Pablo Sánchez, cantant a Ciudad Jara: “La Raíz tenia un estil que jo havia de respectar”

Arribem quasi mitja hora abans a la Plaça del Tossal, on quedem amb l’ex cantant de La Raíz i el nou rostre de Ciudad Jara, Pablo Sánchez. La plaça del Tossal és una xicoteta plaça al cor del barri del Carme, en València. El lloc es troba envoltat d’eixos edificis que et fan aturar-te per tal d’admirar la seua bellesa. El districte és un barri «molt especial», coincidim les entrevistadores davant eixa espècie de fusió entre els edificis antics i les parets decorades de graffitis. 

Des d’on estem, assegudes en un banc davant d’un dels bars que decora la plaça, observem a Pablo Sánchez assegut en una de les taules, baix d’uns blancs para-sols. L’entrevista comença molt puntual, a les 12:15 i nosaltres ens apropem per saludar-lo.

Pablo Sánchez es troba acompanyat de David Ferri, tècnic de so. Ens comenta que ja ens havia vist i explica que ja havia acabat l’entrevista que tenia abans que la nostra. Abans de començar l’entrevista es debat on fer-la i finalment, ens unim a la tauleta. Pablo Sánchez es demana una camamilla i aleshores, comença oficialment l’entrevista en el moment que es prem el botó de gravar. Pablo Sánchez s’assegura que el mòbil estiga gravant i sense cap dubte, és tot un gest amable per la seua part. 

La primera de les preguntes és de les més òbvies, però necessàries, ja que fem referència a les entrades exhaurides de la sala Joy Eslava en Madrid. Pablo Sánchez mostra un dels seus costats més humils i assegura que l’ha sorprès aconseguir que es «venga tot amb tan sols dos temes». Li preguntem si la marca Pablo Sánchez ha tingut alguna cosa a veure i de nou, fent gala d’eixa sinceritat que li ha caracteritzat durant l’entrevista, admet que sí, ja que ajuda «tindre un coixí d’audiència que si eres un grup que comença, no tens». 

Amb tot, Pablo Sánchez, al principi de l’entrevista menys dinàmic en els seus moviments, valora tot el treball que s’ha realitzat, ja que «nosaltres hem treballat molt tot l’any per fer-ho amb la major cura possible i per tindre una bona eixida». Aprofitant que la xerrada desemboca a tot l’equip humà que hi ha darrere de Ciudad Jara, la pregunta següent tracta d’extraure una opinió sobre com valora el fet de què tot el projecte es vincula només al seu nom. 

Pablo Sánchez ens mira fixament i respon: «Ho veig una cosa normal perquè és un projecte de Pablo Sánchez», agafa aire i continua: «però té altre nom que no és el de Pablo Sánchez per dues raons». La primera de les raons, segons explica el cantant, és per la seua filla, Jara i la segona és perquè li agrada mostrar a tot el col·lectiu que hi ha darrere.

La conversa deriva a la personalitat de Donde nace el infarto i també, de Ciudad Jara. Pablo Sánchez explica que ja quan estava a La Raíz sabia que tenia altres inquietuds artístiques que havia de plasmar algun cop. Al mateix temps, el cantant de Ciudad Jara assegura que el disc té una mica de tot i que s’ha permès major llibertat artística: «La Raíz tenia un estil que jo havia de respectar». 

Pablo Sánchez ens avança que ha provat amb nous estils e inclòs «amb una mica de música electrònica». Així doncs, endinsant-nos en l’univers de Donde nace el infarto, Pablo Sánchez ens explica (aquest cop, amb moviments de mans inclosos) que creu que hi ha un canvi a «nivell de maduresa lírica» i a més, matisa que és un projecte molt més íntim i personal. 

El cantant de Ciudad Jara riu davant la previsible pregunta de si ens pot donar cap exclusiva. Aquesta mena de preguntes sempre aconsegueixen traure somriures i Sánchez ens confessa que en el CD hi ha detalls molt íntims. No ens adelanta molt més però sí que menciona unes nanes que van acompanyades d’un piano, a més d’una «murga» uruguaiana cantada per molta gent, i també: «hi ha col·laboracions especials de gent molt coneguda», comenta Sánchez. 

L’etapa final de l’entrevista aborda les qüestions més polítiques. Preguntem sobre el fet que el seu públic demande cançons en valencià. Pablo Sánchez sap que contesta a una de les preguntes més polèmiques i decideix respondre de la manera més honesta possible, deixant-nos descobrir una miqueta del seu passat. Per això, explica que ell és dos anys major que Panxo, cantant de Zoo i que quan ell estudiava en Oriola «no hi havia línia en valencià». 

El seu germà Panxo sí que canta en valencià i Pablo Sánchez detalla que el seu germà sí que va fer línia valenciana. «Ell ha estat tota la vida envoltat de gent que parla en valencià i s’expressa en valencià», segueix explicant Pablo Sánchez i concreta que ell representa un cas totalment contrari. I és eixa la causa per la qual ell decideix no cantar en valencià, perquè «jo sóc una persona que no serveix per defendre eixa lluita i he de deixar espai per què ho facen altres persones, fer-ho seria pretensiós». 

La veu i la mirada de Pablo Sánchez, al parlar del seu germà, s’il·luminen. A més, es deixa palés quant d’orgullós se sent per ell al contar-nos un poc més sobre ell i la realitat que l’ha envoltat sempre. Finalment, es pot apreciar molt breument com fa un xicotet somriure de boca tancada per confirmar els nostres pensaments.   

La reunió arriba a la seua fi amb l’última de les preguntes. Li demanem que faça un diagnòstic del panorama valencià davant l’acomiadament dels grans grups. Pablo Sánchez assegura que el panorama no cal que es reinvente perquè «es retira un grup en valencià i naixen tres». Tractem de reconduir la pregunta, ja que volem saber què opina davant la desvinculació del discurs polític en els nous grups de música.

Pablo Sánchez es mostra pensatiu i amb un somriure declara que li encanta. Admet que al principi era un estil molt oprimit i que la música necessitava un missatge «de ràbia». Però el cantant de Ciudad Jara creu que la música valenciana gaudeix d’una gran salut en comparació amb altres estils.  

Amb l’última resposta que ja mor en els llavis de Pablo Sánchez, ens acomiadem. Esgotant els últims moments de l’entrevista, no ens oblidem de fer abans unes fotos per al web. La conversa també mor després d’abordar temes més trivials com els retards de Renfe. Ens n’anem i, quan ja enfilem els carrers del Barri del Carme per anar a l’Estació del Nord, Pablo Sánchez ens truca per aturar-nos i regalar-nos un disc «per compartir», somriu i ens acomiada amb un mirar molt sincer.

Àngela Sanchez i Tàrsila Galdón

Àngela Sanchez i Tàrsila Galdón

Anteriors

Els discs que es publicaran aquest 2020

Recents

No Logo deixa clares les seues intencions al seu primer tema “Sí”

X
X