El Pony Pisador: folk celta, cançons de vaixell i mems d’ocells

Menhirs, pingüins i ocells (així, en general); si alguna d’aquestes tres paraules vos fa pensar “he entés la referència” és que ja heu caigut pel cau de la llebre. El Pony Pisador és un grup que incorpora molts estils com la música celta i les sea shanties (cançons de vaixell), això sí, sempre girant al voltant de la música folk, les instrumentals artístiques i les cançons populars. El grup el formen Adrià Vila (mandolina), Guillem Codern (banjo), Martí Selga (flauta de bec), Miquel Pérez (violí) i Ramon Anglada (guitarra); mentre que, pel que fa a les veus, cadascun dels membres aporta la seua part, en cors o en seccions solistes.

Més enllà de ser un grup de folk amb tres àlbums a l’esquena, aquest grup de Barcelona ha aconseguit crear al seu voltant una comunitat de fans que no s’assimila a la de qualsevol altre grup en català, fonamentada en mems interns i en l’humor absurd que trobem en les seues pròpies cançons. De fet, és en el seu últim treball, Jaja salu2, on es fa més evident el gust pel shitpost i les ganes de fer l’ase que tenen. Aquest àlbum, amb una portada fruit d’un concurs entre els seguidors del Pony, dura tan sols 18 minuts i ens porta a visitar “La noble vila de Su” junt amb personatges com “Vera, la vaca viròloga”  o “Sandra, la serp socorrista”. Aquest clima de meta-referències, en el que la pròpia banda participa activament, es pot veure, per exemple, en el seu comte de Twitter, o en la Confraria del Genoll, un compte de mems dedicat exclusivament al grup. A més, el grup també s’ha fet bastant popular a TikTok, precisament gràcies a les shanties, amb les que han aconseguit vídeos amb desenes de milers de reproduccions.

A part dels mems i l’humor absurd, cal no oblidar tampoc que El Pony Pisador és un amb talent per a compondre instrumentals interessants i, sense cap dubte, lletres que han aconseguit “captivar” al públic. En el seu so reflecteixen la passió que tenen per la música celta i les seues interpretacions de cançons marineres són vertaderament climàtiques i immersives. Així que, tant si no teniu ni idea que vol dir la primera oració d’aquest article o si vos sonava d’alguna cosa, veniu a formar part de la confraria del menhir.


Article corregit per Anna Albert.
Traductora i correctora en constant aprenentatge de noves llengües. Dolçainera a temps parcial i esperantista a temps complet. Apitxà em pariren i ací estic.

 

Article escrit per:

Vlad Hostyuk

Vlad Hostyuk

Estic en aquest mitjà per a contar tot el que a mi mateixa m’agradaria que em contaren sobre el mon de la música en valencià. Em flipen tres coses: el heavy metal, els videojocs i contar històries. Aquesta última, et garantitze que la trobaràs ací. Escric per a trobar la la veritat que s’amaga darrere d’una realitat cada vegada mes complexa. Busca’m a @LVgVber a Twitter i si vols saber el que escolte de normal ho pots trobar ací: https://open.spotify.com/playlist/1MyvVu9WqMY2C0rxRIZkco

Anteriors

Pau Vallvé ens fa reconciliar-nos amb la vida

Recents

Iglú presenta IO, el seu primer àlbum

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *