Gener i el cant d’un riu que esperem sí torne

Fotografia de capçalera de Sergio Heads.

Convertir les nostres aficions i passatemps en l’activitat amb què poder garantir el nostre jornal és una de les decisions més complicades que podem prendre al llarg de la nostra vida a causa de la implicació de les seues conseqüències ―en moltes ocasions irreversibles―. Però aquestes han de ser enfrontades per poder lluitar per allò que ens empeny. Si no, bandes com Gener no haurien nascut mai.

La banda de la ciutat de València va poder veure la llum gràcies a la determinació de Carles Chiner ―originari de Quart de Poblet―, que va decidir fer el pas i convertir la música en la seua professió. Abans d’encetar aquest nou projecte més compromés, Chiner tocava des dels catorze anys a grups de rock punk com Homefòssil o Feria de Monstruos, però l’aquiescència creativa dels grups juvenils no era suficient per al quartà. Va passar mesos component en solitari, buscant com engegar la seua carrera professional a la música, sense atrevir-se a editar les seues composicions.

Tanmateix, un període de crisi per al cantant de Quart de Poblet va coincidir temporalment amb un factor que l’emplenava tant d’il·lusions com incerteses: la paternitat. En aqueix moment d’inseguretat, Carles Chiner va entrar a l’estudi per concebre la seua primera obra musical amb una major ambició: El temps del llop (Mésdemil, 2014). El nom de l’àlbum surt de diverses influències. Per una banda, en la mitologia nòrdica «El temps del llop» és el període previ a l’apocalipsi, quan el caos s’apodera de la situació i els valors i convencionalismes perden la seua validesa. Per altra banda, la pel·lícula de Haneke estrenada el 2003.

Al disc, Chiner va reflectir totes les seues pors en un moment d’inestabilitat i inseguretat de cara al futur, per això és més fosc i íntim que les posteriors publicacions de la banda. A El temps del llop hi havia cabuda per parlar de la identitat valenciana en l’àmbit europeu (D’un poble del sud) o l’augment de l’individualisme i la competitivitat per triomfar a costa dels fracassos aliens. I tot eixe missatge amb un blues rock suau que per moments ens recorda al dark country.

Per a la gravació del primer disc de Gener, Carles Chiner va assumir íntegrament l’enregistrament de les veus, guitarres, baix, pianos, teclats i percussions; convertint-se quasi en un àlbum d’autor. Posteriorment, Chiner va buscar músics per als directes amb el requisit de què pogueren tocar un instrument i cantar, al mateix temps, aconseguint un dels trets més identificables del grup: les harmonies vocals. La formació es va completar amb la incorporació de César Castillo ―guitarra―, Pasqual Rodrigo ―baix―, Vicent Todolí ―teclats― i Enric Alepuz ―bateria―. El temps del llop rebria dos premis Ovidi el 2015: millor disc de pop i millor lletra per Contrallum.

Oh, germanes!

Així i tot, l’èxit i la gran rebuda del primer llançament del grup no va aturar la seua producció musical. Carles Chiner va seguir component cançons fins que es va adonar que moltes d’elles tenien un tret comú: totes parlaven de les dones. Aleshores la banda de pop va decidir que eixa seria la temàtica del seu segon treball. Oh, germanes! (Mésdemil, 2016) és una gran reflexió sobre com vivim les relacions amoroses i la possessió i una mostra de la gran influència que havien exercit les dones ―mares, germanes, amigues, parelles, però també artistes, escriptores, cantants, etc.― en la vida dels membres del grup.

Per enregistrar el seu segon disc, Gener va decidir desplaçar-se a l’estudi de Paco Loco, a Cadis. En aquesta ocasió, el grup de València va decidir gravar en directe quasi tota la part instrumental amb la intenció de què el so del disc fora el més fidel possible als concerts. Posteriorment, afegiren la resta de recordings com alguna percussió o teclat i solo. Per a la gravació de les veus, els cinc membres cantaven al voltant del micròfon per aconseguir les seues idiosincràtiques harmonies, a més de comptar amb l’acompanyament d’un cor femení interpretat pel grup teatral Las Reinas Magas.

El resultat és un disc de pop amb molta importància a les melodies, que arrimen Oh, germanes! al soul pop, el gospel, la psicodèlia i, puntualment, el punk. La publicació del disc va suposar l’establiment de Gener tant a la crítica, ja que a banda de les nombroses ressenyes positives va guanyar dos premis Ovidi ―millor disc de pop de 2016 i millors arranjaments i producció―; com al públic, portant al grup valencià a interpretar-lo en festivals capdavanters com el FIB, Vida Festival o el Festival de les Arts.

Whitman, Bradbury i gatets perduts

Després de la desaparició de Mésdemil, el grup de València va sospesar dues opcions diferents per seguir realitzant la seua música: cercar noves discogràfiques interessades més enllà del País Valencià o crear un segell propi. Després de dos mesos de negoci poc efectiu, Gener es va decidir a crear RiuSec, el seu segell discogràfic amb què formalitzar la banda com a societat i poder editar els seus treballs sense intermediaris.

Poc temps després, Gener va començar la preparació del seu tercer disc. A diferència d’Oh, germanes! en qual la temàtica central del disc va ser escollida després de la conjunció de diferents cançons que parlaven del mateix tòpic, aquesta vegada el grup de música va decidir establir un tema que els angoixara abans de començar a compondre la música. Prompte ho van trobar: la societat actual, que ja ha superat la liquidesa, en què ens trobem envoltats de pantalles i tecnologia que ens connecten tant com ens separen i que dificulten la identificació d’allò que és real i el que no ho és.

El títol d’aquest nou disc, Cante el cos elèctric (RiuSec, 2018) no és gens aleatori. Adoptat del poema de Walt Whitman I Sing the Body Electric ―escrit el 1855―, en el qual es representa l’eufòria inicial per la mecanització i el món de possibilitats que proporciona l’avanç de la tecnologia i la maquinària. Un segle després, el 1969, Ray Bradbury reutilitzaria el nom per un recull de comptes amb un major desencant: la perspectiva dels relats de Bradbury és fosca i distòpica, malgrat que esperançada amb l’avanç de la humanitat. El Cante el cos elèctric de Gener suposa una revisió del S. XXI d’aquesta problemàtica sense representar el món amb blancs o negres: no es transmet un missatge bo o dolent de la tecnologia, sinó esperançat.

Per a la gravació del seu tercer disc, Gener va comptar novament amb Paco Loco, productor d’Oh, germanes!. També es van decidir a gravar-lo amb el mateix modus operandi que el seu segon àlbum: amb la gravació en directe de quasi tota la part instrumental i deixant pocs recordings posteriors. A més d’optar pel format analògic en un disc on es qüestiona la digitalitat i la seua influència en diferents àmbits. El producte final és un àlbum d’onze cançons, el més variat i eclèctic del grup.

Per promocionar Cante el cos elèctric, la banda va penjar cartells per València en el que es mostrava un suposat gat perdut, però en els que realment hi havia codis de descàrrega del nou disc. Aquesta acció va suposar un èxit a les xarxes, al mateix temps que suposa una paròdia a la viralització i, també, la gran estima internauta pels felins de companyia. De manera similar als seus dos discs anteriors, Cante el cos elèctric va guanyar el Premi Ovidi al millor disc de pop 2019 ―el cinqué del grup―. Així com els premis a millor disseny, millor disc de pop i millor disc en els II Premis Carles Santos de la Música Valenciana 2019.

El passat sis d’abril, després de més d’un any de gira de presentació de Cante el cos elèctric i cinc anys i mig des de la creació del grup, Gener va anunciar a les seues xarxes socials una aturada indefinida. La pandèmia ha generat la suspensió dels concerts que tenien programats i l’alternativa a realitzar concerts en streaming no es planteja viable amb una producció tan elaborada com la del grup de pop. L’aturada força als membres de la banda a meditar i reflexionar sobre els últims cinc anys en què han aconseguit convertir un projecte personal en una de les bandes de referència valencianes. Mentrestant, nosaltres sols podrem esperar el cant d’un riu que tant de bo torne.

Carlos Cuesta i Martínez

Carlos Cuesta i Martínez

Els meus pares em van ensenyar bona música de menut, però per algun motiu ara escolte Bad Gyal. Sent deler per l’indie, el trap i el jazz, però no m’ho tingueu en compte. Si vols saber quina música escolte la tens ací: https://open.spotify.com/playlist/5sZbp32vvHghSL4qQYojdb

Anteriors

Mireia Vives: “Els músics estem desemparats: no tenim un sindicat potent ni hi ha una indústria forta d’on agafar-se” 

Recents

Els festivals en streaming segueixen endavant front a un futur cultural incert

Primer aniversari Sons de Xaloc: publiquem el millor d'aquest any. Enllaç

X
X