La malaltia de la cultura

La crisi provocada per la Covid-19 ha descobert la fràgil cuirassa que cobreix el sistema socioeconòmic imperant. Una sanitat desbordada -o més bé esfondrada i saquejada- ha estat l’exemple més evident,  però durant aquests dies també hem vist la trista realitat de moltes treballadores balancejant-se per la corda fluixa sobre l’abisme de la precarietat; i el món de la cultura no se n’ha lliurat.

En aquesta conjuntura s’ha fet palés la manca d’una estructura que protegisca els drets de les artistes, així com la infravaloració d’aquest col·lectiu. La recent vaga cultural, originada sobretot arran de les declaracions del ministre José Manuel Rodríguez Uribes, ha estat un èxit però és necessari anar una mica més enllà.

El suport institucional és necessari però també caldria qüestionar-nos si  la societat dóna suficent suport a la cultura.  Qui no ha demanat mai a un amic que ens faça fotos sense donar-li res a canvi? Qui no ha regatejat mai el preu d’un artista per la seua feina? Qui no s’ha resignat mai a pagar uns pocs euros per entrar a una actuació en directe mentre que no dubtem en adquirir algun producte que acaba d’eixir al mercat?

Aquestes són només algunes actituds originades a conseqüència del símptoma d’una altra malaltia que també ens afecta de ple aquests dies. El símptoma, l’individualisme; la malaltia, el capitalisme. Eixa tan aclamada idea de la mà invisible d’Adam Smith, que descriu que la competitivitat entre individus fa esforçar-nos a traure el millor de nosaltres, i així tota la societat se’n beneficia i s’esdevé el progrés. Però en aquests temps de crisi s’ha demostrat que no és així.

En un sistema com el nostre basat en la competència, el benefici propi més gran s’obté a partir del perjudici del més dèbil, i l’individualisme no provoca el millor de nosaltres, sinó tot el contrari. I això s’ha demostrat durant aquesta quarantena: mentre que el sentiment individualista ha provocat insults als balcons o comentaris moralistes a les xarxes, l’impuls cooperativista ha donat pas a infinitat d’accions solidàries entre tota la població.

És ací on la cultura ha demostrat el seu vessant més social i milers d’artistes no han dubtat en compartir el seu art de manera altruista; malgrat que en alguns casos potser hi haja darrere una motivació individualista, pròpia de les xarxes socials. Però eixe és un altre tema. 

Siga com siga, és evident que cal una transformació perquè la cultura siga valorada i siga considerada com un bé comú i no com un simple bé de consum. Cal un sistema educatiu que faça valdre les arts plàstiques, lingüístiques, sonores i corporals com una activitat essencial. 

Ara més que mai cal una reacció col·lectiva i una acció constant perquè l’art torne al lloc que li correspon. Curem-nos d’aquesta malaltia. Donem-nos suport, valorem la cultura, valorem-nos.

*Imatge de capçalera creada per a l’ocasió per @blarse_ngst (Instagram)

Enric Moll

Enric Moll

Filòleg de professió i guitarrista d’afició. Col·labore en Sons de Xaloc com a corrector i, quan em ve la inspiració, com a redactor.

Anteriors

Frida torna durant el confinament amb #ConFRIDAció

Recents

Ebri Knight llença un missatge de positivitat amb ‘La Cura’

Primer aniversari Sons de Xaloc: publiquem el millor d'aquest any. Enllaç

X
X