Ana Díaz, encarregada de premsa de l’associació de sales de música En Viu!: “No entenc com una administració pot tancar un sector sense oferir una alternativa”

En Viu! És una associació de sales de música en directe que s’han unit davant de la situació tan complicada que vivim. En formen part, actualment, 11 sales entre Castelló, València i Alacant. A més, forma part d’ACCES, l’Associació Estatal de Sales Privades de Música en Directe.  Les sales de música, a nivell estatal, poden arribar a perdre fins a 120 millons d’euros. És per això que dues de les reivindicacions principals son establir un pla de rescat o congelar les despeses fixes per poder continuar amb els concerts en directe quan la situació sanitària ho permeta. Actualment més de 15 sales, a nivell estatal, han tancat les seues portes. 

Com es troba el sector de les sales de música? 

El problema en què ens trobem les sales és que paguem lloguers, impostos i, a més, hem estat pagant el 40% de la seguretat social dels nostres treballadors, sense estar treballant-hi. Si tu, com a administració, tanques per decret un sector, el més lògic és atorgar una compensació. Si no s’ofereixen solucions podrien arribar a tancar totes les sales de concerts. Per a la indústria musical, les sales som un pas molt important per als artistes ja que som el seu trampolí.

Un altre problema que tenim és que, al País Valencià, només hi ha 30-40 sales. És per això que necessitem que els mitjans de comunicació facen d’altaveu. Nosaltres sols no tenim el pes suficient com per a causar-los un problema i, així, tindre’ns en compte.

Com definiries la situació?

Si s’ha de definir d’alguna manera, el sector, bàsicament, està arruïnat perquè portem des del març sense alçar la persiana. No obstant, sí que és cert que durant el confinament vam rebre les ajudes dels autònoms -que són 600 euros-, però continuem pagant els lloguers, llum, aigua…Tot, sense cap tipus d’ajuda.

Quina ha sigut l’evolució del problema? 

Des que va acabar l’estat d’alarma, en teoria, estava permés obrir, però amb una reducció a un terç de l’aforament, no més. Sota aquestes condicions només van obrir un 20% de les sales. Per exemple, La Peligro, on jo treballe com a programadora, no va obrir ja que era molt menys arriscat (sense saber com aniria en un futur la pandèmia) no obrir i quedar-se amb els treballadors cobrant.

L’arribada de l’agost va anar lligada d’un augment dels contagis i es va anunciar un decret on es va establir el nostre tancament, juntament amb l’oci nocturn. Encara que les sales de concerts ens diferenciem de l’oci nocturn, tenim el mateix tipus de llicències legals. Per tant, no existeixen llicències per a sales de concert. A més, les ajudes que ens havien atorgat ens les han suspeses ja que, a efectes pràctics, no podem obrir.

Encara que et diuen que pots obrir sense barra, la realitat és que no pots. I, si ho fas, t’arrisques a una multa, que al ser per un delicte contra la salut pública, és alta i suposa arriscar-se massa. És una situació molt complexa i tota aquesta incertesa ha provocat que, la setmana passada, tancaren un parell de sales a nivell autonòmic, entre elles, La 3.

Hi ha massa impediments legals. I, a tot això, li has de sumar el fet que som un negoci que quan genera, obté un benefici en poc de temps, però també genera moltes despeses. Hui per hui, ens trobem en una ruïna real, perquè som l’únic sector que s’ha tancat per decret i que no ha rebut cap ajuda directa. Al final, estem sofrint un greuge comparatiu molt gran.

De fet, volia preguntar-te si la pandèmia ha evidenciat la precarietat del sector. 

La indústria musical, en general, té molts problemes quant a carències i precarietat, que la Covid-19 ha evidenciat. Ha tret a la llum els nostres mals. Les sales escèniques, per exemple, viuen amb diners públics. A nosaltres mai ens han donat un euro. Açò també pot ser, en part, culpa nostra ja que, com que anem per la nostra banda, no hem demanat mai, però perquè no ens n’ha fet falta. Al final, és una roda de precarietat que nosaltres mateixos hem generat i que ni és sostenible per als músics ni, hui per hui, és remeiable.

La cultura sempre hauria de tindre una part finançada amb diners públics. Especialment si volem arribar a equiparar-nos a Europa o la resta de països que realment tenen una indústria musical potent. En realitat, els diners es troben molt mal repartits ja que, les promotores, encara que són intermediàries, viuen de diners públics. La resta del sector musical ens mengem els mocs: músics, sales, tècnics… Tot el que hi ha darrere.

Diners, n’hi ha, el que passa és que s’han de repartir equitativament i d’una manera més intel·ligent. No obstant, com que mai n’hem demanat, quan arriba l’hora de repartir diners, no estem ni als pressupostos. La nostra situació, ara mateix, és excepcional i d’extrema urgència. No entenc com una administració pot tancar un sector sense oferir una alternativa.

Ara han eixit les campanyes #Apoyatusala i #ElÚltimoConcierto que, un poc, pretenen visibilitzar el problema, no? 

Aquestes són les campanyes que venen ara i a què necessitem que els mitjans de comunicació facen d’altaveu. Seguirem treballant i no pararem d’engegar iniciatives mentre ens trobem en aquesta situació.

Quines són les principals reivindicacions? 

Ara mateix, les reivindicacions principals a nivell autonòmic són que se’ns permeta, a qui vulga i realment puga, tindre un doble epígraf per així poder obrir a un terç de l’aforament, com qualsevol restaurant o bar amb un servei de menjars o similar.

D’una banda demanem que ens legalitzen l’especificació de sales de concert i, d’una altra banda, que s’afegisca un epígraf mitjançant el qual se’ns permeta obrir com altres bars o com un lunch. La llei, a nivell ministerial, permet que les sales de concert obrim les portes, però com que no tenim una llicència que ens acredite com el que som, no podem obrir.

En segon lloc, el que es demana, a nivell general, és definir d’una vegada el que és perillós i el que no, encara que siga una proposta de màxims. És a dir, el més restrictiu possible. I, a qui realment puga complir amb aquestes restriccions, deixar-lo que funcione. I, qui no puga complir perquè és massa restrictiu pel que fa a aforaments o el que siga, rescatar-lo perquè no desaparega. Aquesta, personalment, és la reivindicació més important.

Hi ha una part que ha de donar el vist-i-plau: la Generalitat; però, després, han de ser els ajuntaments els que generen i aproven les mesures. El problema és que cada nivell administratiu té les seues competències i un no pot contradir l’anterior.

Les administracions us han donat algun tipus de resposta?

Van amb molta lentitud. A més, depén de l’administració amb què parles. Sanitat ja ens ha dit que no pensa moure ni una coma del text, que ens n’oblidem, del tema ja, que som perillosos i que no podem obrir. I ja està.

Per part de Cultura, hi ha recolzament, però la realitat és la que és. Dins de les administracions, hi ha nivells autonòmics, però també hi ha nivells ministerials. I la Conselleria de Sanitat es troba per damunt de la de Cultura. Actualment, ens trobem intentant parlar i arribar a un acord amb Justícia.

L’associació d’Alerta Roja, a nivell estatal, ho ha fet molt bé quan va demanar la primera reunió amb Cultura, però els van dir que no. La reunió havia de ser amb: Cultura, Treball, Sanitat i Indústria. Tot açò té una raó lògica i és que, si et reuneixes amb ells per separat, van passant-se la pilota els uns als altres i provoca una despesa energètica brutal. La intenció que tenim nosaltres és acabar la reunió i haver arribat a un acord real. La sensació que tenim nosaltres és que tot el que ens diuen són paraules buides i estem en un limbe total a tots els nivells.

Article corregit per Joaquim Cano
De La Nucia (Marina Baixa), graduat en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant. Especialitzat en estudis literaris i treball de corpus lingüístics. Professor de trinxera al Baix Segura. Prop del tsundoku. Poliamorós amb la música, format a escola i carrer. Integrant del programa La Xarradeta. Obsessiu i, de vegades, versut.

Article escrit per:

Àngela Sánchez

Àngela Sánchez

Periodista en procés i amant les històries que et deixen bon sabor de boca. Si no em trobes escoltant música em trobaràs mirant Instagram o Twitter. Escolte música del rollo i reaggueton a parts iguals. Si vols saber més sobre els meus estils preferits: https://open.spotify.com/playlist/45eMWba1oEGnAJQtOOQfPh

Anteriors

Borx inicia la seua carrera musical amb “Dona’m”

Recents

Un Trovam marcat per la tensió d’una cultura segura necessària

X
X