El ball del vetlatori: quan li cantàvem a la mort

Si aquesta crisi sanitària que vivim m’ha empés a fer alguna cosa, és a pensar en com d’oblidada teníem la mort. O, almenys, a pensar com d’oblidada la tenia jo. I no és que no la visquem, la mort, sinó que no la incloem en la nostra quotidianeïtat. “És cosa de la secularització occidental” em dic, sense saber-ne res i fent com si en sapiguera. Potser va haver-hi un moment en què la mort formava un tot integral amb la vida. No ho romantitzem, però: de morts, n’hi havia moltes més, i sempre moria més i pitjor qui menys tenia. Amb tot això, com més morts, per desgràcia, més possibilitats de veure morir gent jove. Aquesta pandèmia ens ha dut la tristesa de veure els nostres grans patir i morir en soledat a casa, als hospitals i a les residències -aquests darrers retallats i espoliats impunement en els últims anys-. Per sort, no hem vist patir i morir infants. Tanmateix, el context present, on la mort ha entrat a les nostres cases per la televisió i les xarxes en forma de dades i gràfiques, m’ha fet pensar en una tradició ja morta: la del vetlatori de l’albaet.

Quan abans no teníem res semblant a un altaveu bluetooth amb què fer sonar l’últim tema que li encanta al teu grup d’amics, la música havia de ser feta amb els cossos propis: es tocaven instruments, es cantava, es ballava. No era millor ni pitjor, simplement era la manera d’obtenir la música que volem que ens acompanye en certs moments. El que ens costa més d’imaginar ara és que un d’aquests moments en què es requeria música i ball era el vetlatori de l’albaet. Aquesta tradició consistia a fer vetlla a casa durant una nit a l’infant mort -l’albaet– mentre es cantava i es ballava al seu voltant.

Ens sona estrany, però era una pràctica habitual en el passat. Un passat ben proper i que no només pertany al País Valencià. Altres geografies de la península també acostumaven a vetllar els seus infants cantant i ballant, com pot ser el cas de La Gomera, a les Illes Canàries. Fins i tot, se’n troben restes ben recents a l’altra banda de l’oceà Atlàntic a llocs com Xile. Per no allargar massa la cançó, serà en el pròxim article d’aquest viatge per la música tradicional que entrarem de ple en saber en què consisteix aquesta pràctica que posa al centre la mort d’una manera tan evident. Ara per ara, crec interessant escoltar alguns exemples de com aquesta pràctica ens ha arribat, a dia de hui, en forma de cançó i que demostren com de prop teníem la mort abans i ens fa preguntar-nos on la tenim ara amagada.

A casa nostra, l’interpreta Pep Gimeno ‘Botifarra’, però també el canten i reinterpreten Maria Arnal i Marcel Bagés. El primer, reinterpreta el ball del vetlatori dins d’uns paràmetres més estrictament tradicionals; els segons, fan una reinterpretació que, tot i ser més lliure, no defuig la proximitat amb la tradició: els patrons harmònics que Marcel interpreta a la guitarra són els mateixos que trobaríem en una versió com la de Botifarra i la melodia que canta Maria no dista tampoc en gaire coses. A més, introdueix una melismàtica característica del repertori tradicional. Però tampoc vull ara fer una anàlisi musicològica profunda al respecte d’aquestes interpretacions. Preferisc posar en valor el fet que encara avui s’interprete aquesta música. Potser no ens ha d’estranyar que cap d’aquests músics haja reinterpretat la música d’aquesta tradició; al cap i a la fi, també la resta de la seua obra es relaciona íntimament amb la música tradicional. Tanmateix, crec que el fet de posar en valor aquest ball de vetlatori va un poc més enllà.

No sé exactament què en podríem fer, d’una tradició que ara ens sembla tan llunyana i estranya. Cantar-li a la mort és estrany perquè, a pesar de tota la música que escoltem en les nostres quotidianeïtats, poques vegades cantem -amb el nostre cos- a les coses. La nostra veu, el nostre cos, participa molt menys en les activitats musicals quotidianes. Em pregunte com seria forçar la nostra realitat perquè la música es torne a acostar a la mort d’una manera més intensa i directa, com semblava ser aquest vetlatori.

No dic que el millor seria tornar a practicar aquesta tradició concreta, però crec que recordar-la i recrear-la musicalment -com fan magistralment Botifarra o Maria Arnal i Marcel Bagés, entre d’altres- ens ha de fer pensar que la mort necessita estar amb nosaltres d’una altra manera. Millor encara: som nosaltres els qui hem de disposar-nos davant de la mort d’una manera diferent. Prendre’ns-la seriosament, sense acceptar com a normal la impossibilitat de donar enterrament als nostres propers, per exemple. La pandèmia fa palés que hi ha una gestió de la vida on, no és que la gent no “comptem”, sinó que només “comptem” en el més pur sentit aritmètic.

Hem de cantar-li, a la mort, de la mateixa manera que hem de cantar-li a tot el que vivim i ens passa. Potser exagere i el fet de seguir recreant una música com la del vetlatori careix ja de sentit. Tanmateix, que hi haja gent que decidisca, hui, reinterpretar-la fa evident que encara té alguna cosa a dir-nos. Fins i tot Orxata Sound System té una versió del ball. De la mateixa manera que no es pot ressuscitar un albaet o albaeta que ha mort tristament, tampoc podem fer reviure una pràctica musical. Escoltar-la, però, ens ha de fer pensar que necessitem una altra manera de compartir l’experiència de la mort, una altra manera de defendre les nostres morts.

Article corregit per Joaquim Cano
De La Nucia (Marina Baixa), graduat en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant. Especialitzat en estudis literaris i treball de corpus lingüístics. Professor de trinxera al Baix Segura. Prop del tsundoku. Poliamorós amb la música, format a escola i carrer. Integrant del programa La Xarradeta. Obsessiu i, de vegades, versut.

Article escrit per:

Marc Mariner

Marc Mariner

Entre sons i cabòries. De La Plana, vivint a Barcelona i aprenent a escoltar tant com puc. Escrivint sobre tradició i present, sobre un present sempre en continu esdevenir musical i amb la intenció de fer sonar la nostra realitat d’una manera diferent.

Anteriors

[Repàs d’actualitat] Stay Homas, Gener i Vienna publiquen avançaments dels seus propers discs

Recents

Esperança, desitjos de llibertat i bon rotllo: “El dia de la victòria”, de Buhos