Passejava pels carrers de Castelló i el vaig veure, de nou, amb el seu violí. Era dels assidus del Carrer d’Enmig i sempre m’havia fascinat com tocava. “Molt bé per estar tocant al carrer”, sempre havia sigut un dels meus pensaments. “Un Nadal una dona em va regalar una cistella, dolços, una botella de vi…”, explica Gabriel Vellón, el violinista i continua: “pensava que era un sense sostre”. Els prejudicis solen maltractar aquests artistes de carrer, però, tal com asseguren els músics entrevistats per aquest reportatge: “tocar al carrer és el nostre treball”.
“Va mirar al seu entorn i, ple d’un nou i extraordinari sentiment, ho va decidir: trauria la seua guitarra i cantaria al metro […] Cantaria allà mateix i si el món volia caure en aquell precís moment, doncs que caiguera! Ja res li importava, no tenia por ni vergonya” (Rivero, 2019, p.18).
Rafael és el protagonista d’aquest llibre anomenat El alma de las flores de Viviana Rivero i narra, amb cert romanticisme, com és la seua primera vegada tocant al metro i com es converteix en el seu suport bàsic després d’immigrar des d’Argentina. Des d’El Rogle, un despatx de mediació i advocacia expliquen que el 36,4% dels músics de carrer no tenen cap altra font d’ingressos alternativa. Aquesta activitat està regulada segons l’ordenança municipal de cada ciutat i els horaris, l’amplificació o els permisos solen ser el centre del problema.
“El que passa és que l’activitat cultural o econòmica que suposa tocar al carrer no sol presentar seguretat jurídica”, explica Adelina Cabrera, d’El Rogle. “Estaria bé que hi haguera un permís gratuït i anual que ens permetera tocar i que es fixaren horaris específics”, opina Marcos Moreno, argentí i músic de carrer des del 2009, també a Castelló de la Plana. De fet, segons l’article 44 de l’Ordenança Municipal de Castelló de la Plana aprovada el 12 de juliol de 2018 pel que fa al comportament dels ciutadans, no es permet la utilització d’amplificadors al carrer:
«A les vies públiques i espais a l’aire lliure no es permetrà, llevat d’autorització, la instal·lació o ús de reproductors de veu, amplificadors de sons, aparells de ràdio, instruments musicals i anàlegs que produeixen molèsties.»
Sols l’article 46 d’aquesta ordenança aporta una menció a Situacions especials en l’Ordenança Municipal, però en cap moment es fa menció als músics al carrer, tan sols es contemplen festivitats específiques com la Magdalena. Aquestes situacions especials només estan pensades per a actes oficials o per a les activitats impulsades per les Comissions, igualment: “és de les pitjors setmanes perquè se’t solen tirar al coll per tocar amb amplificació i entre tot el soroll, no tens el volum suficient”, assegura Gabriel Vellón. Les actuacions al carrer tan sols estan contemplades a l’article 47, però amb equips no amplificats.
A la ciutat d’Alacant, els músics al carrer han d’emplenar una sol·licitud i demanar permís a l’ajuntament, vigència del qual és de tres mesos. De nou, l’amplificació està prohibida segons el Servei d’Ocupació de la Via Pública de l’Ajuntament d’Alacant i l’horari de les actuacions ha de ser de 10:00 h fins a les 15:00 h als matins, i de 17:00 h fins a les 22:00 h, tal com proposen des d’El Rogle: “Una cosa és la voluntat de crear un corpus jurídic que tinga sentit, però cal també fer un consens entre músics, ajuntament, associacions ciutadanes i hostalers”, opina Alfredo Artigues.
En aquest sentit, Marcos Moreno assegura que cal tractar d’aconseguir una “perfecta convivència”. Per altra banda, Borja Catanesi fou un dels impulsors d’un Change.org l’any 2018 per tal de canviar l’ordenança municipal de València. L’amplificació torna a ser un dels problemes principals, ja que com prega l’escrit: “no existeix a València un permís per utilitzar amplificació”. De fet, el propi Borja narra que li han arribat a confiscar els instruments a València i assegura que en altres països com Holanda mai li havia passat.
Un punt i a part en l’associacionisme
Alicia Martínez Gil va formar part de Musicart Urbà, una associació objectiu de la qual era “intentar fer reunions amb les forces polítiques de la ciutat perquè les condicions a l’hora de tocar al carrer foren millors”, explica. De fet, des de l’associació van realitzar diverses reunions amb l’Ajuntament de València, però “l’intent de canviar la normativa no va tirar endavant”. En aquest punt és on va entrar El Rogle, ja que l’associació els va telefonar per tal de fer un estudi i proposar millores dins de la jurisdicció vigent.
Les conclusions a què arribaren des d’aquest despatx foren diverses, com per exemple, dissenyar un nou tipus d’autorització. Actualment, el permís per tocar al carrer a València presenta una vigència de tres mesos, però cal demanar-lo durant els primers cinc dies del mes anterior a l’exercici, la qual cosa dificulta molt els tràmits als músics que estan “de pas”. Així doncs, des d’El Rogle proposaren una autorització llarga de sis mesos (com a Madrid) i una curta d’un mes i que es poguera demanar “en qualsevol moment”.
Malgrat l’elaboració d’aquest estudi, l’associació Musicart Urbà es troba en aquest moment en una situació de stand by.
Pel que fa a l’amplificació, des del despatx arribaren a la conclusió que la redacció resultava “confusa”. Per això, proposaven autoritzar l’amplificació segons la normativa vigent contra la Contaminació Acústica: “l’activitat musical amb amplificació no podria superar com a nivell d’avaluació els 90 dBA”. Alfredo Artigas reflexionava que l’ordenança de València discriminava certs instruments: “a l’ordenança s’ha de tractar de no discriminar, mesurar soroll i no prohibir tipus d’instruments”.
Malgrat l’elaboració d’aquest estudi, l’associació Musicart Urbà es troba en aquest moment en una situació de stand by. La raó? “Les persones que tiraven endavant el projecte no van poder continuar perquè no hi havia recursos humans”, explica Martínez i calcula que aquest desgast va començar una mica abans de la pandèmia. Amb tot, l’associació segueix existint i manté l’esperança que en algun moment “alguna persona vulga continuar la lluita que vam començar”.
Des de Castelló, i durant el transcurs d’aquest reportatge, Gabriel Vellón i Marcos Moreno arribaren a la conclusió que no hi ha cap moviment al seu entorn perquè no hi ha “molts més músics”. Amb tot, “jo havia pensat a fer algun projecte així”, assegura Vellón tot i amb “la paperassa que implica per a la poca gent que hi ha”. “Potser caldria començar a fer alguna moguda per mostrar que hi ha artistes actius en Castelló”, li va agafar Marcos Moreno la paraula al vol a Gabriel Vellón mentre pensaven a tirar endavant una recollida de signatures.
Horaris. Amplificació i permisos. Aquests tres punts pareixen ser clau per tal de millorar la situació d’aquests treballadors sense seguretat jurídica. Amb una primera entrega, s’ha tractat de dibuixar una problemàtica que afecta músics, administracions, veïns i hostalers. La segona entrega presentarà un punt de vista més institucional per tal que els instruments de carrer seguisquen sonant.
