La meua primera experiència al Canet Rock

El passat dissabte 2 de juliol es va celebrar a Canet de Mar la 8a edició del Canet Rock, un festival que té els seus inicis als anys setanta. Per mi, el Canet Rock era aquella mena de festa major en què es reuneix tota Catalunya i, en general, gent de tots els territoris de parla catalana per passa una nit inoblidable. Va ser tota una aventura intentar tindre l’energia suficient per a aguantar dotze hores seguides de concerts.

Ginestà, el grup format pels germans Serrasolsas, va obrir la jornada de concerts a les sis de la vesprada. Malgrat la calor hi va assistir prou gent, fins i tot ells estaven sorpresos que, havent sigut el primer concert, hi haguera set mil persones al públic, ja que en edicions anteriors era estrany veure tanta gent a primeres hores del festival. Seguidament, va actuar la Balkan Paradise Orchestra, una banda formada únicament per dones, les quals em van sorprendre perquè mai les havia escoltat i la veritat és que fan molta festa. I després, van actuar Marcel i Júlia els quals tampoc coneixia i els vaig descobrir allà mateix. 

Durant aquestes primeres hores de festival, quan el sol encara no s’havia post, a un costat del recinte s’estaven gravant diversos programes de ràdio o pòdcast com ICat o Adolescents XL de Catalunya Ràdio i el Tindercat. A més, la gent de Primera Fila també es trobava entre els assistents fent-los preguntes sobre el festival. 

Encara que, com ja he dit, a les primeres hores hi havia prou gent, quan el Sol es va pondre es va duplicar el nombre de persones assistents, la gent va anar entrant a poc a poc fins a arribar a les vint-i-cinc mil persones. Hi havia tanta gent que als concerts la gent arribava des de davant de l’escenari fins a quasi el final del recinte. Per mi, allò era una cosa espectacular, a més, sentir a tota eixa gent cantar a una mateixa veu les cançons de tots eixos grups és una cosa que mai deixarà de posar-me la pell de gallina.

A partir de les nou de la nit vam viure els concerts de grups amb un renom més gran que els anteriors, el que també justifica l’arribada de tanta gent. Entre aquests grups es trobaven Els Catarres, Stay Homas, Suu, Oques Grasses, La Pegatina, Miki Núñez, Buhos, La Fúmiga i, per tancar la jornada, Doctor Prats. De tots aquest jo els que més destacaria serien el concert de La Pegatina perquè al ser els veterans saben com fer-ho i la seua festa mai falla, saben com fer que el públic s’ho passe bé; el concert de Doctor Prats perquè era l’únic grup d’aquesta segona part que no havia vist encara i van complir les meues expectatives. I per últim, vaig gaudir moltíssim el concert de La Fúmiga, ja que era com la representació del País Valencià; a més, va haver-hi gent que en aquest concert se’n va anar, siga perquè no els coneixia o perquè no els agradara, i van ser un dels que més festa van crear entre el públic.

Una altra cosa que destacaria d’aquesta ‘segona part’ del festival és que, encara que era de nit, en les cançons més emotives com “La gent que estimo” d’Oques Grasses o “Barcelona s’il·lumina” de Buhos el recinte s’il·luminava amb la llum de les llanternes del públic.

Però en aquest festival no sols es podia sentir música als concerts sinó que entre concert i concert, mentre els equips tècnics preparaven l’escenari per al següent grup, en un escenari auxiliar al costat de l’escenari principal trobàvem la col·laboració de DJ Ernest Codina, DJ Carles Pérez, DJ OGT, Josep Maria Mainat i Miquel del Roig. Aquest últim va ser un gran descobriment per a mi, ja que no esperava gran cosa d’ell i després m’ho vaig passar a muntó bé en les seues intervencions, a més després d’estar actuant durant sis edicions d’aquest festival ja és un artista indispensable per al Canet Rock.

Resumiria el Canet Rock com un festival per a tots els públics, perquè hi havia gent de totes les edats, però un poc pesat encara que es pot sobreviure gràcies a la zona per refrescar-se, les barres i els food trucks, perquè no deixen de ser dotze hores de concerts. Tot i això, és una experiència única i molt recomanable per tots aquells a qui us agraden els festivals i els grups del panorama musical català.

Lluna Pitarch

Sóc d'Eslida i estudie Comunicació Audiovisual. Tinc la intenció d'escriure sobre una de les millors coses que tenim al Pais Valencià, la seua música, i fer que us agrade tant com a mi. A més, aquesta és una de les millors formes d'ajuntar dues de les coses que més m'agraden: la fotografia i la música.

Anteriors

Descobrint el Feslloc: les claus del festival de música a Benlloc

Recents

Un Feslloc de déjà-vu i sensacions de retrobament

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà.