El disc que esperaves

El 18 de setembre, després de posposar l’estrena programada per a març, Els Amics de les Arts van publicar el seu cinqué disc anomenat El senyal que esperaves (Música Global/Universal Music).

Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué han dut a terme aquest projecte per primera vegada en format trio després de molts anys formant quartet amb Eduard Costa, qui va deixar el grup per dedicar-se a projectes musicals personals. Han optat també per unes cançons on ja no predominen tant les veus a cor, com en els seus discs anteriors, sinó, més aïna les veus individuals, regalant-nos un disc molt intimista, delicat i amb unes lletres narratives que arriben ben endins.

El grup ha dit en alguna ocasió que aquest àlbum és un catàleg de pèrdues, però no vist des de la tristesa ni el dolor, i que empasta molt bé amb el seu anterior disc, Un estrany poder, ja que en aquell parlaven de segones oportunitats i ara parlen de pèrdues.

Deu són els temes que conformen aquest disc. Inicialment n’anaven a ser dotze, seguint el format dels seus últims àlbums, però van decidir que els quedaria un disc més redó si prescindien d’aquestes dues cançons. Cinc d’aquests ja havien estat estrenats en forma de senzill, entre els mesos de gener i juny, amb una gran rebuda per part del públic.

El disc comença amb No vam saber tornar, una cançó elèctrica i amb força que ens parla d’una parella que ha arribat a un punt de no-retorn i, per molt que intenten arreglar la relació desesperadament, ja no hi ha res a fer. Amb aquest inici de disc tan potent passem a El senyal que esperaves, cançó que dona nom al disc i tracta d’aquells moments en els quals vols arriscar però et fa por, i que malgrat aquesta, de tant en tant val la pena saltar per tornar-te ocell.

Semblava que fossis tu és el títol de la cançó més divertida del disc. Parla d’una ruptura i de la necessitat d’estar sol durant una temporada per curar un poc les ferides, o bé, d’inventar-te un duplicat de tu mateix per combatre aquesta soledat. Imaginar-te l’escena de tu quedant amb tu mateix és una joia. El quart tema del disc està dedicat Als abismes, una crítica mordaç a tots aquells que pinten el món de color de rosa amb missatges optimistes, creant frustracions i desenganys a la gent si les coses no ixen bé. Els Amics de les Arts assenyalen que algú ha de cantar també sobre la realitat, les coses no tan boniques, les pedres del camí i els abismes.

Adéu és una de les cançons més boniques de tot el disc, d’aquestes que t’ericen i et corprenen. Parla d’algú que s’acomiada, d’una manera molt sincera i propera, de totes les persones importants de la seua vida. La segona meitat del disc s’enceta amb Juliol 1994, la qual ens conta la història d’una fugida, no sols d’un incendi, sinó també de la innocència i la infantesa.

La cançó d’Et vaig dir parla d’un tema complicat, del moment just abans de trencar amb la teua parella, de la indecisió, de com i quan seria idoni i de totes aquelles coses que li vas dir i ara estan tan buides de significat. Fa molt de contrast amb El meu cos, el tema més discotequer i ballador, que parla de la inevitable atracció física dels cossos.

 I, entrant ja en la recta final del disc, ens trobem amb Kokoschka. Una cançó més que entra dins de la col·lecció de la temàtica de museus, juntament amb Suïssa o Museu d’Història Natural. La temàtica és, de nou, la ruptura i la dificultat de superar-la. Oskar Kokoschka era un pintor, autor del quadre La núvia del vent, amb el qual es van basar Els Amics per escriure aquest tema, reflectint una relació turmentosa i perillosament apassionada com la que es mostra en aquesta pintura. Per últim, per acabar el disc de la manera més redona possible, ens regalen Mentrestant, on confessen als seus fills com viuen i veuen la paternitat. Aquesta cançó està plantejada com una càpsula dels temps, assenyalant que els seus fills ara canten aquesta cançó sense adonar-se’n del que parla realment, tenint l’esperança que algun dia l’escoltaran i l’entendran.

Els Amics de les Arts ho han tornat a fer, amb la seua manera de contar històries que ens remouen, amb l’art de parlar sobre nosaltres i amb nosaltres alhora, de fer camí junts, d’entendre’ns i d’aborronar-nos. Gràcies pel regal, amics.

Article corregit per Anna Albert.
Traductora i correctora en constant aprenentatge de noves llengües. Dolçainera a temps parcial i esperantista a temps complet. Apitxà em pariren i ací estic.

 

Article escrit per:

Neus Francés i Jordà

Neus Francés i Jordà

Vinc d'El Comtat i soc una matemàtica amant de les lletres. M'encisa llegir, escriure, fer teatre, cantar a la dutxa i el món del cinema. Adore l'ska-jazz, la cúmbia, el reggae i l'indie. Els Amics de les Arts, Obrint Pas i Oques Grasses són els meus referents musicals. Em sol agradar la típica cançó que es posa al disc per a plorar i semblar una intensa.

Anteriors

Bredda: d’un grup d’amics a un grup de reggae prometedor

Recents

Puto pillant-nos de Pantocrator

X
X