Laniakea és el nom que dona títol al nou àlbum de David Saiz (Dia Sexto), un disc format per dotze tracks on el raper valencià manté els trets que caracteritzen el seu estil però on es pot observar també una certa evolució.

Tornen les cançons de deu minuts, les guitarres i les lletres plenes de sarcasme, ràbia i sentiment. Tornen les referències polítiques i cinematogràfiques. Tornen els trets peculiars de Dia Sexto però aquesta vegada amb una major qualitat i maduresa musical en les seues cançons.  Què més hi podem demanar?

Com ja havia fet anteriorment amb temes com Gargantua o Interestelar, Dia Sexto torna a fer una referència al cosmos en la seua música, aquesta vegada en el nom del disc, Laniakea, un supercúmul de galàxies entre les quals es troba la nostra. I és que de vegades se’ns oblida com d’insignificants som en la immensitat de l’univers, com d’irrellevants són molts dels problemes que tenim en el dia a dia, com d’irreal i intangible és l’univers digital en què estem immersos.

I és que Dia Sexto té una cosa que no tenen tots els artistes: l’autenticitat. Ens trobem davant d’un artista que fuig de la imatge i de la venda amb una música que no està creada per a agradar, ni tan sols per ser tocada en directe (fins que no va formar Sons of Aguirre, David no havia pujat mai a un escenari) simplement per ser disfrutada per ell mateix en el seu procés compositiu, en  el moment en què l’art flueix des del seu interior i en la satisfacció que produeix que milers escolten el teu art. Lanialkea és, en definitiva, un disc més que un producte i Dia Sexto un autèntic artista més que un farsant.

Deixa un comentari