El punk celta, originalment provinent de llocs com Escòcia i Irlanda, ja fa temps que s’ha assentat com a un génere amb els seu propi valor gràcies a bandes com Dropkick Murphys o The Real Mackenzies, o inclús grups de fora dels països que típicament associem a la cultura celta, com, per exemple, els hongaresos Paddy and the Rats. En el nostre cas, tampoc ens cal anar gens lluny; de fet, el primer grup que ve al cap en pensar en rock amb accordions i violins son Ebri Knight. Però avuí la cosa va de Lád Cúig (en celta, els cinc de la riera), una proposta un tant diferent, una molt més propera al punk i al hardcore tradicional, inclus apropant-se en alguns casos al folk metal.

Lád Cúig es va formar el 2005 en Arenys del Munt i está composada per Carles i Albert Escrig, Martí Barri, Vicenç Comí, Raul Ortiz, Jordi Rabasseda, Biel Romaní i Lluís Subirana. Aquests, a banda del conjunt d’instruments típics del génere — el conjunt guitarra – baix – bateria i les típiques incorporacions de grups folk, com ara, l’acordió o el violí — incorporen a la seua música melodies de teclat, gaites, mandolina i el banjo. Esta combinació, al final, esdevé en un so que es mou en un espai des del folk pur fins a un estil proper al rock dur i el heavy metal.

En el seu últim àlbum, Poemes de destrucció, deixen veure tota la versatilitat del seu estil, amb cançons com Talismà i Res no ens pot aturar. El disc també compta amb nombroses col·laboracions destacades com Ebri Knight i Juanra KOP en El cel dels herois o Pepo Martínez de Desakato en el tema que dona títol al disc. Aquests dos aspectes arredoneixen molt la qualitat del elapé i el fan especialment atractiu per els que ja coneixieu artistes amb un estil pareguts al dels cinc de la riera.

Deixa un comentari