El futbol i la música o la totalitat de la vida

De xicotet, quan encara pots ser-ho tot, a mi m’haguera agradat ser futbolista. Resulta estrany, si més no, que el principi d’un article en una revista dedicada a la música comence amb un anhel o un desig per una altra professió, per un altre art. Explicaré, però, que el que de veres m’atreia –i em seguix atraent– del futbol no era fer una jugada espectacular ni guanyar tots els títols possibles, ni tan sols el fet de la fama o dels diners; sinó l’instant abans d’eixir a jugar, en el túnel de vestidors, escoltant, molt de fons, a través de la meua concentració fixa en tal o qual faena que hauria de desenvolupar al terreny de joc, els càntics de l’afició. Potser, pense ara en perspectiva, el que de veres és hipnòtic d’eixe moment és que tot està per fer i tot és possible, com en la infància. Però això no impedeix que, analitzant bé el context, la identificació de la prèvia d’un partit amb una música concreta és, essencialment, un símbol de la nostra vida. No puc imaginar un partit de Lliga de Campions sense la seua incommensurable banda sonora.

Fem un desglossament ràpid per a veure quina és l’associació que es produeix en la nostra ment i en què se sustenta el sentiment d’emoció en un partit d’aquesta competició: Lliga de campions: els millors equips d’Europa (on són els millors jugadors del món); per tant, partit d’aquestes característiques és igual a partit transcendental, inigualable (per exemple, l’entrenador del Sevilla ha fet aquestes declaracions: “cuando suena la musiquita de la Champions nos ponemos tensos). Així doncs, com s’activa tot aquest aparell semàntic? Molt senzill, amb una simbologia que hi continga, de la manera més efectiva, el significat: en aquest cas, la música.

No és la primera vegada que açò ocorre, mireu, si no, els himnes nacionals que despleguen un marc cognitiu –una categoria mitjançant la qual s’organitzen tant l’experiència com la comprensió i l’explicació del significat– en què es posen en joc termes com unitat, valors nacionals, lluita contra l’enemic o representació del meu grup per oposició a l’altre, etc.; fixeu-vos bé que, en els partits de seleccions nacionals, el que sona no és l’himne del mundial o de l’Eurocopa, sinó l’himne nacional de les seleccions que hi juguen.

Això és perquè en els partits entre seleccions el que importa és activar el marc cognitiu de l’oposició entre equips, entre grups, com en una guerra; però, en les competicions de clubs europeus, el que la UEFA veu, realment, important és incidir en el marc cognitiu de la mateixa transcendència de la competició en si. La raó la desconec; però em fa la impressió que té més a veure amb intencions de prestigi de què volen dotar el campionat i, en conseqüència, de màrqueting i de venda dels drets televisius i de les entrades, que augmenten el seu valor. Per aquest motiu, deu ser, la UEFA ha inclòs himnes en totes les seues competicions en l’àmbit dels clubs.

En els encontres internacionals, el mateix himne de cada selecció i tot el que això suposa com a marc cognitiu ja és bastant per a donar-li prestigi a la competició perquè ens remet a la lluita de nacions més ancestral: la de dos grups ben diferenciats entre si mateixa. D’alguna manera, els himnes a nivell de club han intentat complir aquesta funció, encara que no amb tant d’èxit per la quantitat de grups-equips que n’hi ha i perquè el discurs que s’ha llançat des dels mitjans de comunicació ha anat rebaixant aquesta diferenciació, el que es vol preservar, sobretot, és una unitat nacional o supranacional –aquesta última amb no tant d’èxit.

Aquí hem arribat al moll de l’os, hi ha, sembla ser, estaments de poder que no estan per la labor de fragmentar un ideal nacional a canvi de diners –i no perquè no els agraden. La raó cal buscar-la en el conflicte de desfeta de l’antiga Iugoslàvia; aquella guerra va suposar tal impacte per a la consolidació d’una comunitat pacífica europea, que els governs ja no estan per la labor de fer trontollar, per poc que siga, el concepte d’unitat d’Europa. Existeix un cert perill en el fet que una competició tan prestigiosa com la Lliga de Campions active un procés metonímic en el públic associant l’equip a què pertany amb una comunitat més enllà del que és futbolístic; i tot això només canviant l’himne de la champions pel dels equips que s’enfronten, al principi del partit.

Açò no ocorre només en el futbol. En Nadal es posen en peu de guerra moltes associacions simbòliques que, al capdavall, amaguen tota una sèrie de significats que van des del consumisme fins a l’escalfor de la llar. Hi ha una cançó en especial que marca l’inici de Nadal: All i want for christmas is you de Mariah Carey. Quan els algoritmes comencen a detectar que aquesta cançó té un pic de reproduccions, és quan es pot donar per inaugurat Nadal.

Enguany, curiosament, ha estat l’any que ha experimentat el pic de reproduccions d’aquesta cançó més d’hora que mai. Hi ha, al meu parer, dues raons claus perquè aquest fet s’hi haja produït: per una banda, la necessitat de motivar el consumisme en un any, el 2020, realment devastador per al comerç, marcat per la reducció de les compres per culpa de la pandèmia; per una altra banda, tenim la necessitat d’evocar, tan prompte com es puga, la simbologia nadalenca marcada pel foc de la llar, la seguretat d’estar envoltada de la família i per la caracterització de ser l’època de l’any en què la pau i l’amor es generalitzen –encara que siga banalment.

Tots aquests trets són, en un any complicat, més necessaris que mai; això ha provocat que la música, la banda sonora que encén tots aquest ventall semàntic, s’haja activat massa aviat, l’1 de novembre, quan falta més d’un mes i mig per a Nadal.

 

Sueña el rico en su riqueza,
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que a medrar empieza,
sueña el que afana y pretende,
sueña el que agravia y ofende,
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende.

Yo sueño que estoy aquí,
destas prisiones cargado;
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

 

Aquest és el poema que tanca l’obra de teatre La vida es sueño de Calderón de la Barca. Trobe que és un bon tancament per a aquest article perquè, poèticament, el que ens expressa és la manera com té l’ésser humà de viure: somiant, que és una altra forma de dir que vivim a través de les idees, de les conceptualitzacions que fem del nostre espai. La música, com a llenguatge i força simbòlica, és un potenciador enorme de camps semàntics, d’evocacions, de comprensió de nosaltres mateixos i del nostre entorn. El fet de somiar, tal com ho diu Calderón de la Barca, no és més que viure mitjançant un marc cognitiu determinat; és la música la que s’encarrega de donar-nos-el.

Arturo Pérez Deltell

Filòleg català, mestre de català i compositor i cantant en Vienna. Essencialment, home de lletres.

Anteriors

Homenatge a Les Montses

Recents

Antònia Font: Alegria feta cançó

Sons de Xaloc

Sons de Xaloc