Maria Jaume o la literatura contra Narcís

La gent evita la paraula “tòpic”: en fuig, l’esquiva, l’allunya, la menysprea, la margina, en fa un embalum i l’oblida; i, el que em sembla l’efecte més abominable que se li pot fer a un significat, l’anul·la. Què té, doncs, aquesta paraula perquè el gran conjunt de la societat no vulga ser definida, ni individualment ni conjuntament, a través d’ella? Els mots despleguen tot un camp semàntic, a què van associats, en el moment en què es pronuncien –no cal que siga en veu alta, només amb pensar-les ja basta– i ens aboquen a tot un conjunt d’imatges que conté el seu significat; si les imatges són agradables, la paraula serà bonica, digna de ser mencionada en els grans films o en els telediaris.

Per als mass media que una paraula siga bonica no és, exactament, el que el lector deu estar pensant, sinó que acomplisca bé la seua funció; per exemple, el govern socialista de Zapatero va posar en circulació la paraula “desaceleración económica” per a denominar la crisi fatal del 2008.

Però, com sempre, el mercat pren avantatge en aquest terreny i és qui va captar des del primer moment que una cosa no és una cosa, sinó que el nom fa la cosa. De fet, quan volem pensar en la societat de consum en què estem immersos evoquem el “mercat” com a regulador de la nostra vida; s’esmenta “mercat” com una entitat abstracta, sobrehumana, superior a tots nosaltres, un Déu.

Res més lluny de la realitat, el mercat està conformat, íntegrament i sòlidament, per interessos personals d’unes poques persones. La conseqüència d’idealitzar el mercat, de col·locar-lo en el lloc de Déu és fatal: Déu no és mort, Déu és més viu que mai; és més, ja no és un ésser sense cos que intervé divinament en les nostres vides, sinó que s’hi implica fins al punt de delimitar el preu de les compreses.

Aquí és on volia arribar. El gran enginy de la societat de consum per a capitalitzar tots i cadascun dels nostres impulsos més interiors és fer-nos creure únics, cosa que alimenta l’individualisme i fomenta, en termes de Bauman, la metametàfora mitjançant la qual vivim: la de Narcís. Aquest narcisisme amb què convivim, a banda d’estar recolzat en enamoraments eteris i líquids, ataca, clarament, la noció de tòpic com una cosa favorable per a l’individu, ja que el que tenim d’irrepetible, per més fals que siga, ens atrau fins a esborrar els límits del que és, de veres, real. Aquesta és, planament i senzillament, la raó per la qual evitem, esquivem, etc. ser descrits, nosaltres i el que nosaltres produïm i consumim, amb la paraula “tòpic”.

Per sort, la literatura i la música estan del costat de la realitat, una vegada més, per a fer-nos veure quant n’hi ha de comú en l’existència de l’ésser humà. Cal començar recordant al lector aquell contingut de l’ESO de l’assignatura de literatura, fora en valencià o en castellà, que ens explicava els grans tòpics literaris. Si existeixen els tòpics és, elementalment, perquè la literatura tracta els sentiments de l’ésser humà que, excepte per les circumstàncies en què es donen, són els mateixos en totes les persones.

La música ha recollit els tòpics i els ha continuat en les seues lletres; n’ha fet un seguiment, una evolució, els ha actualitzat, en molts casos, a la sensibilitat actual per a fer-los intel·ligibles a la nostra capacitat de descodificació del missatge. La forma que hi adopta el missatge, les lletres, està subjecte, com a primer precepte de la creació, al públic a què vulga l’artista adreçar-se. El que és important del que vull transmetre és que els tòpics no són ni bons ni dolents, són obligatoris en l’art; el que sí canvia, òbviament, és el punt de vista des del qual es presenten.

Estava repassant, fa pocs dies, tots els apunts que tinc en una llibreta dels versets o paràgrafs que he llegit. M’agrada entretenir-me rellegint-los, buscar-li una altra via d’interpretació o només evocar el moment, l’època de la vida, en què els havia llegit anteriorment.

Tinc tres bocins de tres autors diferents que em van cridar l’atenció especialment perquè, quan els vaig llegir, encara no havia escoltat el nou disc de Maria Jaume –Fins a Maig no revisc, Bankrobber (2020). Un exercici que m’encanta fer és unir tot el que vaig llegint o escoltant amb unes altres coses que he llegit o he escoltat adés, m’atrau la connexió que l’art aporta a l’ésser humà gairebé inconscientment –precisament, per allò que déiem dels tòpics… Vos presente els tres bocinets:

Se apaga el último tañido, es medianoche.

Todo el día en esta misma silla de sueño en sueño y verso en verso he ido

divagando con una imagen de aire:

vagos recuerdos, nada más que recuerdos.

(William B. Yeats)

Suave rumor de la maleza creciendo. Sonidos de lo que destruye el viento. Llegan a mí como si yo fuera el corazón de lo que existe. Quisiera estar muerta y entrar también yo en un corazón ajeno.

(Alejandra Pizarnik)

No soc més que un petit soroll

Tinc diversos sorolls dins meu

(Tristan Tzara)

Hi ha, en aquestes tres peces, un denominador comú que recorre la seua idea principal: la concepció del jo com una inconsistència material. En el poema de Yeats, a aquesta inconsistència l’anomena “imagen de aire”, els nostres records; en Pizarnick, l’anhel de convertir-se en quelcom que puga traspassar la materialitat de les coses per a incloure-s’hi és una necessitat, també, d’aquesta inconsistència material; els dos versets de Tzara, en aquest sentit, semblen més clars, posa en joc la metàfora del seu jo com un soroll, una cosa sense cos que, alhora, està feta de més sorolls –d’això, podem dir-ne metonímia, la part acaba denominant el tot.

Maria Jaume, en el seu disc, té una cançó en què dos éssers –poden ser persones o vés a saber què– interactuen entre ells mateixos: Quan me respires. La cosa curiosa –i que coincideix amb els tres bocins que acabe de presentar-vos-hi– és que la conjunció total entre aquests dos personatges és completa quan el jo líric –no direm mai que siga la mateixa autora– és respirada per l’altre personatge. La confluència és bastant clara: en la peça de Maria Jaume el jo líric també interpreta la inconsistència material com l’única evocació del jo propícia perquè hi haja la unió total amb l’altre personatge.

Però encara n’hi ha més. Yeats proposa l’evocació del jo a través dels records que, en paraules de Palau i Fabre, és la cristal·lització: la projecció que fem de la nostra persona, com ens veiem, com ens idealitzem. Palau i Fabre, en eixa cristal·lització, postula una constant ruptura i formació de la idea que tenim de nosaltres mateixos. Açò em connecta, de retruc, amb un paràgraf de L’estrangera de Claudia Durastanti:

Rellegir-te a tu mateixa significa reinventar el que has passat, identificar cada estrat que et compon: els cristalls de joia i de solitud al fons, les conseqüències d’una memòria que s’ha evaporat, tot el que ha estat excavat i després inundat, només per adonar-te que no és veritat que el temps cura: hi ha una fractura que mai quedarà reblerta. L’únic que fa el temps és acumular-hi pols i herbotes, de manera que aquella esquerda quedi recoberta fins a transformar-se en un altre paisatge, llunyà, gairebé de rondalla, on es parla un idioma que ja no saps.

La idea que sura per tot aquest paràgraf és, precisament, la mateixa que, adés, hi he presentat de Palau i Fabre; això sí, el paràgraf de Durastanti la desenvolupa de manera més clara, menys codificada, més literal i prosaica que no Palau i Fabre que, com a poeta, sempre hi aporta un punt més difícil d’interpretació, de lirisme –això ens és igual.

Trobem, també, una connexió amb una cançó de la cantautora; en aquest cas, és la cançó Terra banyada. La lletra de la cançó relata, íntimament, un moment concret en què el jo líric interactua, amb una certa estima idealitzada, amb un altre personatge –en diem idealitzada perquè són els símbols els que ens hi aporten informació, per a res hi ha el contacte descrit com a físic, almenys aparentment.

El fil invisible que veig que uneix la idea de Palau i Fabre i el paràgraf de Durastanti amb la cançó de Maria Jaume és el següent: el jo líric descriu eixa connexió amb l’altre personatge a través d’imatges més aviat simbòliques, com hem assenyalat abans, però tot el que acaba per evocar aquell precís instant és “s’aroma a terra banyada”. És la magdalena de Proust en estat pur: eixe aroma a terra banyada és el que condueix el jo líric a reviure el moment concret aquell, a projectar el seu jo en un temps passat, la cristal·lització de la seua persona que acabarà per trencar-se i formar-ne una de nova fins que en recordar eixe moment, en paraules de Durastanti, es parle un idioma que ja no saps.

Som tòpics, som estranyament tòpics. És molt més impressionant, almenys a parer meu, coincidir amb la visió representativa i expressiva d’uns altres autors que renegar-ne i creure, erròniament, que es viu en completa individualització dels teus sentits. Al cap i a la fi, si ho pense bé, no és tan estrany, si penses que comptem amb les mateixes armes per a escrutar la realitat; una altra cosa ben diferent és l’ús que en fas.

Per a mi, literatura i música, involuntàriament o voluntàriament, han confluït, conflueixen i confluiran fins que el món s’acabe. Podríem estar fins que arribe l’apocalipsi trobant punts de confluència; de fet, ara que hi pense, la portada del disc de Maria Jaume és peculiarment semblant a la representació pictòrica que fa Millais de l’Ofèlia de Hamlet…

Arturo Pérez Deltell

Filòleg català, mestre de català i compositor i cantant en Vienna. Essencialment, home de lletres.

Anteriors

Kharnassein: rap amb unes lletres profundes que conviden a reflexionar

Recents

Txarango cancel·la la gira d’El Gran Circ i La Quarta Supernena trau el seu EP

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *