Espardenyes: “De moment preferim contar les nostres històries”

És un dilluns després de classe i em reunisc amb alguns dels membres del grup Espardenyes en la terrassa d’una franquícia propera a la universitat mentre el Sol de desembre comença a amagar-se i la gelor del vent demana posar-se una jaqueta al damunt. A poc a poc, els de Vilafamés acudeixen al lloc acordat —amb les confusions reglamentàries— i Tomás Montanyés (trompeta), Àlex Falomir (guitarra), Jorge Escrig (tuba) i Abel Cátedra (veu principal i trombó) seuen a la taula. Amb sols una cançó publicada, el conjunt ha tocat a festivals com l’Aplec de Penyagolosa —l’actuació que va marcar la formació del grup— o han participat en programes com Al ras, d’À Punt. Compartint d’una cervesa parlem del significat de les seues lletres o de què implica fer música en valencià —o rock rural, com ells ho defineixen—amb l’accent de Castelló.

Com veieu el panorama musical a l’interior de Castelló?

Jorge: Un membre d’Almorranes Garrapinyaes em va dir que érem els nous Almorranes. Perquè quan ells van començar també tenien eixe rotllo. Ara no hi ha cap grup així, que faça l’imbècil damunt l’escenari.

Àlex: Està Essència.

Jorge: Però Essència és altre rotllo.

Àlex: Sí, és altre estil més seriós.

Quins serien els vostres referents a l’hora de fer música?

Jorge: Cap. El que ens ix.

Tomás: Les cançons són com historietes.

Àlex: Són totes ska i reggae, més o menys, però…

Abel: També hi ha altra cosa. No se sap molt bé què és tampoc.

Tomás: És rock rural.

Abel: Són fantasies nostres que tenim al cap que escriuen Àlex i Òscar, i després posem la música Jorge, David i jo, i muntem la fantasia. Segons l’ambient i com de feliços estem eixe dia eixirà una cosa o altra.

I són anècdotes vostres, de gent que coneixeu?

Àlex: Sempre estan ubicades pel nostre terreny, com si no isquérem del poble com ubicació.

Jorge: Vista Bosta va ser escrita per David i Òscar i conta totes les coses que els van passar una nit de festa a l’Aplec.

Tomás: És com si foren una llegenda. Tenen una base real, però la resta és fantasia.

Àlex, Jorge, Abel i Tomás d’Espardenyes

Fa un any vau actuar a “Al ras”. Com va anar la visita?

Àlex: És una de les coses més surrealistes que ens han passat mai. Van entrar Ripollés i Mulet, el senador de Compromís. I al cap de l’estona va entrar una persona amb una pancarta enorme on posava “Carles Mulet libertad de expresión”. Va vindre la Guàrdia Civil, se’l volia emportar…

Jorge: I ja quan va entrar Ripollés va ser l’hòstia. Nosaltres no ho sabíem. L’entrevista de Ripollés va estar molt bé.

Penseu que es dóna una bona cobertura als grups emergents?

Abel: Molta gent relaciona parlar en valencià amb identificar-se com d’esquerres. Molta gent de dretes s’ha sorprès perquè li ha agradat el nostre concert i és perquè no relacionem cantar en valencià amb la nostra ideologia.

Jorge: Nosaltres no fem cançons de política. Perquè un grup siga en valencià no ha de tindre a vore amb una ideologia.

Àlex: Si parle, pense i escric en valencià, per què no he de cantar? Sense identificar-me amb ser independentista.

Abel: Tampoc és que ho evitem. Nosaltres tenim les nostres històries que contar i potser algun dia fem una cançó política, però de moment preferim contar les nostres fantasies.

Jorge: No se’ns ha ocorregut mai encara.

Abel: Quan estem assajant estem de broma, així que si eixe és l’ambient ens naix fer cançons amb eixe estil.

Vos naix parlar de les vostres coses, les vostres mogudes…

Tomás: Recordeu quan un xic va alçar una bandera d’Espanya en un concert?

Abel: Una vegada, tocant a Borriol, una persona va cridar “Viva España”.

Àlex: Al nostre poble hi ha gent que ens etiqueta. Si al poble es presenten tres partits, la gent de seguida ens identifica amb un concret.

Abel: Però hi ha comentaris de gent que mai t’hagueres esperat donant-nos l’enhorabona per cantar en valencià i ells, que també el parlen, ho relacionaven d’altra manera. A Els Ibarsos vaig escoltar alguns altres comentaris que no saps què dir…

Àlex: “M’alegre”. Són pobles més tancats on t’identifiquen de seguida, la forma de parlar amb la de pensar.

Alguna vegada heu tingut problemes per cantar en valencià?

Àlex: No mai.

Abel: Quan vas de concert, veus certes persones en el públic que estan pendents de vore quines coses dius, com buscant alguna cosa polèmica.

Àlex: El pitjor és que és una quantitat mínima de persones oposades a un major nombre de persones que ho tolera i no veu cap problema. Però clar, fan més soroll. Així i tot mai ens ha passat res.

Jorge: Quan ens contracten ja saben que cantem en valencià.

Abel: A més que també tenim dos cançons en castellà.

Jorge: I una amb un tros en anglés. Ara ens falta el xinés.

Àlex: Tomás podria cantar-la.

Tomás: Jo em sacrifique.

Jorge, Àlex, Tomás i Abel d’Espardenyes.

Quina seria la vostra actuació somiada?

Jorge: A l’escenari gran de l’Aplec.

Abel: Al Festivern.

Àlex: Posats a somiar al Viñarock, després de Los de Marras.

Abel: Jo al Festivern abans que al Viñarock.

Àlex: Sí?

Abel: Per a mi s’ha massificat massa. Així i tot, com toquem per pobles el nostre estil no es pot exprimir tot el possible. A l’Aplec, com vam actuar en un festival, la gent ja tenia més clar a què anava. En un Festivern si el cantant es llevara la samarreta, ens posàrem a tirar-li Fairy…

Tomás: O Lagarto.

Abel: I altre es posara a tocar la guitarra amb els pèls del cul… jo que sé. Vull dir que la gent ho aplaudiria igual perquè és per al que va. En un poble se’t quedarien mirant estrany.

Àlex: Clar. Com Pepet i Marieta quan van actuar a la Magdalena, el cantant es va despullar i els van cridar l’atenció perquè hi havia xiquets al públic.

Abel: Hauríem d’anar més cap a festivals per fer disfrutar a la gent i disfrutar nosaltres també. Perquè per exemple a Benlloc, on van fer l’últim concert, nosaltres ens podem animar molt però la gent no està tan receptiva com en un festival.

Sabem pel vostre Twitter que sou de vi i llimonà, però cacaus amb corfa?

Jorge: Amb corfa… amb crosta, no?

Amb crosta.

Tomás: Amb crosta i saladets.

Àlex: Et distraus per a l’entrepà. I café i copa.

Jorge: Els cacaus sense crosta no tenen sentit. És com les pipes sense crosta. Han de trindre’n.

Tomás: Si no se’t fa una pasta a la boca.

Àlex: I la gent que li dóna igual? Que se la menja també? Se’ls fa una pasta i després poden fer una obra com si fóra formigó.

Carlos Cuesta i Martínez

Carlos Cuesta i Martínez

Els meus pares em van ensenyar bona música de menut, però per algun motiu ara escolte Bad Gyal. Sent deler per l’indie, el trap i el jazz, però no m’ho tingueu en compte. Si vols saber quina música escolte la tens ací: https://open.spotify.com/playlist/5sZbp32vvHghSL4qQYojdb

Anteriors

L’amor i el desamor a “Roma”, de Cactus

Recents

Un Pablo Sánchez molt més melòdic

Primer aniversari Sons de Xaloc: publiquem el millor d'aquest any. Enllaç

X
X