Mai no és fàcil trobar quin és el nostre lloc al món. Tots ho sabem, però costa assumir que la casa, carrer, barri o població en els que naixem i ens criem no acabaran sent on passarem la resta de les nostres vides. Al llarg del nostre pas per aquest planeta cada vegada més brut cerquem allò que poder dir-li llar, la nostra zona de confort personal, envoltats a poder ser d’aquella gent que estimem i que més ens estima. Trobar el nostre lloc al món és un dels grans reptes de la condició humana i si hi ha un grup que és conscient d’aquest dilema és Tardor.

Gairebé des del seu segon disc Una ciutat invisible (Mésdemil, 2014) el grup valencià ha expressat en les seues lletres l’anhel constant per trobar una ciutat utòpica, un lloc on ser nosaltres mateixos i en el que poder desenvolupar-nos. Cançons com Sena, Ontàrio o Carta a mi mateix (“Has tornat a visitar la ciutat que ens va canviar?”) mostren eixa necessitat de canvi per ser, de trobar eixa localització que permitisca viure de forma harmoniosa. No d’on som, sinó on hem de ser.

Patraix (Primavera d’Hivern, 2017) és el següent pas lògic en aquest conflicte. Sembla que finalment hem trobat el nostre refugi i la nostra terra promesa al món. Serà qüestió, per tant, d’aturar-nos i reposar en eixe lloc idíl·lic o eixa llar bucòlica. Comprar una casa i envoltar-nos, a poder ser, d’aquella gent que ens aprecia. Buscar l’estabilitat no hauria de ser quelcom rebutjable per aquells afortunats que han trobat el lloc en el que han de ser.

Així i tot la permanència i la monotonia poden donar lloc a un vell enemic gens desitjable: el tedi. I més encara en un grup com Tardor en el que des del seu segon disc s’han anat incorporant nous instruments per innovar constantment i reinventar-se. Primer va ser la incorporació de Tono Hurtado i Cerdá al baix a Una ciutat invisible, després Yeray Calvo i Morales a Patraix als teclats. A El Mal Pas (Primavera d’Hivern, 2019) la incorporació ve marcada pels vents que no entren per acompanyar solament la melodia de guitarres o veu, com els trombons i trompetes a Reencarnació o M. (entre altres talls del nou àlbum); sinó per agafar també tot el protagonisme en un estil més madur i reflexiu dels valencians que acarona i dona la benvinguda al saxòfon de Digne de recordar.

Un disc particular que mostra com Tardor segueix experimentant en un gènere que domina i en el qual pot considerar-se un dels seus principals referents, com és el pop-rock valencià (i en valencià) que no es troba justament en hores baixes amb la ferma arribada de nous grups i les publicacions d’una cada vegada major qualitat dels seus principals capdavanters. Com va dir Cesc Domènech en una entrevista a Sons de Xaloc tard o prompte Tardor acabarà morint, com el grup Els jóvens, els cantants del qual acompanyen al grup de València en la cloenda del disc Benidorm si s’acaba el món. Siga com siga, esperem que quan tot acabe hagen per fi trobat el seu lloc a la ciutat solejada de la Marina Baixa.

Deixa un comentari