Marc Vi és un artista lleidatà, membre del col·lectiu TWM (Trap With Moderation). El nom del grup ja dona una idea de en quina direcció artística es mou, però el cert és que és una persona que beu de molts gèneres i de moltes direccions vinculades a la (mal anomenada) música urbana. El seu últim treball, publicat el 20 de juny, és ANQA (Això no queda aquí) és un EP de cinc temes que ha suposat tot un salt endavant per al cantant.

  • ANQA és un EP pandèmic?

Sí, va ser el moment de quarantena, en el que jo estava creant una mica sense ordre o, pot ser, sense tanta intenció. Llavors va ser un moment de vomitar moltes coses, de crear molt; però, en un principi, sense trobar-li sentit. Jo ho identifique molt amb etapes vitals, que és una mica el que jo vaig sentir en aquell moment i que transmet molt en eixe missatge inicial d’ANQA. És com el punt d’inflexió en la vida. Jo estava en aquest moment d’estabilitat i em vaig adonar que jo mateix em volia crear aquest canvi. I per entendre’m i per poder acollir millor aquest canvi vaig tirar una mica enrere, vaig plasmar en cançons cosetes que m’havien marcat i que m’havien ajudat. Com el primer tema, és comprendre’t, creure’t i veure que està tot bé, que no passa res, que no és ni un camí ni l’altre, que hi ha mil maneres de fer… La de Diuen que és el típic que s’ha de seguir treballant dia a dia… La de A millor és creure una miqueta en el equip… Un mateix concepte però segmentat en diferents maneres a l’hora de dir-ho, de sonoritat… Va ser un procés de creació en quarantena, que després vaig poder rematar, ordenar i estructurar; també en un procés creatiu que no havia viscut mai. Que va ser doncs anar a un estudi, estar cinc dies amb el Src Chen. I va ser una cosa que no havia viscut mai, va ser un upgrade increïble per a mi com a artista.

  • Aleshores la quarantena per a tu va ser com un moment d’autoreflexió?

“Cap a on vaig?”, exacte. Jo soc educador, això també és una part molt important de mi, i llavors com que també em va sortir una mica aquest punt de “A veure com ho transmet”. Vaig explicar que tot el que et passe pot ser normal i que pense que és una cosa que a tots, més o menys ens ha passat. Com quan tries que estudiar, o si tries si estudiar o no, o treballar… Doncs la vida té moments que has de prendre una decisió. I la vida són canvis. És un discurs una mica repetitiu. Però jo quan escric les coses, és com si em fera un tatuatge. És com “ok, ací quede”.

  • No tornes i reescrius coses?

Sí que pots anar retratant-te o anar modificant cosetes. Però em referisc al fet que quan ja he creat el tema, el seu missatge me’l vull fer molt meu. A vegades m’envie missatges per al meu jo de futur de “Ui, anar cap allà”, és una miqueta això.

  • És la primera volta que has treballat amb un productor?

D’aquesta manera, que és anar allí amb les lletres, amb unes referències de sonoritat, inclús diguem-li de tempo. I llavors allí em podia anar dient “Doncs això ací encaixa, ací li falta alguna cosa…” la idea era generar una melodia d’acord amb les barres. Normalment, sempre m’adaptava a l’instrumental que em passaven els altres companys productors, sempre havia treballat molt a casa. A Lleida –jo soc de Lleida– amb la gent que tenia propera, amb qui seguisc treballant, però sempre era el típic d’agafar la base, com quan l’agafes d’internet, però algú te la podia passar i la podies fer més teua i treballar-la més… Però sempre partint d’allò.

  • O siga, aquesta vegada van vindre primer les lletres?

Correcte.

  • Aleshores quins van ser aquests canvis en la vida que a tu et van impulsar a produir ANQA?

Va ser com un moment d’explosió. De dir: “Ostres!” Estàvem en una bombolla que va petar i quan vam tornar a eixa nova normalitat perquè vaig veure això: que tenia l’ordinador ple de carpetes, de projectes, de dir “Vaig a gravar açò, vaig a gravar allò…” I en el moment de crear-ho no li trobava més que el fet de simplement alleugerir-me, perquè em va anar molt bé per a soltar-ho, escriure, o, fins i tot, entretenir-me. Era el plaer que jo trobava a casa, que, per sort, tenia el miniestudi a casa i em permetia fer això.

Llavors un cop acabat va ser quan jo vaig pensar, ostres, com que són temes diferents, però, com et deia, van en la línia d’aquest punt de dir: jo no em quede ací vull seguir creixent, evolucionant, vivint els canvis. Vivint-los bé, no amb patiment, que jo era el que sentia era “Estic ací, estic estancat, vull més”. I doncs, pot ser, que el que la gent vol de mi no és el mateix que jo. I jo quan escric hi han coses que van a les cançons i altres que són reflexions, no? Doncs, vaig agafar una miqueta de cada i vaig ajuntar aquestes dues parts meues per a poder-ho fer cançó. La gènesi va ser eixa: que pot ser allò que em semblava tan senzill és el més potent que m’ha sortit.

  • Aleshores és el treball on més t’has involucrat?

Totalment, i en tots els aspectes. Perquè, per sort o desgràcia, moltes vegades doncs treballem independentment, però així ho veus tot. Estàs a la prèvia, a la idea, fas de producció… Abans que em gravaren, doncs parlaves amb el tècnic… Estàs a tot i llavors també em va agradar viure tots aquests passos i totes les parts que té una obra.

  • ANQA ha sigut com una via d’escapament per a tu, veritat?

Correcte, com et deia, per a deixar-ho marcat amb el doble check, okey. Et creus això segueix cap ací. I que no et facen dubtar. He sigut una persona que tot m’ha vingut molt donat i zero reflexius. En casa tot genialíssima, no em queixe de res.  Però tema gestió emocional i pensament crític, zero. Llavors jo, de sobte, quan vaig anar obrint els ulls –perquè la vida et pega l’hòstia pare– doncs jo m’ho havia de fer, molt autodidacta. I per sort, he tingut uns bons inputs: em va anar molt bé el grau que vaig estudiar, la gent que vaig conéixer… L’educació social és una cosa que m’ha ajudat molt a títol personal. Em resulta molt fàcil empatitzar, a tothom ens agrada quan escoltem una cançó dir “Ai, mira! Això també em pot passar” no? Al principi el que transmetia em pareixien banalitats, però després ho vaig trobar molt adequat i que em sentia molt bé podent-ho transmetre.

  • Aleshores també va ser una manera de reafirmar-te?

D’alliberament i de reafirmar-me.

  • Podríem dir que aquest treball és llindar d’una etapa nova, cert?

Sí, d’un Marc Vi molt més segur, parle de confiança i de ganes. Perquè al final eixe és el resum d’Això no queda aquí, que anem cap avant i sense por. 

  • I quins en van ser els primers passos?

Marxar de Lleida (riu). Deixar la feina i anar cap a Barcelona. No me’n vaig anar a Islàndia, però per a mí va ser sortir de la zona de confort, que és una cosa que també plasme molt en els meus missatges. A més Lleida és una ciutat realment petita, en la que queda tot a casa, t’hi coneixes tothom i saps qui és. I quasi que et crees un personatge que la gent es fa de tu. Llavors jo en sortir – ja fa dos anys que estic ací a Barcelona– m’he trobat molt més, i això ha passat també durant la creació d’ANQA. 

  • I musicalment hi ha algun projecte en marxa?

Ara mateix està molt recent, vaig acabar de traure l’EP el 20 de juny. Vaig creant, vaig fent cosetes; però no enfocant-me tant en la línia d’anar a seguir explicant coses de la vida, sinó viure-la i veure que surt, però d’una altra manera. I això es reflecteix en les lletres que venen, en la meua actitud, en mi mateix com a persona. No soc un altre, però tinc el que volia més reforçat. Llavors ara estic fent cançons de tota mena. Sempre ho he abanderat molt, el punt aquest de music is music, el fer una miqueta de tot perquè em surt; perquè no estàs cada dia igual, no vius el mateix… I doncs això m’agrada, poder permetre’m fer un tipus de cançó o un altre. Després veure si encaixa o no, però si he de provar-ho, ho prove. Ara últimament estic sense por, i això és aquest puntet de seguretat i confiança que parlavem abans.

Estic fent uns temes en castellà també, perquè jo vaig començar en castellà. En aquest projecte me n’he anat al català 100%, i és un aspecte que m’ha agradat moltíssim també. Li tenia com por, de dir: “És que si vols que t’escolten…” I llavors deia, si és que fluïsc amb el català, que és on més expressions tens, és la teua llengua, ho tens tot més treballat. Ara estic treballant una miqueta més en castellà, i al mateix temps estic fent cosetes en català en aquesta línia més reflexiva i molt tranquil·letes, molt chill, molt de guitarreta, calmadet, molt boniquetes. N’han sortit tres així i crec que aniré explorant aquest calaix també.