A tots ens agrada anar a un festival o un concert a les festes d’estiu del nostre poble per ballar i cridar als quatre vents les cançons que tant ens agraden i ens fan tremolar. I si pot ser envoltat de la gent que més ens es fa vibrar i amb un litre de cervessa fresca a la mà, millor. L’elevat nombre de visualitzacions dels videoclips de La Fúmiga  (un bon grapat d’ells supera els centenars de milers de visites i, en concret, La Mediterrània s’apropa al mig milió) són una mostra de la necessitat d’un “nou vent” en un panorama que sembla demanar nous grups que agafen els relleus dels més grans. I en aquest cas, La Fúmiga sembla que ho ha estat.

I si d’alguna cosa sembla que tracta Espremedors (Halley Supernova, 2019) és de legitimar el seu grup com una nova formació capdavantera als principals festivals del país. On més clar ho podem vore és al tema Cançó que mai s’acaba, en què els de La Fúmiga no dubten en compartir espai amb membres d’Svaters, Aspencat, La Gossa Sorda o Obrint Pas a la vegada que fan referència a les lletres més estimades de la música en valencià.

Inevitablement, ací es planteja un dubte incòmode: estan realment al nivell per igualar-se als grups més grans i reivindicar-se com els seus hereus més directes? Cançons com Espremedors, Monstres i  Gegants Karrasketon – La nit és nostra sonen molt sòlides i  funcionen com un guant. Mostren que La Fúmiga domina a la perfecció l’estil mediterrani àgil i molt mogut, sense deixar de ser molt melòdic i, per tant, més apegalós que un sofà de cuir a l’agost.

Així i tot, moltes de les cançons d’Espremedors, en què el grup s’allunya del seu estil més identificatiu, no brillen ni molt menys amb la mateixa intensitat. L’ska de Plàstic Ailand, les guitarres melòdiques pseudo-indies d’Equilibrios infinitos o El preparat amb el seu baix marcat, el seu aire de cúmbia i l’autotune són un clar exemple de falta de domini en altres gèneres que també “ho peten” (o ho han petat) i en què el grup opta per convencionalismes que, valga la redundància, no convencen.

De manera global, Espremedors és un disc amb falta de risc que opta per assegurar-se experimentar en gèneres aliès amb una falta de personalitat o trets distintius clars. Cinc o sis cançons concretes salven els plats d’aquelles de gaire més fluix. És realment La Fúmiga el  nou gran grup que necessita la música en valencià? Ho haurem de vore als directes.

Deixa un comentari