“Mans de destral”, o per què patir un poc és la sal de la vida

Mans de destral i els oratges canviants és un nom més bé curiós, siga per a un grup, o siga per al teu primer disc; i més si és el cas d’ambdues coses. Però la curiositat ja està ahí, i és el que compta, sobretot quan descobreixes que la informació sobre ells és prou difícil de trobar. Aquest primer àlbum seu data de 2017, encara que a diversos racons d’internet s’hi troben diverses demos, cançons i col·laboracions soltes. Un disc que va romandre com una joia amagada fins a l’any passat, quan el Col·lectiu Ovidi Montllor li va concedir el premi a millor lletra, així com les nominacions a millor disc i a artista revelació.

Però parlem del més important, què és el que amaga aquest treball homònim? Doncs un entramat bastant intricat de sentiments —des de la ironia, fins a la nostàlgia; passant per l’avorriment— curosament envoltat en una atmosfera de melancolia servida per mitjà d’una instrumental que combina l’indie i el rock alternatiu. Per si encara no fóra prou interessant, l’EP obri amb un tema inspirat en El mestre i Margarida, l’òpera magna de Bulgakov. Aquesta cançó parla de la llibertat nihilista de la qual acaben gaudint els protagonistes de la novel·la, codificada en la sensació d’estar volant (o en les promeses i els obsequis del dimoni Voland, qui sap). Amb un to lleuger i irònic també se’ns presenta A little time a day, una oda burlona a l’autodestrucció que trobem en les petites coses, com ara fumar, obsessionar-se amb alguna cosa o perdre’ns en el treball. Aquest és un tema que convida a cadascú a elegir el seu propi verí i buscar un poc de temps cada dia per fer-nos un poc de mal.

Es veu que, per a aquest grup, un poc de patiment és la sal de la vida, tal com demostra en el tema anomenat Autoajuda; on es riu d’aquells que no volen arriscar ni abandonar, per un moment, el Bright side of life. Ombres de pluja, la cançó que els va aconseguir l’Ovidi, ve amb una bona dosi d’eixa melancolia, a vegades un poc cínica i a vegades esperançadora, que tant caracteritza tot el disc. Tot això, acompanyat amb guitarres a cavall entre pontejos nets i gemecs distorsionats. Per últim, Mans de destral tanca el viatge desvelant el misteri de la primera meitat del nom del disc i el grup. Aquest antiheroi espectral, víctima de la maquinària impassible del capitalisme, lluita per venjar-se dels que orquestraren el seu destí, doncs «té uns quants jornals per cobrar».

Així doncs, a Mans de destral i els oratges canviants no li cal convéncer de què és una escolta interessant, però ho fa de totes maneres. Després de passar una o dues vegades per cada cançó, sempre hi apareixen nous pigments que ajuden a completar aquest ocàs de pluja i cels grisos que pinta el grup valencià. I si sou com un servidor, que ha descobert aquest disc tres anys després; millor tard que mai.

Article corregit per Anna Albert.
Traductora i correctora en constant aprenentatge de noves llengües. Dolçainera a temps parcial i esperantista a temps complet. Apitxà em pariren i ací estic.

 

Article escrit per:

Vlad Hostyuk

Vlad Hostyuk

Estic en aquest mitjà per a contar tot el que a mi mateixa m’agradaria que em contaren sobre el mon de la música en valencià. Em flipen tres coses: el heavy metal, els videojocs i contar històries. Aquesta última, et garantitze que la trobaràs ací. Escric per a trobar la la veritat que s’amaga darrere d’una realitat cada vegada mes complexa. Busca’m a @LVgVber a Twitter i si vols saber el que escolte de normal ho pots trobar ací: https://open.spotify.com/playlist/1MyvVu9WqMY2C0rxRIZkco

Anteriors

Quin comboi!

Recents

Nomembers i el pop d’ensomni

X
X