Gem va publicar el passat 29 de novembre el seu últim treball: Satèl·lit. El disc es composa de 10 cançons amb una melodia molt tranquil·la, que balla dins les lògiques del pop rock fins tontejar amb l’indie. Gem regala als seus espectadors un disc que, musicalment, pot pecar de monotonia. Amb tot, el sentit crític i la reflexió sobre l’actual ritme social entorn la tecnologia es nota a través de les seues lletres.
Un dels aspectes més interessants del disc és que la tecnologia és la principal temàtica que tracta aquest treball de Gem. Aquest fet és notori perquè trenca amb els temes amb que solen versar les cançons.
Per altra banda, la veu femenina de Gem atorga al disc un ambient molt personal i íntim, com si aquesta volguera teletransportar al seu oient i abstraure’l de la pròpia realitat, com fa, de fet, la tecnologia.
Això sí, els ritmes de les cançons són repetitius i una miqueta insidiosos. És cert que algunes cançons com ara Ona Electromagnètica o Inesborrables aposten per un canvi de ritme més marcat. Amb tot, les cançons es confonen entre si sense acabar de tindre personalitat pròpia.
Cal dir, no obstant això, que després de dos anys després de la seua última publicació, el so de Gem ha madurat. Sobretot, pel que fa a la seua crítica social i al sentit crític que li posa al disc.
