La meua primera vegada amb Els Amics de les Arts

Els Amics de les Arts sempre havia estat per a mi eixe grup mític amb lletres profundes i una mica melancòliques. Admet que he tastat molt poc (menys del que m’agradaria) la seua discografia, no em considere cap experta, però quan els escolte m’omplen de tendresa, de quotidianitat i sinceritat. Així que, des dels ulls d’una inexperta, em feia molt de goig anar al seu únic concert de gira a València en el Teatre Olympia un dimarts i vivint a Castelló, també aventurant-me amb el tren de Renfe. Si haguera d’escollir algunes paraules per definir l’espectacle que oferiren, supose que serien “llums, sincronització, una mica de teatre, els seus clàssics musicals i molt d’humor”.

El que més em va sorprendre fou l’entrega del públic, malgrat el dia (UN DIMARTS!). Un quart d’hora abans d’obrir portes a les 20:00 h, ja s’estava formant cua a les portes del Teatre Olympia, just enrere de l’Ajuntament de València. Malgrat eixa cua que es formava, hi havia molta fluïdesa, en cap moment hi van haver grans grups de persones ni aglomeracions.

Imatges realitzades per Julio Cebolla

En el hall del Teatre Olympia, al costat de les portes, hi havia un photocall amb la portada de l’últim disc dels Amics de les Arts, El Senyal que esperaves (Universal Music Spain, 2020). Per descomptat, aquest photocall fou el gran atractiu de l’inici de la vetllada. L’espectacle es va iniciar molt puntual i el degoteig continu de persones va morir pocs minuts abans de començar. La platea no es va omplir del tot (però sí molt més de la meitat) i tan sols dues o tres llotges estaven ocupades.

Amb tot, ostres, quina entrega! Només les llums començaren a apagar-se, el públic cridava, embogit i just davant meua una parella o el que fóra va començar a besar-se, molt emocionada. Tanta emoció i alegria per rebre Els Amics de les Arts resultava contagiosa. El teatre i la interpretació foren una constant en l’espectacle, tant al principi, com en meitat d’aquest. Al cap i a la fi, eren tècniques que utilitzaven com ferramentes per unir les cançons, com amb la performance del gat que va morir amb ‘Et vaig dir’, orquestrada per Dani Alegret.

Sobre l’escenari hi havien set persones sota un joc de llums que em va semblar molt encertat i totes elles tenien un paper (com sempre ocorre, al cap i a la fi). La sincronia entre el fil de l’espectacle amb els llums: verd, roig, blau… em va fer pensar com de ben pensada estava l’actuació.

Imatges realitzades per Julio Cebolla

La reivindicació de la llengua tampoc va faltar per part d’uns Amics de les Arts que es van mostrar molt agraïts amb el seu públic: “cantar en català és un suïcidi comercial”, admetien sobre l’escenari mentre ens dedicaven una de les seues cançons més representatives: “Louisiana O Els Camps De Cotó”. Podria afirmar sense dubtes que aquest fou un dels moments més màgics del concert: quan el públic va cantar pràcticament sencera la cançó sense ajuda, demostrant una devoció i una estima meravellosa al grup que estava sobre l’escenari.

Fou molt gratificant i enriquidora la meua primera vegada amb Els Amics de les Arts un dimarts de febrer al Teatre Olympia amb la calor d’un públic entregat.

Tàrsila Galdón

Periodista en procés de constant aprenentatge. Comunicació al Segell Primavera d'Hivern i a Metrònom. Col·laboracions vàries. Música (tot i que terriblement arrítmica) i llibres. Em solc deixar caure per ací, tant per la bona gent com per la xicoteta comunitat que hem creat.

Anteriors

Apologia torna a ple pulmó amb “Eterna tempesta”

Recents

El talent emergent protagonitza els IV Premis Tresdeu

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà.