Hivern: “La distància provoca que no pugues estar amb la gent que tens al costat, encara que siguen quinze o vint persones”

Rubén Borja, que resideix actualment a Toronto, renaix, ara, amb el nom d’Hivern. Ja als setze anys, va començar com a vocalista en l’orquesta Paradise i, després, en la Fulla Kaduka, però, un cop es van intentar professionalitzar com a grup, “tot es va difuminar”, assegura Borja amb el seu mig somriure etern al rostre, mentre explica que la Fulla era, més bé, un grup de covers i la gent ja els tenia etiquetats. Hivern ara narra, a Sons de Xaloc, quins són els seus pensaments entorn de la música valenciana, quins són els ritmes que ha descobert allà i, sobretot, ens descobreix el seu nou projecte, que ara mateix està en procés de “reflexió” per a reinventar-se com a artista.

Què et va motivar per a llançar-te a composar? 

Em va nàixer com una necessitat de comunicar tot el que volia dir. Tota la vida he escrit i, des dels setze o disset anys, vaig tenir una mica de curiositat i vaig començar. 

De què parlen els teus temes?

Encara que sempre van de relacions, o bé de desamor… abans també tractaven de festivals, de festes… Hivern ja tracta més del tema de l’amor. 

Composes des de Toronto i, després, et promociones al País Valencià. Quins són els desavantatges d’açò?

La distància provoca que no pugues estar amb la gent que tens al costat, encara que siguen quinze o vint persones i no hi ha feedback. Moltes vegades penses més en eixes persones que en el que realment tu vols fer. Un altre desavantatge és no poder treballar allà: mentre estiga fora del País Valencià, no puc treballar el projecte de forma professional. 

Allà també tens la teua xarxa de públic? 

Sí, una o dues vegades m’han proposat de cantar en xicotets llocs.

T’animaràs a cantar en valencià?

Sí. Probablement em passe les pròximes setmanes i mesos composant en valencià i castellà.

Què creus que aporta a la teua música el fet d’estar allà?

Personalment, és un break mental: he tingut daltabaixos emocionals, però m’ha ajudat a madurar i a ser la persona que ara sóc.

Pel que fa a l’aspecte professional, m’he pogut conéixer: hi ha gèneres que m’agrada escoltar, però no interpretar-los. 

Els ritmes que has descobert a Toronto són molt diferents dels que hi ha aquí? 

Absolutament. La música que faig per aquí és molt romàntica: ací van amb trap a tope, amb altaveu, amb greus… 

Com veus el panorama de la música valenciana des d’allà?

Una mica desert. Després de viure tot el boom de la música valenciana fa uns cinc o sis anys… La gent ha estat molt influenciada pel mainstream nacional i crec que això ha tapat una mica l’escena valenciana, però és normal. És un bon moment per a ressorgir, perquè nasquen nous grups i nous referents. 

Com és a Toronto la indústria musical? 

Hi ha suport als grans artistes, però no als mitjans i petits artistes. The Weekend, Shaw Mendes… són de Toronto, però  han aconseguit triomfar fora de Toronto. És bastant pobre: hi ha molts artistes i molt de moviment, però si et vols consolidar o anar cap al mainstream, cal anar-se’n. 

Quasi m’atreviria a dir que igual que aquí… 

Exacte. I moltes voltes, anar a València no serveix… cal anar fora: o a Barcelona o a Madrid i és una llàstima.

Tornaràs per a fer música aquí, al País Valencià?

És un desig que voldria complir, però no sé si es farà realitat. 

En quin moment musical creus que te trobes ara?

Estic en un moment de reflexió, crec que és un break per a buscar el meu camí. Soc jove i vull provar-ho tot: tant personalment com professionalment. 

És una aturada per a repensar el teu estil?

Sense cap mena de dubte.

 

Article corregit per Joaquim Cano
De La Nucia (Marina Baixa), graduat en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant. Especialitzat en estudis literaris i treball de corpus lingüístics. Professor de trinxera al Baix Segura. Prop del tsundoku. Poliamorós amb la música, format a escola i carrer. Integrant del programa La Xarradeta. Obsessiu i, de vegades, versut.

Article escrit per:

Tàrsila Galdón

Tàrsila Galdón

Periodista en procés de constant aprenentatge, amb ganes de contar històries que siguen capaces de desestabilitzar imperis sencers. Ací em trobe també, escrivint sobre música valenciana: un món que a poc a poc, em sedueix cada cop més. Encara que us he de confessar que el meu gran amor acadèmic és, per ara, la comunicació política.

Anteriors

Música a La Safor: 4 grups que fugen del que és tradicional

Recents

[Repàs d’actualitat] Cactus comença la seua sèrie Shots amb “S’ha acabat la broma”

X
X