[Editorial] Una anormalitat, feta normal, que ja cansa

És ben curiosa la idiosincràsia que s’ha creat al voltant del 8M. Del que és originalment una commemoració de les 142 obreres que van perdre la vida el 1857 per reivindicar millors condicions laborals a la fàbrica de cotó Triangle Shirtwast Company, que més endavant es reivindicaria per les sufragistes com a exponent de la lluita feminista, sembla que ha acabat per esdevindre en un carrusel publicitari on les empreses es vesteixen de morat durant un parell de dies. Canvien la imatge a les xarxes, de vegades parlen en femení, i de vegades ens porten a les televisions a quatre homes ben vestits perquè ens expliquen la lluita de les dones. Com si res d’això solucionara cap problema.

Amb tal desplegament de mitjans per part de totes les institucions sobta trobar-se amb notícies com la de la dona de 50 anys agredida en Massamagrell (Horta Nord) el mateix dia de la commemoració. Sobta veure que en un any en què pràcticament no s’ha pogut eixir al carrer hi haja 16 dones assassinades per violència masclista arreu dels Països Catalans. I sobta de veure que encara ara la bretxa salarial se situa en un 21,4% a tot l’estat; i que el País Valencià no haja ajudat directament a les dones més afectades per la pandèmia, quan el propi À Punt publica que els sectors més afectats per aquesta estan ocupats en la seua majoria per dones. Menys col·loquis i més iniciativa, que pesen més els fets que les paraules.

Però tret del que correspon fer a les autoritats competents, la resta queda en mans d’un canvi social que es treballa cada dia per assolir-se. Una revolució cultural que va lligada intrínsecament a la cultura i els missatges que s’envien des d’aquesta. Afortunadament, és de gran goig poder veure com les nostres joves compten ja amb referents als escenaris amb els quals identificar-se. Amb el camí que es va obrir amb l’entrada d’Aretha Franklin a la Rock and Roll Hall of Fame; i consecutivament amb l’explosió dels grups de dones al nostre territori tals com Marala, Pupil·les, Roba Estesa, Tesa, Bad Gyal, Maluks, Jazzwoman, d’entre moltes altres… Les noves generacions creixen en un món més igualitari.

És per això que Sons de Xaloc ha volgut retre homenatge a aquesta onada de noves veus a través de les diverses publicacions d’aquesta setmana, on recomanem especialment la peça de les nostres referents. Però, i volem matisar-ho, no solament hem de tindre en compte a les cantants i als grups (que són un gran pilar de la indústria), sinó també a totes les membres dels equips tècnics que fan possible festivals, concerts a sales, o actes commemoratius. A totes les dones que treballen amb les mescles, en il·luminació, en so, o les companyes que s’ofereixen per atendre els punts violeta. Totes vosaltres formeu part del canvi que relegarem a les generacions futures: el canvi per una societat més igualitària. A la mesura de cadascú, tots caminem endavant. Per això mateix, des de la redacció de Sons de Xaloc, diem a totes les que treballem per un món més just: gràcies.

Sons de Xaloc

Anteriors

Balkan Paradise Orchestra: fanfàrria, música i festa

Recents

Intimitat, dolçor i obscuritat: Sandra Monfort

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *