La teoria del caos en l’univers del consum musical

La bellesa d’un sistema està en el caos. Existeix una teoria que explica que l’univers es regeix per unes regles poc previsibles i, per tant, incontrolables. Poc ens agrada això als humans, realment. El nostre model de consum tendeix al constant control: tu decideixes on, quan i com disfrutes d’eixe disc, llibre o bé, pel·lícula. Segons un informe de Nielsen de l’any 2019, el 78 % de consum de música es concentra en plataformes en streaming. “Tu ja no et dediques a escoltar un disc a casa: ara te l’escoltes mentre cuines, condueixes… estàs tota l’estona en música, però ja no la gaudeixes tant”, valora la tècnic de producció en Pro21 Cultural, Iris Stella.  

Si ho analitzem, resulta contradictori: ens focalitzem en tractar de controlar un sector que està en constant evolució i que resulta pràcticament impossible de preveure. Pot ser eixe siga el gran repte de la indústria musical: “el treball de mesos es dilueix en un oceà de possibilitats en qüestió de dies”, assegura el bateria de Tardor i també gerent del segell discogràfic Primavera d’Hivern, Cesc Domènech. 

El gran canvi en la indústria es va produir amb l’arribada de la digitalització entorn els anys 80. El empresari, filòsof i economista Martín Varavsky distingeix tres etapes claus en la transformació de la indústria musical segons l’estudi de Sara Chorén al 2014 anomenat La transformación de los hábitos de consumo musical en España en el siglo XXI: anys 80 (arribada de la utilització), anys 90 (creació del format mp3) i anys 2000 (massificació de la banda ampla i web 2.0). 

Concerts del Pinar. Castelló. Fotògrafa: Tàrsila Galdón

“Els formats físics desapareixen pràcticament o es redueixen, és a dir, es passa a eixe món més digital amb distribucions molt més ràpides i es passa a un consum més frenètic”, explica l’impulsor i productor de Malamute Estudio, Tono Hurtado. Amb tot, aquest gran canvi de paradigma també ha aportat més democratització: “és molt més econòmic fer discos i gravar, però també ens condemna a un consum de xarxes socials”, valora Cesc Domènech. 

Els estils de música, a banda, també sembla que siguen cada vegada més difusos: costa més categoritzar la música: “ara la gent és molt més oberta, tots els géneres funcionen i això està super guai: per a mi és un gran mèrit de les músiques urbanes”, continua valorant Domènech seguint amb el fil de la democratització musical. “Tot canvia molt més ràpid: jo sí que he viscut això de consumir de tot”, es mostra d’acord Iris Stella. 

Amb tot, el productor Tono Hurtado considera que el triomf no és realment de les generacions més joves: “quan érem adolescents no era tan senzill arribar a la música”, i continua: “no crec que siga que fórem tancats, la varietat ara és molt més major”. Malgrat aquest matís, és cert que una de les conseqüències de la digitalització és la sobreinformació: la infoxicació i la indecisió es troba a l’ordre del dia en una societat cada vegada més dispersa. 

“La societat moderna líquida és aquella en que les condicions d’actuació dels seus membres canvien abans que les formes d’actuar es consoliden en uns hàbits i en una rutina determiada”, (Bauman, Vida Líquida, pág. 9).

Aquest concepte introduït pel sociòleg Bauman es pot relacionar directament amb tota aquesta voràgine sobre noves formes de consum frenètic: segons l’estudi La economía de la transmisión es hacer que las canciones sean más cortas del portal Quartz escrit per l’editor de dades Dan Kopf la durada mitjana de les cançons es va reduir dels 3 minuts i 50 segons als 3 minuts i 30 segons de 2013 a 2018. Sembla una ximpleria, però tot té un per què i la raó d’aquesta reducció en la durada de les cançons són les distribuïdores digitals. 

El consum en streaming per Spotify o Youtube reforça la cultura del single i més en un consum tant personalitzat: “escoltar un disc ja implica una cosa molt especial, jo em deixe el meu temps i és cert que hem entrat en una roda frenètica en la que no hi ha temps per escoltar tot el pes d’un disc”, admet el productor Tono Hurtado. La tècnic en producció Iris Stella coincideix amb l’apunt del productor: “L’altre dia estava escoltant una cançó que se m’estava fent bola i vaig veure que durava 4 minuts”, riu i continua: “clar, ja no estem acostumats”. 

Concerts del Pinar 2020. Castelló. Fotògrafa: Tàrsil Galdón

“La distribució digital mana i per a que una cançó aparega en una playlist influeix fins i tot el segon en el que arranca la tornada”, considera Domènech i matisa que els creadors s’estan començant a fixar en “això a l’hora de composar les cançons”. “Els artistes per rodar ja no necessiten tindre el disc sencer, van llençant singles i ja després, trauen el disc”, completa Iris Stella i recalca que la societat està vivint en una época de consumisme pur i dur. 

Aquestes reflexions fan pensar fins a quin punt la indústria musical és conscient de les seues decisions o bé, es deixa arrastrar per aquesta societat líquida tan esmentada al llarg d’aquest reportatge: “El problema és que els músics estem equivocats, és a dir, vivim en una realitat que no és la realitat del consum”, considera Domènech i explica que actualment les persones funcionen en llistes: “ara és tot un compendi de cançons que escoltes perquè et mola el rotllo”. 

Frenesí, distribuïdores, liquidesa i una societat acostumada a un consum cada vegada més personalitzat que revoluciona una indústria musical que tracta d’adaptar-se a aquest canvi de paradigma. Aquest és tan sols una primera entrega d’un reportatge que s’inspira en unes taules rodones sobre noves formes de consum que aquesta revista va organitzar amb diversos actors de la indústria. 

En un sistema tan canviant, són molts els factors que cal analitzar: mitjans de comunicació, el paper de les xarxes socials a l’hora de compartir música, els nous formats d’esdeveniments o festivals o bé, si els artistes es veuen influenciats per les xarxes quan composen. Tot per tractar de comprendre un sistema que, la majoria de vegades, és incomprensible i molt difícil de preveure i controlar.

Tàrsila Galdón

Periodista en procés de constant aprenentatge, amb ganes de contar històries que siguen capaces de desestabilitzar imperis sencers. Ací em trobe també, escrivint sobre música valenciana: un món que a poc a poc, em sedueix cada cop més. Encara que us he de confessar que el meu gran amor acadèmic és, per ara, la comunicació política.

Anteriors

Àlex Artigues, veu d’Emboirats: “Estem en procés de donar-nos a conéixer, però és un món a banda, jo només vull agafar una guitarra i tocar”

Recents

Hereus del beat, un grup versàtil inspirat en el rap dels 90 i 00

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *