L’epitafi de Txarango

Una dècada fa, des que Txarango va emprendre aquest llarg viatge i des que van publicar el seu primer disc i la posterior primera gira. El passat 19 de juny, van publicar el seu quart i últim disc, De vent i Ales (Halley Records, 2020). Un disc que és, curiosament, el més Txarango que podrien haver fet per a acomiadar aquests deu anys i posar punt i final a aquesta etapa. En aquest disc, que consta de setze cançons, mostren no només tot el seu món interior i les seues influències, sinó que també mostren els seus automatismes i tot el que hi ha al darrere de la façana de la banda. 

De vent i ales, probablement, no siga el millor que han fet els catalans, però, sense cap mena de dubte, sí que és un disc per a gaudir-lo, pel viatge sensorial que ofereixen les seues setze cançons, d’estils molt variats i recollides en una hora de disc. Des de la cúmbia catalana (La foguera), la Cuba més expansiva amb la cançó més latina (Aguacero), un son cubà (Barcelona), una havanera (La memòria de les mans) o una chacarera (Ara que balles amb mi). Tot, sense deixar de banda la seua lluita política darrere de les cançons, com amb De tot arreu, en què reivindiquen la necessitat de cantar que tots els pobles són el seu poble, especialment, després de la sobredosi de banderes que es viu a Catalunya. A més, pretén ser un cant antiracista i la lletra així ho canta: 

El meu poble té molts noms, el meu poble té molts déus.

A més, De vent i ales pretén ser un cant a l’alegria, la vida i a recordar que ho hem de celebrar i, malgrat caure’ns, seguir endavant. Aquesta és la màgia de l’ésser humà, que té una capacitat inefable de seguir endavant, malgrat els obstacles de la vida. Bendita la vida n’és un exemple, d’aquest cant. No obstant això, del disc no en podem traure cap, de hit, com sí que va ocórrer amb Músic de carrer o Una lluna a l’aigua. Aquest paper l’hauria de fer A la deriva, tanmateix, aquesta última cançó està tan apegada a l’estil Txarango que no ho aconsegueix. Amb tot, funciona, com sempre. 

Els viatges al voltant del globus terraqüi arriben al seu final amb aquest De vent i ales i, especialment, amb És hora de tornar a casa. Txarango se’n va i aquest disc és el seu epitafi. Un fet que, sense dubte, se subratlla al disc. La millor manera de posar punt i final és amb una gira que, per ara, s’està replantejant per a l’any que ve, a conseqüència de la Covid-19. Una gira en forma de carpa de circ, totalment autogestionada, de què pròximament en sabrem més. Amb tot, aquest serà l’últim disc del llarg viatge de la banda. Fins aviat, Txarango. 

Pels infinits camins del món
ens seguirem trobant,
potser amb un altre nom,
però amb la mateixa clau:
volar i ser lliures.
Sé que també ho saps:
mai és el primer cop.
Venim ballant plegats
des d’altres vides.

 

Article corregit per Joaquim Cano
De La Nucia (Marina Baixa), graduat en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant. Especialitzat en estudis literaris i treball de corpus lingüístics. Professor de trinxera al Baix Segura. Prop del tsundoku. Poliamorós amb la música, format a escola i carrer. Integrant del programa La Xarradeta. Obsessiu i, de vegades, versut.

Article escrit per:

Àngela Sánchez

Àngela Sánchez

Periodista en procés i amant les històries que et deixen bon sabor de boca. Si no em trobes escoltant música em trobaràs mirant Instagram o Twitter. Escolte música del rollo i reaggueton a parts iguals. Si vols saber més sobre els meus estils preferits: https://open.spotify.com/playlist/45eMWba1oEGnAJQtOOQfPh

Anteriors

Laia Gordi, Feslloc: “El més senzill era cancel·lar, però el Feslloc té un sentit més enllà de ser un espai d’oci”

Recents

Assot combina death’n’roll i les llegendes de Montseny

X
X