, no cal deixar de costat el fet de que, per a una banda no lligada a cap discogràfica, la qualitat del sò no s’hi queda enrere: la mescla dels instruments, la veu i els samples atmosferics creen una barreja orgànica on tot es discernible i cap pista destaca en sobremanera. Això, pense, es un aspecte normalment donat per sentat al escoltar música, però que té molt de mèrit en un disc produït pel propi grup.

En resum, aquest segon àlbum d’Angoixa mostra una gran perspectiva de creixement per a l’agrupació, inclús tenint en compte que els seus membres ja eren músics experimentats quan la fundaren. Per una altra banda, és un treball que comença dient «aquest és el sò que tenim» i després et mostra «açò és el que podem fer amb ell», el qual fa que sentirlo arribe a ser idoni per a algú que es vulga familiaritzar amb el metal extrem. En general, un álbum molt sòlid.

Deixa un comentari