Joan Brossa: Angèle en estéreo

Les metàfores i metonímies, tradicionalment considerades recursos literaris, són, en la seua concepció, un recurs cognitiu comú en les persones. 

Fa un temps, vora un any i mig, un amic meu que es dedica a la poesia -comprengueu que no escriga poeta perquè no és només escriptor de poemes- em va regalar una maleta amb un feix de llibres enorme, tots de poesia. Segons em va dir ell, hi havia dues raons, principalment, perquè em deixara tan preuat embalum: la primera, perquè com a persona amb més bagatge que jo en coses de lletres, volia encomanar-me la tasca de posar-me al dia amb la quantitat inesgotable d’obra poètica que hi ha; la segona, pense que la més pràctica, no li cabien a casa. 

He anat llegint-los amb calma, sense anticipar-me a buscar informació sobre quina obra m’interessaria més, em deixava emportar per la intuïció, per l’evocació del nom o del títol. Aquest març, preveient tot el temps lliure que tindria, vaig anar a remoure una mica els llibres per a triar-ne algun que encara no haguera llegit. M’hi vaig trobar amb un que, en llegir de qui era, em va provocar estranyesa i alegria; estranyesa perquè em va sobtar que encara no l’haguera llegit -és un dels poetes que més valore- i alegria en adonar-me que tenia davant un llibre d’un dels meus poetes preferits per a llegir. El llibre era de Joan Brossa, Els ulls de l’òliba. L’obra és una provocació, com en el global de la producció de Brossa, que evoca imatges a través de la paraula per a buscar el significat real dels mots. És un exercici, en el seu conjunt, de les capacitats que té el llenguatge per a reflexionar, en moltes ocasions, sobre si mateix.

Al mateix temps que aquest amic em prestava la seua col·lecció de llibres, un altre col·lega em recomanava una cantautora -en el sentit estricte de la paraula-  belga, francòfona, amb una veu, unes cançons i un producte d’imatge molt ben embastat. Em va cridar l’atenció la producció musical que tenien els seus temes, molt actuals, combinada amb melodies pop, com aquell qui diu, de tota la vida, de les que agraden. La música està feta per a agradar, recorde que em va dir una amiga, que estudiava al conservatori fagot, quan va escoltar una de les cançons del meu disc i no li acabava. M’ho deia perquè assegurava que amb unes quantes escoltes més, li acabaria agradant. Així va ser -o això em digué. 

L’artista de què parle és Angèle. Em va encisar el seu disc, Brol, des de la primera fins a l’última cançó. La seua veu es va desplegant entre els acords que van bressolant la cançó com un símil potent que ens dibuixa, sense necessitat de grans abstraccions, el sentit d’un concepte complex; sembla que el timbre de la veu s’asseca, que es quede afònica en cada colp de síl·laba degudament allargada. Les línies melòdiques -des d’un punt de vista interpretatiu- esdevenen amb tant d’encert, que no cal entendre l’idioma de la lletra per a submergir-se en el que vol transmetre. 

Totes les cançons em van paréixer estèticament ben trobades, però en va haver-hi una en especial que va fixar el meu interés: Je veux tes yeux (Vull els teus ulls). Honestament, el que em va captivar des d’un començament va ser la cadència amb què deia aquesta frase, la melodia de la lletra i la tornada. Com que el meu coneixement del francés és bastant rudimentari i solament entenia el títol -motiu que va repetint-se per tota la cançó-, vaig buscar-ne la traducció completa. 

Serien les quatre de la vesprada d’un assolellat dia de novembre quan vaig llegir en la traducció el sentit global de la lletra. La tornada diu (ho escric en català): vull els teus ulls / vull els teus ulls / solament en la foto / vull ambdues coses / vull ambdues coses / sense sentir la teua pell. Són peculiars dues coses: que vulga els seus ulls únicament en la foto; i que els vulga sense sentir la seua pell. La lletra tracta el tema de l’enamorament a través de xarxes socials, per això la tornada concentra aquesta força expressiva, alhora que irònica, com un desencadenant i un acumulador del significat de voler alguna persona sense tocar-la, encapritxar-se de la idea d’hom que tenim i no de la persona en si. És, en la seua base, un precepte més aviat romàntic que ha evolucionat que amb les xarxes socials i les noves maneres de conéixer gent.    

La meua intenció, però, no és centrar-me en la visió de l’amor que ens planteja Angèle, sinó en l’ús que hi fa dels ulls. La simbologia que tradicionalment han construït els ulls en la literatura és molt extensa, però em resulta sorprenent que, conceptualment, Angèle i Joan Brossa hagen coincidit en presentar-nos els ulls com una representació del desig incomplit o no satisfet.  

Brossa, en el llibre de poemes que comentava adés, en té un de bastant destre. Es tracta del poema Wagner en estèreo, en què ens conta, d’una manera narrativa i descriptiva, l’òpera de Wagner, Sigfrid, que és la que està escoltant en eixe moment en un casset, per això l’estéreo del títol. Se centra en l’instant de la mort de Sigfrid, personatge principal de l’òpera. Just abans de morir aquest últim, açò és el que escriu Brossa: li esborra els ulls l’encís d’una enyorança. Els ulls, en aquest poema, són també l’espill sobre el qual es reflecteix l’enyorança, i l’enyorança no és més que el desig no satisfet d’un moment, d’una persona, que no tornaran. Com passa en el cas d’Angèle. 

Josep Palau i Fabre, al seu torn, ens il·lumina, en termes reflexius, sobre aquest raonament. En el seu llibre Poemes de l’Alquimista, en la darrera part, ens hi ofereix unes “Notes” en què teoritza sobre els motius, les motivacions, les claus, etc. del llibre. La número dos ens ve perfecta. Postula una desintegració constant del jo, en crisi permanent. La cristal·lització -m’encanta el terme per tot el que evoca- és l’única manera que té l’ésser d’observar-se estable. És en aquesta cristal·lització, llavors, que experimentem l’enyorança: enyorar és recordar de manera idealitzada -cristal·litzada- una època passada, com hem dit abans. El mateix fet d’enyorar ens porta a la insatisfacció del desig per dues raons: una de física, que hem indicat en el paràgraf anterior, i l’altra de projecció del jo, que és la que ens hi aporta Palau i Fabre. La física és la que té a veure amb la temporalitat, ja que és impossible que el temps vaja cap enrere i puguem tornar a aquell moment; la de projecció és impossible perquè no hem estat així, d’eixa manera com recordem, només en la cristal·lització que hem operat en pensar-nos hi ocorre; en el sentit d’evocar-nos nosaltres mateixos d’una manera estable.

Per què tots dos trien els ulls com a metàfora de la insatisfacció? La lingüística ens respon: la nostra manera de conéixer el món és a través de conceptualitzacions, la ment humana és simbòlica, el pensament espontani tendeix a la construcció de conceptes. Aquestes conceptualitzacions, en primer terme, es basen en l’experiència corporeïtzada -la que podem palpar-, a partir de la qual realitzem aquests processos cognitius i de raonament que ens permeten entendre les abstraccions, el fet de tenir consciència de les coses. Per posar un exemple, tots experimentem de manera molt clara mitjançant els nostres sentits i el nostre cos les coses materials, i que aquestes coses materials poden estar dins o poden estar fora d’un recipient concret. La corporeïtzació ens permet convertir un sentiment, una abstracció, un concepte, en una cosa; i eixe sentiment-cosa l’imaginem dins o fora del recipient, que seríem nosaltres. D’aquesta manera podem dir -i entendre- que “he tret tota la tristesa que hi tenia” o “m’ha entrat alegria quan t’he vist!”. Aquestes associacions entre sentiment-cosa i cos-recipient, no cal dir-ho, són metàfores: un concepte o una cosa representades en termes d’una altra cosa diferent. 

Així doncs, els ulls són la principal arma que posem en joc en el nostre descobriment de la realitat, és per on primer ens entra la informació del món que ens cal comprendre. Que els ulls siguen una metàfora del desig insatisfet, que en els dos casos és causat per una idealització -en Brossa del jo, en Àngele de l’amat- no és tan estrany, ni respon a cap tradició literària occidental ni romanços espirituals. Aquesta coincidència respon al simple fet que l’associació dels ulls com a eina per a conéixer és un procés cognitiu abstracte. Llavors, a partir d’aquesta metàfora ‘ulls’-‘desig insatisfet’, analitzem l’operació metonímica per esbrinar a què fan referència realment els ulls: fem servir una part que intervé en la nostra manera de conceptualitzar el món, els ulls, com a denominador del tot, que és el procés cognitiu. Tenim, doncs, com a resultat que els ulls, en ambdues produccions, són alhora metàfora del desig no satisfet i metonímia del procés cognitiu. Per tant, la conclusió seria que el procés cognitiu, la conceptualització de les coses, comporta la idealització; és a dir, el fet de pensar una cosa, és idealitzar-la, cristal·litzar-la. Aquesta metaforització dels ulls en la cançó i en el poema no és cap inspiració única, privativa, ni cap recurs literari, sinó un recurs humà posat al servei de l’art. 

Ara que hem desenvolupat tot el feix teòric, descansem. Són les dotze del migdia; el sol, que entra per la meua finestra -per on veig que l’herba alta ja amb prou esforç em deixa albirar les muntanyes- convenientment orientada cap al sud, escalfa tímidament la meua habitació. La comarca, en aquesta època de l’any, està preciosa. Hi ha verd i no és un verd conglomerat només en la pinassa, sinó que s’estén pels bancals entretallats. Observe els marges d’aquests mateixos bancals, ben fets, que la pluja, tan inoportuna en la seua absència i en les seues aparicions, no ha pogut desfer. Em quede pensant en la peculiaritat que, aquí a Monòver, dels marges en diem riba -vora de la mar, d’un riu o d’un llac-. De sobte, hi caic: projectem la mar en els bancals; i, les seues vores, els marges, són les ribes. Em pregunte, doncs, si no seria més fàcil explicar la literatura a l’escola, si l’escola fora un lloc on la vida real té cabuda, on el que els adolescents aprenen incidira en la realitat del que ells hi viuen.  

     

Arturo Pérez Deltell

Arturo Pérez Deltell

Filòleg català, mestre de català i compositor i cantant en Vienna. Essencialment, home de lletres.

Anteriors

El bon rollisme de Miki “me vale”

Recents

Aspart presenta el seu segon treball, ‘Pols al vent’

X
X