No soc capaç de recordar quin va ser el meu primer concert. Sí que podria dir-vos quin va ser el de la meua germana: una actuació de Duncan Dhu, al 1995 en La Vall d’Uixó i amb un nombre certament limitat de mesos de vida ―dada que conec per converses familiars de sobretaula més que per experiència personal, ja que jo no estava encara present en aquest món―. I malgrat que no siga capaç de fer memòria fins aqueixos primers capítols de la meua vida, sí que tinc presents a la ment quins van ser els primers grups que vaig poder escoltar. I és que la bona música, com tot en aquest món, també es mama.

Quan era menut, els passadissos de casa es farcien de melodies dels cassets de punk dels meus pares. Grups com The Stone Roses, The Smiths o Violent Femmes ―amb l’acompanyament puntual  però remarcat d’àlbums de Janis Joplin o The doors― van ser nobles acompanyants de les meues primeres passes i les meues primeres caigudes. Els viatges a l’estiu amb el cotxe no seguien una tendència diferent i CDs d’Amaral, Pereza i Dover es convertien en la banda sonora dels sufocants trajectes.

El claustre del Centre del Carme a l’inici de la vesprada. Autor: Carlos Cuesta i Martínez

Pense, ara, en els xiquets que, baix la propera vigilància dels seus pares, bambaven per la sorra del claustre del convent del barri del Carme. En aquesta primera jornada del Deleste es convidava als pares que portaren als més menuts  al festival, ja que els mocosos també podrien gaudir de tallers infantils. I sent sincers, falta no els feia. Alguns sí ballaven de les mans de les seues mares, altres es conformaven en fer castells d’arena amb gots promocionals del festival que auguraven l’ansiada actuació dels Manel ―el pròxim nou de novembre―. Carrets amuntonats als passadissos del claustre, joves pares amb ulleres gruixudes de pasta i barba voluminosa carregant maxicosis o motxilles portabebés… Som la generació d’Els dies que vindran, i la imatge resultant és més que afable.

The Yawners van encetar la vesprada, i el duet madrileny de guitarra elèctrica i bateria va plenar el reduït ―que, sent generosos, per l’ocasió podem catalogar com «familiar»― recinte amb el seu pop-punk. Melodies àgils i tendres, frenètiques i acurades, de les que et fan gaudir el directe amb un somriure als llavis, però sense deixar de moure la part inferior del cos.

Veu principal i guitarra de 121dB. Autor: Carlos Cuesta i Martínez

El Sol anava amagant-se i 121 dB van pujar a l’escenari cap al tard. Poc hi ha més que dir d’un dels capdavanters de l’indie en la llengua de Joanot després de quinze anys damunt el ring i tres elapés. Tornen després d’un descans merescut ―de sis anys, ni més ni menys―, i l’aturada de motors no es nota en un directe confiat i elegant, però amb la ràbia mesurada que demanem al seu indie-punk.

Unes referències als seus primers treballs i unes confidències amb els hooligans de la primera filera van ser suficients per mostrar el que més podem demanar al grup: experiència. L’experiència que puga orientar un panorama de l’indie valencià que ja compta amb noms cada vegada més grans ―Tardor, Gener, Arthur Caravan― o noves promeses que apleguen, esperem, per quedar-se ―L’Últim Europeu, que també va actuar al matí.

El cantant de Mishima en la cloenda de la jornada. Autor: Carlos Cuesta i Martínez

La nit ja havia plegat al claustre del Centre del Carme quan Mishima, els més esperats de la jornada, van eixir a la palestra. Si 121 dB torna als escenaris després d’una llarga aturada, els barcelonins segueixen donant guerra per celebrar els seus vint anys fent música. Després de l’estil dur dels valencians, Mishima va mostrar que després de la tempesta aplega la calma amb el seu indie-pop de balades dolces que tots coneixem. No hi ha una sola manera o Cert, clar i breu van ser corejades per un públic que també va aplaudir la referència a la violència present als carrers de Barcelona que el grup no es va tallar en realitzar.

A poc més de mig metre a la meua dreta, una dona donava el pit al seu xiquet. La música, per sort, no comprèn d’edats, i quina sort la dels mocosos que podran afirmar orgullosos ―si és que se’n recorden― que el seu primer concert va ser aquella acollidora vesprada en el pati d’un edifici centenari i escoltant el millor de l’indie en la nostra llengua. Potser ells no li donen massa importància. Innocents.

Deixa un comentari