“Love Is Hell” de Goa i els Trankimazin lluny de casa

La música urbana de l’Estat espanyol és un fenomen que, en poc més de cinc anys, ha crescut a passes agegantades. La passarel·la ha xuclat les tendències marginals, i les primeres creacions de la Pxxr Gang i l’època daurada de Dora Black al 2015 van ser substituïdes per una nova generació de cantants que, a cada publicació, ajudaven a construir la identitat d’un nou moviment musical al mateix temps que augmentaven la seua complexitat, farcint-lo de subgèneres i nous estils. I, entre totes aquestes propostes, les de Goa sempre han sigut de les més arriscades.

El cantant valencià era membre del grup Fvck Vibez junt a Pochi Sempere (productor i amic de la infantesa). Fvck Vibez va publicar tres discs autoeditats (Hify, 2016; Check$, 2017 i How To Live Without a Body, 2017) i va realitzar concerts a la ciutat del Túria, però la mancança d’un panorama musical urbà fort a València els va obligar a compartir escenari amb altres artistes amb els quals compartien tendència, però no estil, com Kidd Keo.

La falta de suport i públic al País Valencià va motivar Goa i Pochi a traslladar-se a Madrid, on l’evolució més gran del gènere permetia més experimentacions. Allí van començar a treballar amb La Vendicion Records, la discogràfica de trap més important de l’Estat espanyol amb noms com Yung Beef, Kaydy Cain o Cecilio G. Amb La Vendicion, Goa ha publicat cinc àlbums amb un ritme de dos discs a l’any: Hellpopstar (2018), Traumatismo Kraneoencefalico (2018), Segador de almas (2019), Inmortal (2019) i Love Is Hell (2020).

A la seua música, que podem identificar escoltant tant el seu període a Fvck Vibez com a La Vendición, trobem un trap amb un to marcadament fosc, tant a la música com a les seues lletres. Goa ha sigut el pioner en introduir el sad trap o emo trap a terres ibèriques, motiu pel qual se l’ha anomenat el Lil Peep espanyol en algunes ocasions. En les seues darreres publicacions, les seues lletres sobre consum (lúdic o no) de fàrmacs, desamor o incertesa general han anat combinades amb acompanyaments de guitarres elèctriques. Es deia que el trap és el nou punk (ahí està Yonosoytupadre de Cecilio G), més en sentit metafòric que figurat, però alguns temes de Segador de almas validen part d’eixa afirmació.

Love Is Hell, en canvi, suposa tot un avanç musical en el desenvolupament i formació de Goa. Les guitarres elèctriques seguiran presents, sí, però la versatilitat de les cançons del disc convertiran el seu cinquè àlbum en el més eclèctic. I no es tracta solament de què Belzebú, la primera cançó de l’elapé, siga pur heavy (amb ritme proper al thrash metal i estructura aproximada al metalcore, segons m’apunta el redactor Vladyslav Hostyuk, molt més assabentat en la matèria).

Es tracta que cada cançó de Love Is Hell té una identitat pròpia sense eixir-se de l’estil habitual de l’artista, la qual cosa té un mèrit innegable. Belzebú, com ja hem dit, ens mostra la cara més agressiva del valencià, en la que substitueix el baix distorsionat per una bateria de pedal que marca un ritme accelerat com un martell hidràulic.

Lenta muerte torna al trap, però amb un ritme quasi ballable amb un bombo i clap molt marcat que s’allunyen de la foscor de Segador de almas o Inmortal. Ryuk (sí, com el famós shinigami), s’inicia amb una melodia puntejada de guitarres, però amb un to decididament més fosc que Lenta muerte, i amb una col·laboració de Clutchill que ens recorda perquè es necessitaria llicència per utilitzat l’autotune.

La cançó d’amor del disc està present a Ex Crush, amb un estil que s’arrima al soft trap, suau i accessible. Completament contrària és la següent cançó: Tsunami. És dura com un diumenge ennuvolat, i és possiblement el millor tema de Love Is Hell. El sisé tall del disc, El precio del poder, en canvi és un tema de trap a l’ús, sense guitarres elèctriques, amb un baix que em recorda perquè estic enamorat d’aquest gènere. Mierda de ciudad és el tema més complet de l’àlbum, i igual que Me perdí en Madrid de Yung Beef, ens parla de la solitud davant una ciutat que ens devora i ens fagocita. I, per tancar la paradeta, Terrorismo és l’antítesi del primer tall del disc: una cançó quasi sense instrumental i cantada amb emoció per un Goa que, pràcticament, xiuxiueja.

Love Is Hell és una mostra de com Goa segueix experimentant i tractant de fer música als marges i les arestes del seu estil, que queda lluny d’estar encasellat. Amb la versatilitat de les diferents cançons, el nou disc fuig de l’acusada monotonia a altres treballs com Segador de almas. Junt amb una millora perceptible en les lletres, Love Is Hell ens evidencia la vigència d’un artista i un estil als que augurem una llarga (i menys dolorosa) vida.

Carlos Cuesta i Martínez

Carlos Cuesta i Martínez

Els meus pares em van ensenyar bona música de menut, però per algun motiu ara escolte Bad Gyal. Sent deler per l’indie, el trap i el jazz, però no m’ho tingueu en compte. Si vols saber quina música escolte la tens ací: https://open.spotify.com/playlist/5sZbp32vvHghSL4qQYojdb

Anteriors

“Sin más” de Samantha supera les expectatives

Recents

Buhos està a prop dels déus

X
X