Mafalda aposta per un rock més directe en “Les inflelices”

Les infelices (Maldito Records, 2021) és el cinqué àlbum d’estudi de Mafalda. El van publicar el passat 22 d’octubre i consta d’11 cançons que conformen una duració total de 48 minuts. Aquest disc arriba després d’un parada de 3 anys, des que el grup publicà Palabras forman caos (Maldito Records) en 2018.

Aquest nou disc obri de manera potent amb la seua cançó titular, no triga a començar amb un riff potent molt de heavy clàssic, però amb uns accents puntuals posats per la secció d’instruments de vent. Ja a partir d’aquesta primera cançó, veiem que per a aquest disc Mafalda han simplificat bastant el seu estil, confiant més en uns acords i un ritme constant, amb bastants menys canvis de tempo. L’obertura passa al segon tema, “Cura sana”, un tema també molt rocker encara que amb menys canya i distorsió que parla, d’una manera un tant irònica, sobretot el que ens preocupa en esta vida i la necessitat de ser salvades. Les infelices continua amb “Tanto he pensado”, una composició més reflexiva, on els instruments de vent agafen més protagonisme. Una manera de compondre pareguda la trobem també més avant en “Como me han enseñado”, una balada que com és més pausada i menys estrepitosa permet que les parts de vent-metall destaquen més.

Entre els temes que donen més velocitat i empenta a l’elapé destaca “Fosa 111″ un tema sobre la memòria d’aquelles persones que encara no han trobat la justícia després de la Guerra Civil. Un altre d’aquests també és “Aunque reviente”. Aquesta és possiblement una de les cançons més canyeres del disc, amb una estructura i uns riffs molt metalcore combinats amb una lletra satírica sobre la falsa positivitat que moltes vegades hem d’aparentar cap a l’exterior i que, la majoria de vegades, ens acaba destruint per dins. 

Un altre tema potent pel que fa a les lletres, a banda de “Fosa 111″, és “Los chicos no lloran”, una cançó que tampoc caldrà explicar massa del que tracta tenint en compte quins són els temes preferits de Mafalda en les seues lletres. La penúltima cançó de Les infelices, “Modo aleatorio”, és, pot ser, una de les més interessants del disc. És, sense dubte la que més canvis de ritme i melodia té, precisament perquè és un tema que reivindica la música en tots els seus estils i demana que escoltem el que més ens agrade. El disc tanca amb 2020, un altre tema molt ràpid i dur, que ens torna a un recorregut a aquella època de confinaments i desconfinaments que va començar l’any passat.

Aquest cinqué disc de Mafalda deixa un regust una mica estrany. Deixa molt més de protagonisme a la guitarra –instruments que, fins ara, havien sigut la locomotora de la música de Mafalda– però s’oblida un poc de donar-li varietat a favor d’apostar per uns riffs que s’acaben fent un poc monòtons. En aquest sentit es troba a faltar més la presència dels instruments de vent metall –no només en els temes més pausats– o, fins i tot, les parts més ska que també solien ser característiques de la seua música.

Vlad Hostyuk

Estic en aquest mitjà per a contar tot el que a mi mateixa m’agradaria que em contaren sobre el mon de la música en valencià. Em flipen tres coses: el heavy metal, els videojocs i contar històries. Aquesta última, et garantitze que la trobaràs ací. Escric per a trobar la la veritat que s’amaga darrere d’una realitat cada vegada mes complexa. Busca’m a @LVgVber a Twitter i si vols saber el que escolte de normal ho pots trobar ací: https://open.spotify.com/playlist/1MyvVu9WqMY2C0rxRIZkco

Anteriors

Strombers arrebossa d’esperit jove, divertit i festiu

Recents

Què passa amb el metal en català?

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *