Els nous cants d’Ósserp mostren quant ha avançat el grup

Els nous cants de la Sibil·la (Autoeditat, 2022) és el tercer àlbum d’estudi del quartet de grindcore Ósserp. Arriba 5 anys després de la seua publicació anterior Al meu pas s’alça la mort (Autoeditat, 2017), una estona bastant més llarga del que la majoria del públic estaria acostumat a esperar un disc, però ja d’entrada cal dir que la cura amb la que s’ha produit es nota en el salt qualitatiu de la producció d’este conjunt de 9 temes. El seu treball anterior, tot i que no estaba gens mal mesclat, sempre tenia com eixa pàtina típica d’un disc de grind underground, amb els riffs i la bateria comprimits i la veu destacant només per els greus. 

Aquest nou elapé, ja d’entrada, ens dona a sentir uns Ósserp millorats, amb tots els elements més clars i nítids. La diferència es nota especialment perquè el primer tema del disc Cavalcant l’Ossa Menor és possiblement el més continuista amb l’estil de Al meu pas s’alça la mort. Així i tot, aquesta cançó, juntament amb Tot crema i L’engany, introdueixen elements que mostren tot el que ha avançat el grup en aquest lustre. Per mig del caos i els blast-beats consegueixen fer destacar una guitarra amb un trémolo molt blackera que posa els accents sobre cada riff, un art que han perfeccionat, per exemple, grups com Cattle Decapitation. En aquests 3 primers talls també es nota que la banda ha volgut agafar una direcció més death metal amb ritmes de doble bombo que, salvant les distàncies, recorden l’Aeons black (Metal Blade Records, 2012) dels Aeon.

El quart tema del disc, El pes del buit, n’és també un que sorpren. Quan ja creus que saps per on aniran Els Cants, et tiren a la cara un 40.000 tonnes de doom metal amb unes harmonies obscures i viscoses com el quitrà; mentre que la cançó següent, L’abraçada del destí, té el breakdown més absolutament burro de tot l’àlbum. Tot just quan penses que ja no els hi poden quedar més trucs al barret, L’home del laberint – a banda de, en opinió d’un aci, ser el tema més Cattle Decap del disc– va i et dona un solo que pareix tret de la ment de Kerry King. 

Ja als últims talls d’aquest elapé, Ósserp comencen a desenvolupar una altra branca del seu arsenal fins ara oculta. En cançons com La rèmora i El rival més fort hi comencen a aparèixer ritmes més galopants i riffs molt més de death de la vella escola, quasi recordant als Morbid Angel i el seu Altars of Madness (Earache Records, 1989). Tot per acabar amb Lluna negra, un altre tall completament diferent amb unes influències de death metal més modern. Aquest és un dels temes més originals del disc per com d’atmosfèric és i, sobretot, per com gasta les harmonies.

Aquest és, potser el disc més eclèctic d’Ósserp. Han tardat mitja década per cuinar-lo, però cada minut ha valgut la pena. No s’han apartat del grind absolutament castigador que ja és marca de la casa, però a la vegada han sabut variar el seu estil per donar-li eixe je ne sais pas que eleva Els nous cants de la Sibil·la a un altre nivell. En cap moment deixa de ser Ósserp, sinó que ens presenta un grup que ha millorat i ha expandit els seus horitzons per crear un treball vertaderament abominable i apocalíptic.

Vlad Hostyuk

Estic en aquest mitjà per a contar tot el que a mi mateixa m’agradaria que em contaren sobre el mon de la música en valencià. Em flipen tres coses: el heavy metal, els videojocs i contar històries. Aquesta última, et garantitze que la trobaràs ací. Escric per a trobar la la veritat que s’amaga darrere d’una realitat cada vegada mes complexa. Busca’m a @LVgVber a Twitter i si vols saber el que escolte de normal ho pots trobar ací: https://open.spotify.com/playlist/1MyvVu9WqMY2C0rxRIZkco

Anteriors

Marc Vi: “Allò que em semblava tan senzill és el més potent que m’ha sortit”

Recents

Germà Negre, folk envoltat de festivitat

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà.