Gemma Humet arran el seu nou disc: “Tots estem en constant evolució i en búsqueda de saber no sols estimar cap a fora, si no, d’estimar-nos a nosaltres mateixos”

Rere tot aquest fum (Satélite K, 2022) és l’últim treball discogràfic de l’artista catalana Gemma Humet. El nou disc va veure la llum l’1 d’abril juntament amb el videoclip d’una de les cançons: ‘Tòxics’ dirigit per Guillem Albà. “És un disc molt intens i que alhora és molt humà: moltes persones es poden sentir identificades en un moment o altre de les coses que explico”, resumeix en una sola frase Gemma Humet Rere tot aquest fum (Satélite K, 2022). 

Aquesta entrevista fou enregistrada el 4 d’abril, amb ressaca emocional de Gemma Humet amb tres estrenes en un mateix dia: el disc, el videoclip i el directe a l’Atlàntida de Vic, el Centre d’Arts Escèniques d’Osona. Així doncs, amb un riure fàcil i amb l’expectativa ballant baix el seu somriure perpetu, Gemma Humet contava via Google Meet les seues últimes impressions sobre la música, el seu nou disc i sobre què és estimar. 

“Com vols que et parli jo de l’amor” va veure la llum l’11 de març i ja l’1 d’abril ha eixit Rere tot aquest fum (Satélite K, 2022): tot molt concentrat!! 

Una mica massa també. El que passa és que mira, va anar així pel que sigui i jo a vegades tampoc tinc massa a dir amb aquestes coses. 

Quines són les primeres sensacions amb el disc fora ja?

Doncs la veritat és que com vam fer la preestrena el mateix dia, vaig estar tan concentrada en assajar al teatre que ha sigut una sortida de disc estranya perquè he estat com concentrada en altra cosa. No he tingut temps de posar-me a mirar reaccions: ara tinc ganes d’anar assaborint-lo més.

Després de 6 àlbums… en quin punt et trobes com artista?

Wow! Sis àlbums? Com a Gemma és el quart, diguéssim. En el primer disc jo era molt inexperta, o sigui, em van apretar bastant perquè creara un disc quan jo el que volia era cantar, ja que no havia compost mai. En aquest disc ho vaig delegar tot pràcticament, ja que em vaig dedicar pràcticament a cantar i a fer les cançons, que ja és. En el segon disc jo estava embarassada del meu primer fill i vaig estar gravant les veus amb vuit mesos pràcticament: allò va ser una mica bogeria. Vaig canviar algunes coses pel que fa a la sonoritat, però no em vaig atrevir a fer el pas que jo hauria volgut fer i que no ha arribat fins a Màtria, on em vaig trobar amb el Jordi Casadesús. 

En quin sentit? 

Tant en Màtria com en Rere tot aquest fum ha sigut de tancar-nos Jordi i jo a l’estudi, d’anar provant coses i de tocar-ho absolutament tot. A mi aquesta manera de treballar m’ha flipat. De l’altra manera és diferent, perquè era com que jo no acabava de formar part del meu propi procés: amb aquests dos últims discs ho controlava absolutament tot. I en aquest últim encara més perquè així com a Màtria més de la meitat eren poemes musicals, en aquest tot és meu: lletra, música…

Reflexió sobre què vol dir estimar: has arribat a alguna conclusió?

No!! Em fa gràcia perquè en les entrevistes sempre explique que el disc neix d’un procés de reflexió, però clar, el procés no s’ha acabat. Tots estem una mica en constant evolució i en búsqueda de saber no sols estimar cap a fora, sinó, d’estimar-nos a nosaltres mateixos.

Pregunta obligatòria: què diferència Màtria (Satélite K, 2022)  del teu nou treball? 

En Màtria em vaig fer servir de les paraules d’altres persones per dir les coses que pensava. En aquest disc, el concepte ja neix de mi. El disc comença en un punt fosc i de mica en mica es troba la llum a través de l’amor propi i de l’autoconeixement amb les meves coherències i incoherències. Jo no tinc cap manera correcta d’estimar i de fet, jo hagués volgut que s’anomenara “Com vols que et parli jo de l’amor”, però va sortir el disc de Ginestà i com és tan semblant… I vaja, això, jo no tinc la clau de res i jo estic en eixe procés igual que tothom.

Ja que menciones a Ginestà en la conversa, el disc té una sola col·laboració amb Pau Serrasolsas: com va nàixer aquesta?

Doncs mira! Vaig fer una llista de tots els cantants que m’agradaven i amb qui tenia ganes de fer alguna cosa i el Pau era una de les primeres opcions. Però pel que sigui al final quedava com un dia de gravació i li vaig trucar un divendres per preguntar-li si podia venir el dimarts a gravar. I va venir! Fou genial poder gravar amb ell i és una de les cançons més boniques. 

Sabem estimar bé?

Jo crec que no. Ens hauríem de replantejar moltes coses i jo mateixa tinc un merder d’incoherències dins meua… crec que hi ha moltes actituds imposades per la cultura i de mica en mica de segur que es van trencant com a estigmes, però costa i costarà. Sobretot perquè la cultura de l’amor romàntic està superarrelada dins nostra, començant, òbviament, per mi mateixa.

No és que hagi escrit les lletres durant el confinament, però sento que tot el procés d’aquest disc va començar allà

Al mateix temps, el romanticisme en el seu sentit més pur, no hauria de ser tòxic…

Clar, jolin. Tots volem que ens estimen tots volem estar bé i viure coses boniques. Però tal com ens han educat… és com que si veiéssem que les dependències emocionals són correctes, però si et pares a pensar, necessitar a algú per estar bé tu, no és normal. Aquí és on venen els problemes.

En una entrevista a Ara expliques que et vas inspirar en la pandèmia per escriure les lletres i que vas mirar molt endins: t’hi has trobat molts dimonis?

En la pandèmia crec que tots hem tingut molt de temps per pensar. No és que hagi escrit les lletres durant el confinament, però sento que tot el procés d’aquest disc va començar allà. Cal tindre en compte que amb el meu últim vaig estar tres mesos al llit sense poder moure’m, aleshores, va ser com que venia d’un confinament i em vaig trobar en altre. Fou bastant durillo i a partir de tot això li vaig donar molt al cap. 

Et sents consolidada dins la indústria musical?

No sé què és estar consolidada i què no. Sé que tinc la sort de poder viure de la música i de fer concerts i si això vol dir estar consolidat, doncs llavors, sí. De totes maneres, crec que és una professió en la qual sempre vius amb incertesa. Amb Màtria em va anar molt bé, vaig tenir molts concerts i tot va funcionar molt bé. Ara tinc un disc nou i tinc zero certeses de què passarà. 

Què diferència la Gemma Humet d’ara i la d’abans?

Mmmm… la d’abans de quan?

T’ho deixe al teu criteri.

Jo crec que la Gemma d’abans i la Gemma d’ara en essència és la mateixa, però amb els anys tots evolucionem i els anys també et donen molta seguretat. Fa uns anys no tenia aquesta seguretat i d’alguna manera això també es veu reflectit en la meua música i en la meva manera de treballar o de relacionar-me amb els músics del meu entorn, amb la discogràfica o amb el management. Jo sempre he sigut molt insegura i de mica en mica vaig entenent més qui soc i on vull arribar.

Tàrsila Galdón

Periodista en procés de constant aprenentatge. Comunicació al Segell Primavera d'Hivern i a Metrònom. Col·laboracions vàries. Música (tot i que terriblement arrítmica) i llibres. Em solc deixar caure per ací, tant per la bona gent com per la xicoteta comunitat que hem creat.

Anteriors

Anarres, la crítica al món

Recents

Malson Atmosfèric és el crit de les generacions més joves

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà.