El llegat del flamenc, un gènere que perviu 

“El duende no está en la garganta; sube por dentro desde la planta de los pies. Es decir, no es cuestión de facultad, sino de verdadero estilo vivo; es decir, de sangre; de viejísima cultura, de creación en el acto”, va expressar el romantitzat Federico García Lorca a l’hora de teoritzar sobre el ‘duende andaluz’, eixe do especial que només pocs i poques artistes tenen a l’hora d’interpretar. “Crec que en Europa i en tot el món, el flamenc crida molt l’atenció perquè és una forma de sentir i viure la música única”, assegura José Vega de los Reyes, treballador social, flamenc i col·laborador en diversos mitjans de comunicació. Perquè, sí, el flamenc és cultura viva i ha sigut capaç de transmetre’s arreu de tot el territori sense perdre eixa essència que cada vegada, enamora més. 

“Aquí a Catalunya hi ha molta influència de flamenc: es detecta si escoltes a Txarango, La Pegatina o a Roba Estesa”, valora Sheila Quero, component del grup de música català Maruja Limón. “Molts dels estils i dels subestils naixen d’interpretacions personals, a cada poble es fa d’una manera”, coincideix Toni Porcar, músic valencià format en guitarra flamenca. Aquestes opinions se succeeixen en totes les fonts consultades en aquest reportatge, perquè: “és sorprenent que el flamenc siga assumible per a qualsevol territori”, valora Carles Dénia, també músic valencià.  

Però el flamenc, tot i ser una cultura parlada, tan personal i tan rica, com també afirma Pedro Barragán, president de la Societat Flamenca Barcelonesa El Dorado, també ha estat maltractat al llarg de la història pels prejudicis i la xenofòbia. La reivindicació del flamenc comença ben prompte de la mà de Federico García Lorca, Manuel de Falla i Blas Infante. 

La raó? El professor de Sociologia en la Universitat de Sevilla, Gerhard Steingress, recalca en el seu article La hibridación transcultural como clave de la formación del Nuevo Flamenco (aspectos históricosociológicos, analíticos y comparativos) en la revista Transcultural de Música, que una majoria de la societat veia el flamenc com un gènere d’una subcultura marginada. 

És cert i reconegut que la comunitat gitana ha protagonitzat un paper indiscutible en la creació i evolució del flamenc. Amb tot, Pedro Barragán matisa que relacionar el flamenc només amb l’aportació gitana és quedar-se curt: “el component gitano ha sigut important des de sempre, però és un tòpic atribuir el flamenc a un patrimoni exclusiu dels gitanos”. 

El periodista Pedro Pablo de Santiago Ortega en el seu article Flamenco: de la marginalidad social a la referencia cultural pasando por la apropiación política escrit per a la revista d’investigació sobre el flamenc La Madrugá informa d’influències musulmanes, sefardites, africanes, i afroamericanes en el procés de formació del preflamenc en els segles XVI, XVII i XVIII. Aquesta publicació defén que el flamenc es va gestar amb la particular forma de vida d’unes classes socials marginades i multiètniques. De fet, la mateixa Junta d’Andalusia no perd temps en valorar d’on exactament neix el flamenc, però sí que matisa que té una evident arrel “folklòrica”. Així doncs: “Són moltes les cultures que han influenciat al flamenc”, sentència Toni Porcar.

“El flamenc en si no té un prejudici com a manifestació artística, però sí que existeix un cert maquillatge de la part gitana del flamenc”, opina Joan Oleaque Moreno, professor i investigador a la Universitat Internacional de València. Perquè la comunitat gitana ha estat molt estigmatitzada al llarg de la història i José Vega de los Reyes va un pas més enllà: “A l’hora de valorar el binomi gitano-flamenc la societat desenvolupa cert rebuig”. 

Franquisme i II República   

Fem un salt en el temps per tal d’analitzar com ha estat tractat el flamenc en aquestes dues etapes històriques perquè… qui no ha relacionat mai el flamenc amb l’Estat Espanyol?, aquesta relació se sol produir i Sheila Quero, del grup de música català Maruja Limón, assegura que tot això són estereotips, tot i que: “la gent del territori nacional si no coneix el gènere pot relacionar el flamenc a aquests estereotips”. Però… d’on naixen? 

Anem a poc a poc: el romanticisme fou la clau perquè el flamenc es poguera consolidar com a gènere en el segle XIX: “Quan el romanticisme posa el seu focus en la cultura local”, explica Barragán i prossegueix: “la qual cosa va provocar que es produïren préstecs entre la música popular i acadèmica”. El segle XX simbolitza el segle d’or del flamenc: Pastora Pavón Cruz,  Manuel Vallejo, Manolo Caracol o Bernardo el de los Lobitos són noms (entre molts altres artistes) importants en aquesta època. 

Tant el franquisme com la II República van utilitzar el flamenc com símbol d’unitat del territori espanyol, segons apunta Santiago Ortega en La Madrugá. De fet, aquesta ‘marca España’ mencionada abans es va crear durant els anys seixanta, quan el règim franquista va utilitzar el gènere com atracció turística i en representació d’una Espanya alegre. Però aquesta anàlisi té dues lectures, ja que és cert que el flamenc es va instrumentalitzar, però segons  Gerhard Steingress en la Revista Transcultural de Música aquest interés en l’ingrés econòmic i turístic va despertar un cert sentiment nacionalista descontent en el règim entre la joventut. 

El flamenc gitano es va reconéixer com un punt de referència per a una nova identitat dins de la decadència del franquisme. Steingress concreta, de fet, que el flamenc va penetrar a sectors socials antifranquistes. La II República, segons l’article de Santiago Ortega en La Madrugá, no va utilitzar el flamenc a consciència, però sí que era comú trobar a importants representats polítics gaudir d’un espectacle, ja que el segle XX fou el segle d’or del flamenc. 

Sembla molt irònic pensar en el flamenc com una cultura utilitzada en ideologies tan diferents, però Carles Dénia es mostra sincer a l’hora de valorar el què és realment el flamenc: “patrimoni de la humanitat i una manifestació artística de primer ordre”. 

Seguim?

I ara és el moment d’encetar el gran debat entre els defensors del flamenc pur i qui aposta més bé, per arriscar en el gènere. La línia és molt fina, però ja entorn el 1922 la reconeguda  Generació del 27 es preocupava per aquesta ‘pèrdua de puresa’ del gènere. Al segle XX alguns intel·lectuals defensaven que el flamenc era un art per a la minoria andalusa i no per ser “comercialitzat”. En aquest sentit, Steingress suggereix en la Revista Transcultural de Música que el flamenc presenta característiques molt peculiars que obeeixen al clima social del context. 

“Manolo Caracol ja va dir que el flamenc s’estava perdent. És com un mantra que es repeteix, però mai s’acaba”, valora Sheila Quero i afegeix la seua companya, Vicky Blum: “crec que hi ha por que el flamenc es mescle amb músiques urbanes actuals o electròniques, però cal evolucionar”. De fet, una de les raons per les quals el flamenc segueix viu i amb tanta capacitat d’extensió arreu el territori és just la seua capacitat d’evolució. 

“El flamenc és cultura popular i com incorpora nous estils, provoca que les noves generacions s’enganxen: sempre és una novetat”, confirma a través de l’aplicació Zoom Sheila Quero i menciona, per exemple, el fenomen de Rosalia, qui s’ha convertit ja en tot un símbol que “permet indagar més en el flamenc”, completa la seua companya, Esther González. Però Carles Dénia aposta per l’equilibri: “A mi no m’agrada eixa confrontació perquè crec que les dues coses són absolutament necessàries”. 

Xenofòbia, prejudicis, cultura, ideologia… queda molt més per escriure sobre el flamenc i la seua evolució, les seues tendències i també, sobre la influència que ha tingut en la música catalana. Aquest reportatge és el primer tast d’una cultura “infinita”, com assegura Toni Porcar. Perquè tot i amb prejudicis, amb xenofòbia i amb instrumentalització, el flamenc, com indica Pedró Barragán: “sobreviu bevent d’un lloc a un altre, persistint en la història”. 

Aquesta peça és una primera entrega d’una xicoteta investigació periodística entorn el flamenc i la seua evolució al llarg de la història. Amb tot, encara queden alguns temes que cal abordar i que s’han quedat en el tinter. Per això, us convide a aprofundir en aquest gènere que pareix no tindre fi.

Article corregit per Anna Albert.
Traductora i correctora en constant aprenentatge de noves llengües. Dolçainera a temps parcial i esperantista a temps complet. Apitxà em pariren i ací estic.

 

Article escrit per:

Tàrsila Galdón

Tàrsila Galdón

Periodista en procés de constant aprenentatge, amb ganes de contar històries que siguen capaces de desestabilitzar imperis sencers. Ací em trobe també, escrivint sobre música valenciana: un món que a poc a poc, em sedueix cada cop més. Encara que us he de confessar que el meu gran amor acadèmic és, per ara, la comunicació política.

Anteriors

Qui no somia amb Nico Roig?

Recents

On comença Gessamí

X
X