L’Elegància Dorm

Aquest escrit tracta de comentar certs aspectes, o bé preguntes, que he estat rumiant arran de l’escolta d’un disc, no per donar-los resposta, sinó per meditar. El disc em furtà el cor mesos enrere i a dies d’ara encara l’escolte en el mateix entusiasme d’haver trobat tals poesies i melodies. La primera pregunta per antonomàsia, ja que l’eix central del projecte musical gira entorn de la ruptura amorosa de l’autor: Quin tipus d’àlbum faríeu rere el trencament amorós? En quina finalitat?

És el cas de Miquel Serra (Eivissa, 1975), qui volgué compartir el seu procés, xarrar d’ell mateix —tot i que admet que els sentiments d’una ruptura els coneix tothom—. Com és Miquel Serra personalment ens ho demostra en L’Elegància Dorm (Foehn Records, 2019), en canvi, com a banda-autor ens deixa un àlbum carregat de melangia pop i esperança psicodèlica, tal com el defineix IB3 MÚSICA. Jorra Santiago al baix i a la guitarra i Miquel Perelló a la bateria acaben de conformar el grup.

Pel que fa al to general del disc, descobrim un Miquel dolgut qui canta al desamor, certament com a teràpia (del que fa sí que se’n pot dir catarsi). Es mostra transparent respecte als seus sentiments, expressa la vulnerabilitat que solem amagar. Es deixa veure despullat i es lleva la careta de l’enorgulliment mentre recorda els moments viscuts en companyia amorosa. El cantant, a banda d’això, confessa que li és més fàcil escriure quan se sent trist. Per a moltes persones (m’hi incloc) reviure i viure sentiments com la tristor crea una conjuntura més digna de fluïdesa i inspiració. Simplement, les imatges i les paraules venen amb més facilitat. Aquest assumpte ha estat en mi durant anys, quan ennuvolat seia a escriure i jo em preguntava com pot ser que isquen tan fàcilment; descobrisc que els éssers humans som l’ésser humà.

Així com, una altra qüestió ben assolida: la poesia visual. Deixeu-me exemplificar-ho amb fragments d’un parell de cançons. «I ara els dies mos allunyen a una mala velocitat i xarr amb ella sense ella de fins a on mos estimam» (“No hi ha casa”), «I ara els dies sense ritme i la por que sap arribar es presenten i ens desfan» (“L’Elegància Dorm”). Fins i tot el nom de la mateixa maqueta, ell explica que fa referència al fet que sentia la seua xicota (l’elegància) adormida, en altres termes, que la sentia i alhora no.

Una altra de ben assolida és les melodies, la música en si. El procés creatiu de Miquel és treballar primerament la música, fins a obtenir el resultat anhelat i després afegir-hi la lletra —i recalca que això és tasca més complicada que la de compondre música—. Com a resultat, tenim la bona confecció d’ambdós punts, la qual cosa és tangible en la seua obra.

D’aquesta manera és que la música ens crea tal empatització, ja que no sols va cap a una direcció, la d’una expressió de motius. La música acompanya i reforça el significat de les paraules. Hi ha tantes paraules, tantes narracions… També passa al revés, que la música impera envers la lletra (és quan escoltem cançons per l’estat anímic que ens generen o pel mateix goig auditiu). Vos adoneu que per part nostra l’exercici és experimentatiu? Escoltem una cançó assumint que a la pròxima volta res no haurà canviat, quan el cert és que cadascú fa d’una cançó les seues contemplacions i fins i tot aquesta varia en el temps. Els oients donem un sentit al qual escoltem, d’alguna manera, i alhora busquem desesperats una lletra que definisca com ens sentim.

Per una altra banda, tots coneixem sentències com «Sense música, la vida seria una errada» (Friedrich Nietzsche), que és un bé comú existent des dels mateixos orígens, que afavoreix la felicitat i el desenvolupament personal… Però… i el músic? Què mou el músic a fer música? L’art [comunica, transmet, expressa, reflecteix, transforma, inventa, interpreta, crea] [idees, sentiments, emocions, percepcions] d’[un individu, una època, una societat, un lloc] a través d’un mitjà (en aquest cas la música). Aquesta apreciació artística de M. Julieta Sanchidalgo m’ha paregut excel·lent per a il·lustrar el desig expressiu de l’autor. La idea central és que el músic —i l’artista en general— és mogut per una necessitat d’expressió (llevat del producte comercial), la qual cosa entra sovint en contraposició en el fet d’obtenir ingressos de manera “emparada” i la despesa que suposa.

Com a darrer afegitó, vull assenyalar que la portada de l’àlbum, feta per Lluïsa Febrer, aconsegueix copsar d’una manera molt clàssica les del músic. Suggereix a simple vista el mal que pateix el protagonista, qui jau en postura típica d’escultura grega (Laocoont i els seus fills al costat dret de la portada de l’àlbum) i expressa així el pathos (sofriment existencial de l’ésser humà). En aquest extrem de la reflexió… estimar és patir?

Víctor Gil Lucas

Vinc del Vinalopó i ara mateix estic guisant Filologia Catalana; esta és la raó de ser ací. Tres coses que m'encanten són: les rebequetes, l'esquirolet d'Ice Age i el palo santo. I també l'Amy Winehouse.

Anteriors

Zoo consolida el seu imperi en els Premis Carles Santos de la Música Valenciana

Recents

‘Fotosíntesi’, l’oda a l’amor de La Fúmiga

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà.