La construcció de la nova feminitat

Aquests dies de Nadal he sigut esclau de Netflix. Concretament, la meua atenció s’ha centrat en una sèrie en concret: Los Bridgerton, una sèrie d’època que reprodueix la dansa de festeig a les dones de l’alta societat londinenca de 1810. Us deixe per aquí una frase de guió que em pareix prou representativa: “Tu segueixes el teu cor, jo vull nodrir la meua ment”, li contesta una de les germanes (Eloise) a la major (Daphne), qui vol casar-se amb un home per amor en una societat on la informació sobre la sexualitat és nul·la. Em pareix interessant perquè el que es considera feminitat entra en aquest diàleg en conflicte. Quin problema hi ha en voler romanticisme i ser intel·ligent a la mateixa vegada? Ja ho sé, ja ho sé, he de pensar en el context de l’època i teniu raó. Per això m’he proposat estudiar la construcció de la feminitat a través de les lletres de cançons fetes per artistes femenines. 

Em negue a analitzar les lletres de grups masculins perquè ells ja s’han encarregat d’escriure massa sobre nosaltres i l’ideal de dona. El que m’interessa és com les dones, des del feminisme, construeixen l’ideal de feminitat. Per què… de veres cal que existisca un ideal? Bé, a poc a poc. Què entenem per feminitat? Segons el resum de la revista Espiga de l’Escola de Ciències Socials i Humanitats de la UNED, la feminitat prové de dos factors: l’aparença i el comportament. Un comportament i una aparença, evidentment, construïts per una sèrie estereotips, rols i normes nascudes d’una societat patriarcal. Resumint: tot es basa en un constructivisme social que naix amb la intenció de mantindre el poder dels homes sobre les dones. 

Genial. El feminisme ja havia arribat a aquesta conclusió. Però ara estem creant un nou ideal de feminitat, perquè no és senzill trencar en segles de comportament performatiu. Com explica Judith Butler, la performativa és un comportament que reproduïm de forma inconscient perquè ja considerem natural a nosaltres (com per exemple, la feminitat o la pròpia sexualitat imposada). Existeixen quatre onades del feminisme i fou sobretot en la segona i en la tercera quan es va demonitzar el comportament ‘femení’ de la dona. És normal, les dones van començar a lluitar contra el que se li imposaven. Aquí ho veiem en un extracte de la peça de Jazzwoman Adán y su mujer (Mississipi) l’any 2018: 

Nunca vuestro agrado, jefes del estado, demasiado pintadas, que parecemos cuadros, maquíllate un poquito para tapar tus granos. Nos apretasteis tanto el corsé que estuvimos a punto de morir asfixiadas y, durante años, fuimos maltratadas, menospreciadas e insultadas 

En aquest sentit, Jazzwoman utilitza el maquillatge com a símbol de repressió contra la dona. Abans ho era, i tant. Però i ara? A mi m’agrada maquillar-me una mica quan surt, m’ajuda a desconnectar del meu dia a dia. I massa vegades he escoltat en boca de companys masculins: “Ets més bonica sense maquillatge”. És possible que reproduïsquen aquest discurs a conseqüència de la doctrina de la segona i tercera onada feminista? Potser ara hi ha un ideal de dona feminista i rebel? Analitzem, per exemple, un extracte de La nit és nostra de l’any 2018 del grup de música Roba Estesa:

De la sang decidint que, contentes

Brindaran per l’orgull de lluitar

I ahir, ahir vam sortir al carrer

I avui, avui ho farem, també

I demà no deixarem de cantar

Que la nit

Es trobaran les dones i les tempestes

Segant arran, valentes

Valentes. Decidides. Lluitadores. Clar. Sí. Tant de bo fórem totes eixes coses cada dia, veritat? No em malinterpreteu, considere que el feminisme cal que reivindique aquesta imatge subversiva de les dones. Però jo no soc cada dia valenta, ni decidida, ni molt menys lluitadora. Tinc dies de merda, com totes. Aquesta imatge de dona també és necessària que es reivindique, no? Perquè no sempre podem complir eixes expectatives que constantment s’imposen sobre nosaltres. Com en aquesta cançó de l’any 2019 de Tribade, Las Desheredadas

Nos llaman las perroflas, las punkis, las costras

las que tienen cara de: te van a dar de ostias. 

Las que no les quitan el ojo en las tiendas

las que ven andando y se cambian de acera.

El col·lectiu de les dones és infinitament divers. Tan divers que acabe d’esborrar una enumeració per tal d’englobar al col·lectiu de les dones perquè m’he adonat que és absurd. Des de la meua honesta opinió… per què ens obsessionem a crear ideals? Jo soc i em sent dona, amb tot el que suposa. I prou. El que cal reivindicar des del feminisme és que la violència que s’exerceix des del patriarcat cap a totes les dones, s’ature. En aquest sentit, us deixe per aquí una cançó anomenada Ales al vent, de Gemma Humet que m’ha enamorat aquest 2020. Crec que representa prou bé el que vull reflectir en aquesta peça. 

Article corregit per Anna Albert.
Traductora i correctora en constant aprenentatge de noves llengües. Dolçainera a temps parcial i esperantista a temps complet. Apitxà em pariren i ací estic.

 

Article escrit per:

Tàrsila Galdón

Tàrsila Galdón

Periodista en procés de constant aprenentatge, amb ganes de contar històries que siguen capaces de desestabilitzar imperis sencers. Ací em trobe també, escrivint sobre música valenciana: un món que a poc a poc, em sedueix cada cop més. Encara que us he de confessar que el meu gran amor acadèmic és, per ara, la comunicació política.

Anteriors

Txarango cancel·la la gira d’El Gran Circ i La Quarta Supernena trau el seu EP

Recents

Zoo programa el seu retorn per al 2021 i Lildami acaba l’any amb una havanera

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *