Llibertat Pablo Hasel

Em vaig decidir a escriure aquestes ratlles minuts després de poder confirmar, via Twitter, que els mossos d’esquadra havien entrat finalment al rectorat de Lleida per a detenir a Pablo Hasel. Escric des de la ràbia i des de la consciència de saber que des d’aquest costat de la pantalla poc puc fer; que poc tinc a dir que no se sàpiga ja. Però la gravetat i la urgència de la situació m’empeny a escriure, almenys unes poques línies, en defensa del raper català.

Retall de l’estudi de Freemuse

En la censura i repressió no hi ha res de nou. Pensem que entre 1962 i 1977, encara en ple franquisme, es van censurar 400 cançons en català -de músics com Ovidi Montllor, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet-. Però no cal anar tan lluny, ja que, en el present, com ha mostrat
l’organització internacional Freemuse, l’Estat espanyol és qui més artistes empresonats té del món -catorze, per a ser concrets-. La deriva reaccionària que està prenent l’Estat espanyol respecte de la creació musical, però, es fa més grossa a mesura que passen els dies. I em pregunte per quin motiu no fem res. Em pregunte per què costa tant tractar el tema en els mitjans especialitzats en música i cultura en general. Ni als seus webs ni tampoc a les seues xarxes socials es pot trobar una mera referència al segrest i empresonament de Pablo Hasel ocorregut dimarts.

Part de la seua injustíssima condemna és per un grapat de tuits -els quals ha tornat a publicar a Twitter– i no només per les cançons que ha escrit i cantat. Crec, però, que igualment no hem d’obviar la seua condició de músic. És innegable que estan havent-hi protestes explícites al respecte. S’ha escrit, fins i tot, un manifest, per part de treballadors del món de la cultura -cinema i música principalment-, on es demana la llibertat per al raper català. Tanmateix, crec que encara no és suficientment unànime i ferma la protesta dins de l’àmbit pròpiament musical: aquesta és la situació realment greu i una derrota.

Una derrota que es fa més grossa quan nosaltres, les oients, ens ho prenem des d’una certa distància. Ens han anat donant al llarg de tot un segle una creixent autonomia per a consumir tota la música que desitgem. I aquesta autonomia no és sobirania. Ens han donat la possibilitat de ser consumidors i només som això. Si ens posen un músic a la presó, ja eixirà. Si hi ha un altre que marxa a l’exili, com Valtònyc, ja s’ho farà. Si alguns grups han d’anar a judicis totalment delirants per a defensar la llibertat d’expressió exercida en les seues lletres, com el col·lectiu de rap La Insurgencia, ja tal

Concentració a Castelló de la Plana el dimarts 16. Foto: Tàrsila Galdon

Crec que la situació amb Pablo Hasel ha de ser un avís: no podem seguir fent d’oients consumidors que pensen que la música que escoltem res té a veure amb nosaltres. De veritat el que volem és que es puguen empresonar a músics per unes poques paraules cantades? La música que portem en els nostres auriculars cada dia de la nostra vida ens ha d’implicar molt més del que ho fa. Condemna total a la passivitat del que gaudeix d’escoltar música sense sentir-se implicat pel món que l’envolta.

Sí, sé que tot açò va del dret fonamental de la llibertat d’expressió. La defensa de Pablo Hasel i tants d’altres músics -i creadors en general- ha de ser feta, evidentment, des de tants àmbits com siga possible, i aquella que fan des dels moviments socials i des de l’activisme polític és la més forta i compromesa -partits polítics, sindicats, però també organismes internacionals com Amnistia Internacional-. També l’activisme estrictament musical -com és el cas del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya o la plataforma No Callarem– s’ha mobilitzat per protestar davant la injustícia.

Considere, però, que tota aquesta situació ens ha d’interpel·lar a totes nosaltres com a oients. Davant d’un món musical que queda, cada vegada més, en les mans de les plataformes de streaming i de les poques multinacionals discogràfiques; un món musical al qual se’l censura i reprimeix la capacitat de cantar i ballar les veritats; davant d’aquest món -repetisc- cal també que ens pensem d’una nova manera com a oients quotidians de música. L’atac brutal a la llibertat de Pablo Hasel com a creador i raper és també un atac a la nostra llibertat com a oients.

Marc Mariner

Entre sons i cabòries. De La Plana, vivint a Barcelona i aprenent a escoltar tant com puc. Escrivint sobre tradició i present, sobre un present sempre en continu esdevenir musical i amb la intenció de fer sonar la nostra realitat d’una manera diferent.

Anteriors

La gran estrena de la setmana ha sigut la nova cançó de Zoo, ‘Llepolies’

Recents

Tresdeu premia el millor esdeveniment musical i llançament de l’any 2020

One Comment

  • Estic completament d’acord amb el teu article. Estem vivint uns temps difícils no sols des d’un punt de vista sanitari. La ultradreta s’està apropiant la idea de “llibertat”, però l’única llibertat que defensa és la del seu pensament totalitari.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *