Eduard Banyuls, King Kong Boy: “No tenim pla de tornada, però tampoc ens tanquem portes a res”

King Kong Boy és un grup de música que va sortir l’any 2007 i després de dos discs (Alcem el Vol i KKB) van desaparéixer del mapa entre els anys 2017 i 2018. Els seus integrants eren Eduard Banyuls, Rubén Martín, Vicent Calabuig i Toni Roig. El sis d’octubre aquesta marca ressorgia de les nostres memòries per anunciar un concert en línia al festival Alliberem-nos, que serà el pròxim 16 d’octubre a les 19:30 hores. Eduard Banyuls ja ens avança que actuaran ell i Rubén Martín en un directe “diferent”. 

A causa de tots els interrogants que han sorgit davant aquesta inesperada tornada, Banyuls ha concedit a Sons de Xaloc una entrevista per esclarir dubtes malgrat els impediments tècnics de la videotrucada. 

Com vos fa sentir tornar a actuar després d’uns tres anys?

Aquest nou format l’impulsarem Rubén Martín i jo, ja que ell i jo sempre hem mantingut amistat i ens hem ajudat en la música. 

Aleshores només sereu Rubén Martín i tu?

Sí. Rubén i jo sempre hem sigut qui hem compost i qui hem impulsat el grup (sobretot en l’última etapa). Juntar-nos tots era inviable i una mica irresponsable a causa de la situació. 

Aquesta actuació anuncia una tornada per part de King Kong Boy?

La veritat és que portem un ritme diferent del que portàvem abans. No tenim pla de tornada, però tampoc ens tanquem portes a res. 

Aleshores els festivals poden tindre-vos en compte a l’hora de contactar-vos…

Sí, clar. 

Per què aquest concert al festival Alliberem-nos?

La veritat és que fou tot molt senzill: ens van contactar i ens va generar il·lusió. Tot el que siga tocar ens interessa i si a sobres, té un caràcter social… no volem ser protagonistes, però si algú ens demana col·laboració, nosaltres l’oferim de bon gust.  

Com serà el vostre directe? 

Hem preparat un directe diferent, no només amb acústic: hem fet una combinació entre el directe casolà i  un plus amb bases electròniques. 

“Torneu” en un context una mica complicat per a la música… 

Sí. És un context complicat, però la música és ara més necessària que mai. Jo feia temps que no seia a redescobrir grups: en el confinament més dur vaig fer moltes llistes de música, vaig tornar a escoltar certs grups… ha sigut un procés molt interessant. 

Per què King Kong Boy va posar punt final a la seua aventura?

Va haver-hi dues causes majors: una era que Rubén i jo ens vam desgastar i ens vam adonar que necessitàvem aturar-nos. A banda, jo sempre he volgut eixir d’aquí. L’any passat vaig estar a Irlanda amb la meua companya i després, tot sol… tota aquesta aturada ha servit per a agafar altra perspectiva.

És difícil escollir repertori després de tres anys? 

En el primer disc vam absorbir tot el bagatge de tots els grups que teníem al nostre voltant. En el segon disc vam trobar la nostra expressió, més pròpia i genuïna. Per això, tot el que tocarem és del segon disc i si continuarem, seria amb aquesta línia artística.  

Què t’has emportat dels anys de música als escenaris amb King Kong Boy? 

Recorde molt d’aprenentatge, ja que no sabíem res de com funcionava tot allò i ara, ja tenim una certa experiència. També recorde molta intensitat, tant de bona com de roïna. 

Si em permets… podries recomanar als lectors de Sons de Xaloc un disc de música?

Últimament he estat escoltant molt un grup americà que s’anomena Fleet Foxes, els quals tenen un disc que es diu Shore i crec que és el millor disc que ha sortit aquest any. Veu del folk, però també té pop… és un disc per tancar-se i gaudir-lo… està molt ben cantat i instrumentat… a més, les lletres són molt boniques. 

I un artista?

Diria dos artistes, un és Pablo Sánchez, qui a banda de ser company i amic, està en un  nivell que m’encanta. I l’altra, és una artista molt coneguda però que jo he descobert aquest any: Billie Eilish.

Article corregit per Anna Albert.
Traductora i correctora en constant aprenentatge de noves llengües. Dolçainera a temps parcial i esperantista a temps complet. Apitxà em pariren i ací estic.

 

Article escrit per:

Tàrsila Galdón

Tàrsila Galdón

Periodista en procés de constant aprenentatge, amb ganes de contar històries que siguen capaces de desestabilitzar imperis sencers. Ací em trobe també, escrivint sobre música valenciana: un món que a poc a poc, em sedueix cada cop més. Encara que us he de confessar que el meu gran amor acadèmic és, per ara, la comunicació política.

Anteriors

Puto pillant-nos de Pantocrator

Recents

Deudda s’estrena amb “Inesperada Partida”

X
X