Guitarres melòdiques al Llit del Túria

La jornada es va iniciar amb el concert de Ferran Palau. El cantant català va  presentar les cançons del seu últim disc Kevin (Hidden Tracks Records, 2019) acompanyat d’altres instruments com baix, sintetitzadors, bateria i guitarra elèctrica. El seu va ser un indie (gènere musical predominant a la jornada) suau i cadencial, protagonitzat per les notes llargues del sintetizador, que ens remit directament a El riu que no torna o Primera expedició, els temes més pausats de Cante el cos elèctric (Riu sec, 2018).

Seguidament, The New Raemon va realitzar un dels dos experiments del Deleste. En aquest cas, el cantautor va presentar un espectacle en què es trobaven dos mons de l’art que inicialment podem concebre com antagònics: la pintura i la música. Mentre Ramón Rodríguez (cantant principal del grup, malgrat que era l’únic músic present a l’escenari de l’actuació) interpretava cançons acompanyat solament d’una guitarra acústica, Paula Bonet representava dibuixos abstractes a temps reial que es projectaven simultàniament.

Actuació de The New Raemon i Paula Bonet

Les cançons, d’un elevat grau de sentimentalisme (d’aquestes que et remouen els budells al sentir-les) tant a la lletra com a la interpretació, eren interrompudes convenientment per un humor àcid del cantant, que va compartir confidències al públic al llarg del concert. Les condicions temporals no eren les convenients per a l’actuació del projecte: el Sol fort del migdia s’hi reflectia a la pantalla i dificultava la visió de les pintures de Paula Bonet. Però malgrat tot, la bellesa de l’espectacle seguia  sent d’un grau innegable.

S’arrimava l’hora de dinar i malgrat la fam que pot generar un estómac buit a les dues de la vesprada, el següent grup d’artistes va aconseguir animar i fer ballar un públic que segurament ja estaria pensant en buscar un lloc prop, refugiats dins el Jardí del Túria, per emportar-se algun entrepà a la boca. Es tractava de Nøgen, possiblement la major sorpresa d’aquest Deleste. El grup basc, amb el seu hiperbòlicament animat folk, van aconseguir omplir de bonrotllisme els cossos dels assistents, generant somriures inconscients als llavis o el moviment d’uns genolls que no s’aturava.

Concert de Nøgen

I parlant d’alimentar-se, els donostiarres es van menjar l’escenari. Mostraven una unió sincera entre els membres del grup i el seu grau d’eufòria va convéncer un públic que es va quedar enamorat d’ells. Des d’interpretar una cançó d’a cappella, entre el públic, al més pur estil de Heavenly father fins a folk èuscar cantat amb tota la força dels pulmons que podia recordar als seus coetanis Huntza.

Aturada per agafar forces i, amb el mos a la gola, tornada als concerts a les cinc d’una vesprada que es presentava extensa i en què s’esperava als grans grups de la nit. I malgrat que l’hora convidava a fer una breu migdiada en alguna zona de gespa a l’ombra del Jardí, haguera estat tot un error perdre’s als canalles d’Alavedra. Sonarà a exageració, el lector podria interpretar-ho així en un alt percentatge dels casos, però en aquesta ocasió no puc callar que l’actuació d’Alavedra és el concert en el que més m’he divertit de tot l’any.

Cantant principal d’Alavedra

Poques coses hi ha a dir d’un grup en què el seu bateria portava una gorra d’Ash Ketchum (protagonista de la sèrie televisiva de Pokémon) i la resta d’integrants vestien amb un estil que ens recordava a l’Ignatius Farray més optimista. Declarar l’odi etern a la cúrcuma en l’amanida de tomata, simular atacs epilèptics durant l‘actuació, tirar beef als cap de cartell (“tener tanto éxito como los putos Manel”)… Tot tenia cabuda. El cantant va finalitzar el concert dient poc convençut al públic “Somos vuestro nuevo grupo favorito” i, fotre, si no ho són.

Dos concerts posteriors, Mueveloreina, que va posar el punt electrònic a la nit amb el seu trap pròxim a la cúmbia, com Tremenda Jauría; i Pony Bravo, que va oferir un estil molt sòlid al públic malgrat els puntuals problemes tècnics que van impedir la interpretació de la penúltima cançó, i apleguem al primer plat fort de la jornada: Second. El grup murcià va pujar a l’escenari amb l’elegància de qui sap fer les coses, i molt bé, per retrobar-se amb el públic valencià. I, a més, de la millor forma possible: acompanyat de l’Orquestra de València.

Actuació de Second acompanyat per l’Orquestra de València

El concert va ser pletòric, en el que els músics de l’orquestra es permetien tant saludar als companys i familiars de les primeres fileres com acompanyar un Second  que va realitzar un concert impecable. Elegància, experiència, enteresa i una actuació immillorable en el que va ser el millor concert del festival.

El punt feble, però, el trobem a l’últim concert de la jornada i el que, inevitablement, havia generat més expectatives i rebombori: Manel, en la presentació del seu cinqué disc Per la bona gent (Ceràmiques Guzmán, 2019). Era la primera vegada que xafaven escenari interpretant al nou projecte, i malgrat que podríem esperar que la seua qualitat no seria la similar al concert de cloenda de la gira, sí que es van produir molts més errors dels que ens podríem imaginar prèviament.

El cantant principal de Manel, Guillem Gisbert

La interpretació de les cançons del nou disc com Formigues, Per la bona gent o Ací tens el meu braç van presentar problemes durant la seua actuació, comprensible també en gran manera per la dificultat de la seua execució (la coordinació en directe d’instrumentals, samples i filtres per a la veu de Guillem). El punt negre de la jornada el trobem, per gran desgràcia, quan el grup de Barcelona es va decidir a interpretar Les estrelles (possiblement la cançó més emotiva i intensa del nou disc i clara candidata a millor cançó de l’any en llengua catalana). Manel va tractar de començar-la tres vegades, i després del segon intent fallit, Guillem Gisbert es va dirigir al públic amb la mala notícia “No podem interpretar-la així, ens falta pràctica. Ho sentim. Passem a la següent”.

Els plats van ser salvats per les cançons clàssiques del grup: Sabotatge, Jo competeixo o Teresa Rampell van ser corejades per un públic que, malgrat la truncada actuació, animaven als membres del grup cridant les lletres de les cançons i donant tòrrids aplaudiments entre cançó i cançó. Benvolgut no va estar present, però els fans més incondicionals no la van enyorar gràcies al reencontre amb una vella amiga ja oblidada: Captatio benevolantiae va tornar al directe actualitzada amb un estil modernitzat que li permet tornar al repertori sense desentonar malgrat tractar-se d’una cançó d’Els millors professors europeus (DisMedi Blau, 2008).

Roger Padilla, guitarra de Manel

Fa mal escriure una cosa així, però els Manel van fer un concert mediocre. I no a causa d’un mal plantejament o d’un projecte que no funciona, sinó a causa d’errors tècnics, nervis, falta de preparació o, simplement, no trobar-se encara en la mentalitat de realitzar concerts. Boy Band o Amb un ram de clamídies mostren que les noves cançons, ben tocades, llueixen en directe d’una forma increïble, però per això falta xafar molts escenaris i mesos de seguir assajant, rectificant i donar-li forma a les noves cançons amb l’avançament de la gira. Sorprenentment, ja compte el temps que em queda per retrobar-me amb els xicons de la banda de rock i comprovar si, a la pròxima, ja tornaran amb la faena feta.

Carlos Cuesta i Martínez

Carlos Cuesta i Martínez

Els meus pares em van ensenyar bona música de menut, però per algun motiu ara escolte Bad Gyal. Sent deler per l’indie, el trap i el jazz, però no m’ho tingueu en compte. Si vols saber quina música escolte la tens ací: https://open.spotify.com/playlist/5sZbp32vvHghSL4qQYojdb

Anteriors

El Trovam converteix Castelló de la Plana en l’epicentre de la música i cultura valenciana

Recents

Fukushima fusionen heavy-metal clàssic i rock dels 2000 en “Playing to Kill”

Primer aniversari Sons de Xaloc: publiquem el millor d'aquest any. Enllaç

X
X