2019 ha sigut un bon any per al pop-rock i l’indie en valencià. No sols hem tingut el llançament de nous treballs dels principals grups com Tardor, L’emperador o L’home brut, o la tornada d’aquells que ho van començar tot -121dB-, sinó que també hem pogut gaudir de la incorporació de nous grups com L’Últim Europeu, nominats als Premis Ovidi al millor disc d’artista revelació per Naus espacials i nous objectes per identificar, o els sorprenents Tenda, que es converteixen en el tema d’estudi d’aquest article.

Durant els últims mesos, aquest nou grup de la capital integrat per Martín Tarrasó, veu principal i guitarra rítmica; Claudi Penalba, guitarra solista i veus; Evarist Caselles, baix i veus; i Guillem Magraner, bateria i veus, ens ha anat proporcionant el seu treball amb comptagotes amb la publicació de cinc singles: La teua veu, Malalt de ciutat, Contra la paret, Soma i Síndrome d’Estocolm. Tot amb la intenció d’anar fent-nos les dents llargues fins la publicació del seu primer disc, Tenda (Autoeditat, 2019).

Cert és que no ens ha agafat d’imprevist: la coneixença prèvia que havíem obtingut escoltant les seues cançons publicades als últims mesos ens fa entrar al disc sabent què ens enfrontarem i reduint el marge de sorpreses. Així i tot, en fer la primera ullada a l’elapé, ens dona una visió més completa i coherent de l’estil de Tenda.

Les primeres cançons de Tenda, com La teua veu o Daren, mostren un pop dur i amb forta presència de melodies acurades que, d’una forma molt encertada, combinen amb un rock dur; especialment a Malalt de ciutat, possiblement la cançó més potent del disc. De forma similar a Smoking Souls, el grup aposta per un creixement constant en el ritme per a acabar amb una coda climàtica i forta.

El gran exemple el trobaríem a Si l’aire sembla brut, en què l’inici sobri de guitarra i bateries suaus evoluciona, des de zero, cap a un clímax robust i ferm, combinat amb tornada forta i elegant. La gran sorpresa, en aquest sentit, la trobem a Hègira, la quarta cançó de l’àlbum, on poc abans de la coda, Tenda aprofita per a canviar el codi i acabar amb un final decreixent, cosa que li proporciona una coda redona i molt satisfactòria.

Arribem al midpoint del treball amb la dupla plantejada per Síndrome d’Estocolm i Soma. La primera és una cançó curta, però dura, àgil i contundent, aprofitada al mil·límetre. Especialment destacable en aquest cas és la combinació de guitarres melòdiques amb un ritme robust, a més de comptar amb el millor solo de guitarra del disc. La segona, en canvi, planteja l’inici més suau del disc, perfecta per a combinar-se amb la rudesa de Síndrome d’Estocolm. Soma és, possiblement, la cançó més ben portada de Tenda: sona contundent i sòlida. Malgrat tindre la major durada de totes, no li sobra ni un segon. Cadascun dels segments que la componen encaixen de forma cohesionada i eficaç.

La resta de Tenda acaba donant forma a un estil valent que no dubta a mesclar el millor dels seus dos mons: el pop i el rock. Malgrat tractar-se d’un exercici introductori, el primer disc de Tenda funciona com un tir per a mostrar-se com una forta carta de presentació. No suposa un treball gens experimental, però falta no els fa: la fermesa del treball mostra la seua correcta adaptació a un estil que els encaixa i en què es noten còmodes. Temps per a experimentar i provar n’hi haurà de sobra, de moment esperem gaudir de la seua música per molts anys.

Deixa un comentari