Els discs del 2019

La redacció de Sons de Xaloc ha realitzat un rànquing per tal d’escollir els discs valencians més recomanats d’aquest any. Així doncs, de menor a major puntuació, els redactors i redactores de la nostra revista musical en valencià han explicat el perquè de la seua selecció i la seua opinió sobre cadascún d’aquests discs. Sons de Xaloc ha intentat aportar treballs de diferents gèneres per tal d’obtindre una llista el més diversa possible.

10. Ginestà (Ginestà, Kasba Music)

El segon disc de Ginestà es va estrenar el passat 15 de novembre. El disc, d’estil pop indie, es caracteritza per tindre un ritme molt suau i tranquil. Les seues lletres reflexionen sobre conceptes com l’estima, la nostàlgia o l’edat.

 

 

9. Un último aliento (Novus Ordo, Autoeditat)

El recent àlbum de Novus Ordo s’ha colat en la nostra llista de recomanacions. La banda enceta una nova etapa amb nous components i amb un estil diferent que ells han volgut anomenar com a braincore un estil on, a més d’una música molt treballada, ens trobem amb unes lletres en les quals és necessari que utilitzem el cap per entendre moltes coses.

 

8. Haterz crew (Zapato y Cordón, Autoeditat)

Zapato y cordón és un grup de rap hardcore en català que ha produït el disc Haterz Crew. El treball té unes lletres molt reivindicatives i crítiques cap al sistema que els envolta. A més, reflexiona sobre el panorama musical en català i les contradiccions que hi presenta. Huit cançons que et faran reflexionar sobre la realitat que t’envolta i que, de segur, no et deixarà indiferent. 

7. Els sepulcres blancs (Foscor, Seasons of Mist)

Els sepulcres blancs (Seasons of Mist, 2019) és el segon àlbum d’estudi de la nova etapa creativa de Foscor, una banda que ha canviat el black metal pel metal progressiu. Aquest disc és tota una experiència atmosfèrica de tragèdia, melancolia i desesperació; tot açò envoltat en una elaboració tècnica impecable amb reminiscències dels primers treballs del grup en una direcció totalment nova. En definitiva, un dels millors discs de heavy metal en català d’aquest any, si no el millor.

6. Fans del sol (Oques Grasses, Halley Records)

Oques Grasses ha superat totes les expectatives amb Fans del sol (Halley Records, 2019). Un disc més madur, un pas més cap a la professionalització, que fuig d’etiquetes estilístiques. El grup ha aconseguit arribat al públic més exigent i es presenta amb un missatge ben clar: “aquests som nosaltres i açò és el que sabem fer”. Eclectisme i molt bon rotllo.

 

5. El mal pas (Tardor, Primavera d’hivern)

En aquest nou disc, Tardor ha substituït els carrers nevats de València (o qualsevol altra ciutat invisible) per passejos de descobriment pel barri del Cabanyal o per la ciutat solejada de Benidorm. Si a Patraix (Primavera d’hivern, 2017) encaminaven la seua música cap al pop tornant les seues cançons més melòdiques, El mal pas (Primavera d’hivern, 2019) suposa per a Tardor un avançament cap aquesta direcció, al mateix temps que han incorporat puntualment nous recursos com instruments de vent. Una mostra de què la banda valenciana segueix madurant i retrobant-se. 

4. Cançons de fer camí (Mireia Vives i Borja Penalba, Bureo Músiques)

Mireia Vives i Borja Penalba consoliden la seua unió musical amb Cançons de fer camí (Bureo Músiques, 2019). Dèneu cançons creades i musicades enmig d’una infinita gira que els ha dut arreu dels Països Catalans. Un disc d’himnes, reivindicacions i molta poesia.

 

 

3. Blablabla (Prozak Soup, Halley Records)

Hem escollit Prozak Soup perquè és l’únic grup valencià que ha fet un disc realment trecador amb tota l’escena. A més la seua tècnica, més que ser solament innovadora, va lligada a la tradició musical deixada per la Ruta del Bacalao. És com juntar el passat musical valencià dels 90 amb una nova perspectiva que aporte novetat a la música valenciana actual, que està molt estancada.

 

2. Translúcid (Smoking Souls, Propaganda pel Fet!)

El quart disc de la banda pegolina és un dels treballs de major qualitat musical d’aquest any al País Valencià. Un disc on trobem noves sonoritats però també podem veure que el grup segueix fidel al seu estil, un estil que es caracteritza per les lletres i melodies de veu apegaloses, els sons melòdics però contundents i els ritmes diversos i arriscats.  Translúcid és, en definitiva, risc, innovació, qualitat i contundència.

1. Per la bona gent (Manel, Ceràmiques Guzmán)

Un grup capdavanter i de refèrencia com és Manel ho té realment complicat cada vegada que publica nou disc, ja que té l’atenció de la crítica i del públic al damunt. I malgrat que les expectatives posades al grup de Barcelona són considerablement altes, amb la sortida de Per la bona gent (Ceràmiques Guzmán, 2019) no sols les han complit sinó que s’han refermat en un camí, cap a la introducció d’elements propis de la música electrònica, iniciat a Jo competeixo (Warner Discographic Spain, 2016) que molts interpretaven amb incertesa. Manel ha aconseguit fer un dels seus discs més personals: una metareflexió sobre l’ofici de ser músic al mateix temps que fan al·lusió a referents de la música catalana com Sisa, Els Pets, María del Mar Bonet o Lluís Llach. Com diuen al seu disc la banda de rock (ara, més bé, boy band), totes les estrelles tenen una història. I aquesta és la seua.

Avatar

Sons de Xaloc

Anteriors

Udol: stoner i doom metal al fulgor de les pires

Recents

Nacidos de la tierra torna als seus inicis a “No van a parar”

Primer aniversari Sons de Xaloc: publiquem el millor d'aquest any. Enllaç

X
X