Blu Boi: “Estaria bé que en l’escena en valencià hi haguera espai per a projectes més diferents”

Blu Boi és el pseudònim de Xavi Pitarch, un productor i artista de Tírig (Alt Maestrat) resident a Barcelona. En desembre de 2021 va traure Jove x sempre (2021, autoeditat). Aquest artista treballa la música electrònica experimental i, a més, aquest és el seu primer elapé, que arriba després d’haver publicat diversos senzills i un EP en 2019. El disc compta amb la col·laboració de Jordi Palau i la producció de Tono Bellver (Erebo). Ha actuat en festivals com l’Emac de Borriana i el pròxim 5 de març actuarà a Madrid, en un esdeveniment organitzat pel segell vas Lotura.

  • Durant molt de temps has sigut productor, però també has fet cançons soltes. Com és el moment de començar el projecte, de dir AÇÒ serà Blu Boi?

Doncs, jo crec que abans el motiu pel qual feia música era purament recreatiu, i el que hi havia d’experimentalisme era relacionat al so i les estructures. Estava molt connectat a la música electrònica experimental, però al mateix temps no tenia cap concepte, ni un fil conductor, ni intenció de posar veu. Aleshores, va haver-hi un moment en què vaig sentir que hi havia més a dir i vaig veure un concepte de què tirar. Si abans feia una música molt apersonal, dirigida a la rave o, directament, a rebentar l’oïda de la persona que ho escoltava, o a fer coses estranyes dins l’àmbit de l’estructura i de sons; però va haver-hi un moment que vaig dir que m’agradaria fer cançons més cohesives i intentar fer un projecte consistent.

  • Entenc que compondre i fer remix per a tu sempre ha sigut un territori on et trobaves còmode. Però com has viscut el pas a escriure lletres i cantar-les?

Al principi va ser bastant complicat, cada vegada m’interessava molt més la música amb contingut líric i també m’agradava manipular les veus, i doncs, evidentment necessitava veus a les meues cançons. I vaig sospesar l’opció de contactar amb gent perquè cantara, però em vaig adonar que no era massa pràctic i també que feia el projecte menys personal. Finalment, em va costar, recorde que les primeres cançons on posava veu eren terribles, no van arribar a eixir. I a poc a poc, a mesura que anava sentint-me orgullós d’elles, anava vent. Això es veu molt en Decidu, un EP que vaig publicar en 2019, quan el projecte encara estava en bolquers, on de tres cançons només una té veu; i la veu no és molt allà, tot i la cançó està prou bé. I sí, va ser un procés bastant complicat perquè, al cap i a la fi, no és fàcil, però ara estic molt content.

  • Has participat dues vegades en la Mutants Mixtape, un projecte que ha sorgit d’una comunitat en línia. Podries contar un poc sobre ell?

Això va ser quan el confinament fort, a través de Discord es va fer una comunitat de fans d’Arca, que va esdevenir en una segona comunitat, la Mutants, de gent que es va conéixer a la primera. Jo vaig arribar un poc després. Era gent que tenia unes inquietuds i pensaments similars, a més d’una passió per l’art molt comú. Aleshores, va ser quan es va donar l’assassinat de George Floyd als Estats Units, que va tindre un impacte molt gran a les xarxes socials i al món en general. I des de la comunitat, on molta gent era dels EUA i també hi havia molta gent racialitzada, i van voler ajudar a la causa.

La forma que es va trobar va ser fer una recopilació de música i, a través de Bandcamp, vendre-la i recaptar fons. A més, no era només de música sinó que també hi havia peces d’art digital. Moltíssima gent va participar i el nivell de la música i l’art estava molt alt. I va ser un èxit, es va poder ajudar bastant a la causa del Black Lives Matter, que és on anaven tots els beneficis. I com va ser un èxit, se’n van fer d’altres. Jo vaig participar en la segona i tercera edició. La segona era en ajuda a la gent queer sense recursos dels Estats Units, i la tercera estava dedicada als natius americans. 

  • Creus que aquest tipus de comunitats ajuden a l’hora de crear projectes musicals o pel contrari que estiguem tan saturats de música diferent tira arrere?

El tema és que ara fa música tot el món, el nivell de democratització de la música és enorme, cosa que jo agraïsc molt. Està superbé que tot el món que vulga i que tinga inquietuds o ganes que li tire. Aquestes comunitats al que jo crec que ajuden és a unificar, a donar una visió, a crear una espècie de camí conjunt; i és bastant bonic perquè tot i que igual vius a un poble com el meu –on no trobaràs una altra persona amb aquests gustos musicals o aquestes inquietuds– una de les coses bones que té internet o aquest tipus de comunitats és que pots relacionar-te amb gent de diferents parts del món amb qui tens moltes coses en com o inclús crear un projecte en comú.

  • Diries que Jove x sempre és un títol irònic? 

Sí. Al final el títol és irònic perquè l’estat de joventut com jo el concep i com jo l’estic vivint és un estat, bàsicament, sense cap mena d’esperança i ho veig moltíssim en gent que té la meua edat, que està fent la universitat o que l’ha acabada fa poc, o inclús que fa deu anys que l’ha acabada. És com que no hi ha un moment de transició cap a algun tipus d’estabilitat. És tot incertesa. I el pitjor és això, que no hi ha esperança, per això el títol de Jove x sempre.

La gent hui en dia no es veu a si mateixa en el futur en una situació sòlida, com un treball, una casa, la intenció de fer alguna cosa… És com anar contínuament suportant una bola estranyíssima d’ansietat, i cada vegada passen més coses que ho fiquen tot més complicat. Al final jo també parle de la meua realitat, perquè una generació en té moltíssimes, però aquesta almenys la compartim moltíssima gent. I sí, és un títol irònic per això.

  • Quina és la teua relació amb Aina Palmer? Per què has col·laborat amb Jordi Palau i tens el remix d’”Apuntala’m a la Vida”?

Jo vaig conéixer primer a Jordi, a través d’un projecte –que finalment no va eixir– que tenien ell i Fran Yera. Com jo coneixia a Fran d’abans, van contactar amb mi per produir una cançó. Aquestes sessions van tindre lloc a Tírig, el meu poble, allí ens vam conéixer i va haver-hi molt bon feeling. I més endavant, quan Jordi va començar a formar part d’Aina Palmer i estaven preparant Fallanca, van vindre al meu poble a rodar un videoclip, perquè hi ha molts ametlers – i en febrer trauen la flor i són molt bonics. I allí també vaig conéixer a Aina i va ser molt guai. Ens vam caure bé els tres, hi havia bon feeling i ens agradava molt el que féiem. Vaig fer el remix d’”Apuntala’m a la vida”, els va agradar molt i em van dir si volia participar en “Solatge”. Al final jo participe en 5 cançons, produint. Dues d’elles han eixit ja, són “Aixarquia” i “Matildeta”. I arran d’haver estat treballant junts, hem fet també alguns concerts. Tenim molt bona relació.

  • Diries que projectes d’electrònica experimental com el teu poden afermar-se en l’escena musical en valencià? 

Crec que projectes com el meu dins de la música en valencià d’ara mateix encaixen poc. La música que predomina dins del mainstream valencià està molt bé, tot i que pot no agradar-me. Vull dir, si tanta gent l’escolta és per alguna cosa. També hi ha molts projectes que conec i que m’encanten. Per exemple, l’altre dia a l’EMAC vaig escoltar a Laborde, que té moltíssimes cançons en Valencià, o  Aina Palmer mateixos. 

No estic generalitzant, no tinc res en contra de qui està al mainstream, però tinc la sensació que tot el que estan traient ja ho he escoltat. Són mons diferents, mons que jo respecte, però que no vull per a mi. Estaria guai que hi haguera més espais dedicats a projectes diferents o més peculiars dins de la música en valencià. Perquè, al cap i a la fi, en el meu cas jo estic tenint més bona rebuda en escenes que no són de la música en valencià i, eventualment, si veig que no hi ha un espai on jo puga estar dins de l’escena valenciana, no deixaré de cantar en valencià perquè és en la meua llengua, però seria una llàstima.

  • Penses que trobaries una millor recepció millor fora d’eixe circuit principal de festivals en valencià?

Sí, al cent per cent. De fet, el primer festival on he anat és l’EMAC, i aquest no és un festival típic de la música en valencià. I la gent que més em parla, m’escolta, em felicita pel disc o qui més els agrada són gent aliena a l’escena musical en valencià. Per això crec que és difícil, no sé. A mi m’encantaria que hi haguera un espai dins de l’escena i crec que hi ha gent que els crearà.

  • Però sí que estan eixint alguns projectes més experimentals? Com per exemple,  Sandra Monfort o els Aina Palmer.

De fet, ara que l’esmentes, Sandra m’encanta i alguna cosa conjunta eixirà prompte. Però note que no tenen tota l’eixida que podrien. Per exemple, Sandra crec que dins del seu projecte en solitari no té l’espai que es mereix. Està molt guai, és superdiferent i innova. Jo recorde un festival que vaig anar –dels predominants de música en valencià– on tocaven Maria Arnal i Marcel Bagés, i va estar molt guai. I al final és el mateix, dos mons diferents, però si aquest tipus de festivals i escena donara més espai a projectes com aquests igual hagueren aconseguit que es quedaren.

Vlad Hostyuk

Estic en aquest mitjà per a contar tot el que a mi mateixa m’agradaria que em contaren sobre el mon de la música en valencià. Em flipen tres coses: el heavy metal, els videojocs i contar històries. Aquesta última, et garantitze que la trobaràs ací. Escric per a trobar la la veritat que s’amaga darrere d’una realitat cada vegada mes complexa. Busca’m a @LVgVber a Twitter i si vols saber el que escolte de normal ho pots trobar ací: https://open.spotify.com/playlist/1MyvVu9WqMY2C0rxRIZkco

Anteriors

Els grups en català més escoltats a Spotify

Recents

Una lletra cantada des de la sinceritat amb III, de La Pepa

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà.