Aina Palmer: “La música en valencià no pot parlar només de la llengua, és un símptoma de malaltia sociolingüística”

Aina Palmer (pseudònim d’Aina Monferrer Palmer) és una artista de Borriana que va publicar el seu primer disc en solitari Psicopompa el passat 20 de febrer. Al seu primer àlbum, la cantant de la Plana Baixa combina reflexions filosòfiques i mundanes amb música de gèneres tan diversos com l’electropop, el trap o el postpunk. Aina es dedica a la docència i la investigació a la Universitat Jaume I de Castelló, a més de cursar actualment estudis de filosofia i ser autora d’un canal de Youtube en el que dóna instruccions per superar les proves de valencià. Amb ella parlem de les seues influències, la temàtica de les seues cançons o la normalització de la llengua a la música.

Encara que tocaves a un grup de punk, a Epíleg esmentes que el teu somni sempre ha sigut fer música. Per què ara que tens l’edat de Jesucrist? Quin ha sigut el factor decisiu?

La música formava part de la meua vida des que era xicoteta fins que vaig complir vint anys. Després es va acabar perquè em vaig posar a fer investigació a la universitat. Tindre una feina fixa als trenta-dos anys ha permés que puga tornar a agafar instruments i tornar a fer música. Per a mi això és el somni, poder tornar-hi encara que siga tard o de manera no professional.

A Psicopompa has aprofitat el bagatge musical del conservatori?

És una sensació de «tot encaixa». Veure que encara que he fet un milió de coses en direccions diferents ara veig que puc tindre una via de creació en la qual puc ajuntar-ho tot. També t’adones que al conservatori t’enfoquen en aprendre una tècnica, però no et donen les ferramentes perquè faces música.

Al disc parles tant de la traïció a l’amistat, com el pas irrefrenable del temps, l’amor, la frustració… Què t’ha portat a parlar d’aquests temes?

La decepció amistosa és un tema molt universal. Ho he viscut amb alguna gent als últims anys i m’ha afectat molt. Més que algunes parelles que he tingut i que s’han trencat. I la frustració és perquè em dedique a ensenyar valencià i mon pare també i sempre he de demostrar que allò que valc com a professional és fruit del meu esforç.

L’estudi actual de filosofia o la tesi sobre Vicent Andrés Estellés. Quin ha sigut més influent en el disc?

Més d’antic m’ha influït la tesi d’Estellés i el contacte amb la poesia i més recentment, per acabar d’arrodonir-ho tot, la filosofia. A les lletres parle de l’universal des del quotidià, que és un poc el que fa Estellés als seus poemes i pense que marca la diferència. Veig grups de música pop o indi que han fet lletres sobre Noam Chosmky, Jean Luc Goddard…

És com la cançó Jean Luc d’Els amics de les arts.

Exacte. Al nostre dia a dia si som persones que llegim, que ens formem, que estem en contacte amb el cinema, etc.; acabem tenint converses interiors parlant de les nostres coses més mundanes a través de referents molt més universals i molt més intel·lectuals. Em pareix molt interessant eixa via d’explotació creativa.

«Psicopomp» és la persona que guia durant la transició entre la vida i la mort. El disc tracta de ser un viatge?

Es tracta d’un viatge pel meu interior. D’alguna manera, aquest disc és per a mi un retorn al meu inconscient; a tot el que he viscut aquests anys; als traumes de sempre; a la meua relació familiar, sobretot a la meua figura paterna. Estic mostrant tot el que tinc dins. A més, que un viatge interior pot ajudar a la resta.

A vegades has definit l’estil del disc com «Xonisme intel·lectual». Com ho definiries?

Em dedique a la docència i la investigació i no tinc la figura d’un intel·lectual valencià prototípic com un Joan Fuster o Sanchis i Guarner. Canviar l’estètica i considerar-se intel·lectual des d’altra figura pot ser valuós per a la llengua i trencar estereotips. I en eixa línia va el «Xonisme intel·lectual», encara que és una construcció o una broma que tinc amb una amiga meua.

Epíleg és la cançó més personal del disc.

És la més autobiogràfica. Dic «tu em tombes, jo m’alce» perquè al final tens idees i il·lusions i a base d’hòsties te les lleven. I tractes de reconstruir-te amb una nova motivació i tornes a no poder. Eixa sensació de resiliència és el que mostre en eixa lletra. Malgrat que et diguen que no vals per a una cosa, tornes a alçar-te i a intentar-ho. I això és satisfactori.

Has tocat al teu poble a l’Emac 2020. A més que també vas presentar el disc a finals de febrer a València. És fàcil interpretar Psicopompa en directe?

Sí que trobe encara que els directes em costen, perquè feia molts anys que no en feia i mai els havia fet sola, però trobe que a cada concert millore. Els directes m’estan servint com a teràpia, per detectar problemes i posar-me a prova i millorar en tots els sentits. Estic contenta, però patisc també encara.

És complicat trobar concerts o actuacions com artista en valencià i independent?

Sí que és difícil, però com demane pocs diners trobe concerts. Tampoc vull fer massa directes perquè com estudie, faig classe i investigue no vull saturar-me. M’agradaria fer cinc o sis concerts a l’any, també perquè vull posar-me a gravar videoclips i tinc tres cançons ideades per gravar.

Penses que ha evolucionat el panorama de la música en valencià als últims anys?

Tota la música en valencià no pot parlar de la lluita social, la llengua o el poble perquè això mostra un símptoma de malaltia sociolingüística. Per normalitzar una llengua, aquesta ha de poder parlar de tot i estar a tots els àmbits d’ús. No la podem encasellar sempre en el parlar de la independència, Estellés, la terra… ho va fer Obrint Pas fa vint i escaig anys. Necessitem evolucionar un poc, i crec que estem millorant.

I en clau de gènere, com veus la presència femenina en la música en valencià?

M’agradaria que les dones que fan música en valencià no estigueren sempre parlant dels drets de la dona o les violacions. Com més es diversifique l’àmbit musical de les dones i més estils hi haja i es mostre la seua qualitat artística, millor. Espere que es normalitze tot als pròxims anys, perquè a les dones ens ha costat més tirar endavant un projecte musical. M’agrada molt Jazzwoman, Mireia Vives o Mara Aranda que fa música amb lletres medievals valencianes.

Què estàs escoltant ultimament?

Els grups Beach House, The Strokes, Soleá Morente, Sufjan Stevens i Lu Rois.

I el teu disc favorit?

Carrie & Lowell de Sufjan Stevens.

Carlos Cuesta i Martínez

Carlos Cuesta i Martínez

Els meus pares em van ensenyar bona música de menut, però per algun motiu ara escolte Bad Gyal. Sent deler per l’indie, el trap i el jazz, però no m’ho tingueu en compte. Si vols saber quina música escolte la tens ací: https://open.spotify.com/playlist/5sZbp32vvHghSL4qQYojdb

Anteriors

Maluks es mostren més anticapitalistes que mai amb ‘Furioses’

Recents

(ACTUALITZACIÓ) La quarantena continua obligant a suspendre events

Sons de Xaloc

Sons de Xaloc

Primer aniversari Sons de Xaloc: publiquem el millor d'aquest any. Enllaç

X
X