Els llaços entre la música tradicional valenciana i el flamenc

“La música és una tirana que, sense demanar permís, crea llaços indescriptibles entre les persones”, xiuxiueja Maria Green, una vedet i cupletista del 1900 en el llibre Las avenidas de las ilusiones, de l’autor Xavi Barroso. La Barcelona d’aquest llibre és una ciutat conquerida pels teatres i la seua música. El flamenc i els formats com el vodevil o els sainets també conqueriren, d’una altra banda, la ciutat de València als anys 30, segons afirma Isabel Paulo Selvi en un article anomenat El flamenco en la València Republicana en la revista d’investigació sobre el flamenc, La Madrugá. Aquesta fou una època, a València, d’intensa explosió cultural amb els seus cafés, cabarets i teatres, però també molt convulsa, des d’un punt de vista polític. Però… quina és la relació del flamenc amb la música tradicional valenciana?

Poc hi ha sobre els orígens de la música tradicional valenciana, però un article de l’any 2009 a Sons de Mediterrània escrit per Josep Vicent Frechina informa de l’aparició del cant d’estil valencià al segle XX. Josep Aparicio “Apa” (músic referent en el panorama musical valencià pel que fa al cant d’estil) es mostra segur: “La música tradicional valenciana té molt a veure amb el flamenc”, i continua: “el flamenc ens ha aportat moltíssim: malaguenyes, seguidilles, sevillanes…”. La migració interna es planteja com una de les raons per les quals el flamenc ha pogut influir tant en la música tradicional valenciana. 

Imatge extreta de les xarxes de Josep Aparicio (Apa)

“La nostra música tradicional ens ve del sud i ens porta aquests cants de gent que venia a treballar a l’arròs o a la taronja”, continua explicant des de l’altra línia del telèfon Josep Aparicio. Cal tindre en compte, no obstant això, tal i com recalca al seu article Frechina, que el cant d’estil valencià presenta trets exclusivament valencians. Que el flamenc té una gran capacitat per estrendre’s arreu del territori, ja ningú ho dubta: “el flamenc és una música parlada, en cada lloc hi ha un tipus d’estil”, també assegura Pedro Barragán, president de la Societat Flamenca Barcelonina ‘El Dorado’. 

Així doncs, tenint en compte aquesta contínua fusió d’estils, Isabel Paulo Selvi, a la revista La Madrugá, explica que, a finals del segle XIX i principis del XX, el flamenc es va materialitzar a València a les fires (la de juliol, a la capital i la d’agost, a Xàtiva). El gènere d’aquesta època es retrata com un flamenc molt similar a l’andalús, que és capaç d’integrar-se en la lògica comercial de l’època. 

Jordi Reig Bravo és doctor en Comunicació Audiovisual i exerceix com a professor de música tradicional oral, fonaments d’etnomusicologia, de composició de notació i d’anàlisi en el Departament de Musicologia i Pedagogia del Conservatori Superior de València. Aquest autor matisa com a font en un article escrit per  Las Provincias  que les maneres de cantar valencianes són molt pròpies de l’àmbit mediterrani, ornamentat, subjecte a altres tipus d’afinació, “amb un ritme lliure i complex, comú al flamenc, al nord d’Àfrica i al sud d’Europa: Itàlia, Balcans, França, Grècia i fins i tot Turquia”.   

El propi origen del flamenc es relaciona amb influències musulmanes, sefardites, africanes i afroamericanes, durant els segles XVI, XVII i XVIII. El músic valencià Carles Dénia també es mostra d’acord amb aquestes afirmacions: “el flamenc, com tota la resta de música tradicional, beu del romanç: la jota, el fandango, els cants de feina… és la mateixa font”. Però una de les grans qualitats del flamenc és la seva capacitat de supervivència i de transformació constant: “el flamenc és infinit”, es mostra          contundent el músic valencià, Toni Porcar.

Però… i la música tradicional valenciana? 

Potser, en aquest sentit, la música tradicional valenciana estiga una mica més maltractada: “quan es parla d’albades o de cante, es parla de falles”, es lamenta Josep Aparicio. El músic valencià també matisa que la música tradicional valenciana ha estat molt estigmatitzada perquè existeix la creença que ha de ser “pura”. Un debat paregut és el que hi ha amb el flamenc, però Carles Dénia opina que el flamenc no només ha sabut introduir-se en l’àmbit comercial d’una manera molt discreta, sinó també en “la joventut”. 

Per això, Josep Aparicio defén que cal fer una passa més: “és a dir, extreure tota la riquesa que té la música tradicional”. La València dels anys 30 no era antiflamenca, és més, segons Selvi, el flamenc es va percebre com un espectacle totalment integrat en la societat.

Més tard, com explica Jordi Reig, el franquisme va desprestigiar la música tradicional valenciana, ja que “la folklorització ha distorsionat la música tradicional”. Aquest autor explica que la transició va permetre recuperar algunes tradicions, però no totes “van quallar”. 

La pregunta clau (i que queda oberta), en aquest reportatge, és si el cant d’estil aconseguirà sobreviure a les futures generacions. L’article de Frechina defensa, a l’any 2009, un cert ‘boom’ d’aquest gènere, però està ocorrent ara, al 2020? D’una altra banda, pareixen evidents les connexions entre el flamenc i la música tradicional valenciana, un camp d’estudi que, pràcticament, no s’ha tractat. Sense cap mena de dubte, cal investigar molt més sobre unes arrels que, per ara, es demostren quasi desconegudes.

Article corregit per Joaquim Cano
De La Nucia (Marina Baixa), graduat en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant. Especialitzat en estudis literaris i treball de corpus lingüístics. Professor de trinxera al Baix Segura. Prop del tsundoku. Poliamorós amb la música, format a escola i carrer. Integrant del programa La Xarradeta. Obsessiu i, de vegades, versut.

Article escrit per:

Tàrsila Galdón

Periodista en procés de constant aprenentatge, amb ganes de contar històries que siguen capaces de desestabilitzar imperis sencers. Ací em trobe també, escrivint sobre música valenciana: un món que a poc a poc, em sedueix cada cop més. Encara que us he de confessar que el meu gran amor acadèmic és, per ara, la comunicació política.

Anteriors

[Repàs d’actualitat] Ciudad Jara versiona amb Pep Gimeno ‘Botifarra’ “Las nanas de Jara”

Recents

Ciudad Jara guanya la major nominació als Premis Carles Santos