Max Grosse Majench, Habla de Mí en Presente: “Ara mateix, portem una bomba de rellotgeria, és l’àlbum de les nostres vides”

El proper àlbum de la banda sortirà a principis d’any, concretament, al mes de febrer

Amb l’amenaça constant d’oferir la seua música allà on van, Sons de Xaloc conversa amb Pau Balaguer i Max Grosse Majench, de Habla de Mí en Presente. Berlín i tecnorumba, un estil que ha suposat una llar per als integrants d’aquest grup en una ciutat que no era seua. Amb un primer treball nascut a Berlín, Rumba del Nord (2017), Habla de Mí en Presente llançarà en febrer el seu segon àlbum: “una bomba de rellotgeria”, defineix amb llum als ulls Max Grosse Majench, cantant del grup. 

Una conversa en un bar dins del cor de Barcelona per tractar de comprendre l’essència d’una boy band que la música ha unit intensament: “estem enamorats, som com germans”, no parava de repetir el cantant del grup. I es podia assaborir aquesta evidència en cada una de les seues paraules i històries. Habla de Mí en Presente està format per Pau Balaguer (guitarra), Max Grosse Majench (cantant), Jona Hamann (producció i percussió), Rémi Pradère (violí) i Blai Juanet Sanagustín (baix).

Imatge realitzada per Xavi Sánchez i body painting a càrrec de Montserrat Anguiano

 Tecnorumba a Berlín, el grup va nàixer allà, però com fou portar la rumba a la ciutat? 

Max Grosse Majench: Vam començar amb la rumba pel ventilador del Pau, una tècnica que es fa amb la guitarra: té una energia brutal i va fer que a mi em mogués per posar-me a cantar en català, en castellà… tot sentint nostàlgia perquè estàvem a Berlín. La història de Habla de Mí en Presente és una història d’amor: ens vam agermanar allà. Nosaltres portàvem un estil que a Berlín no hi és i els alemanys no entenien res del que cantàvem, però sí el sentiment. A poc a poc, ens van anar convidant a tocar en discoteques de tecno. 

El grup va suposar una llar per a vosaltres? 

Pau Balaguer: Jo crec que això és el més bonic de la banda. Vam començar quan érem tots nens i feia molt poc temps que ens havíem mudat fora de casa nostra. Ens vam trobar i tot això fa que puguem estar aquí molts anys després perquè ens estimem d’una manera molt sincera.

Max Grosse Majench: A mesura que les coses es van professionalitzant, potser també evoluciona cap a un concepte més complexe. Jo sento que hi ha hagut molta amistat i ara de cop, toca gestionar les expectatives. 

Pau Balaguer: A Berlín vam crear un espai imaginari que no es corresponia a la ciutat i ara que hem tornat a Barcelona, venim aquí amb un imaginari que també té a veure amb Berlín. 

Diferències entre el públic de Berlín i el català? 

Pau Balaguer: La diferència més gran és que la gent d’allà no entén les lletres i els d’aquí sí. A Berlín sobretot hi ha tecno, però és cert que en la nostra música hi ha moments més rumberos i els trenquem el cap 

Max Grosse Majench: El cap i els malucs, però sí que és diferent: la rebuda és la mateixa, però aquí tenim més referents. També és curiós perquè ací se’ns pot associar més a la ‘pachanga’. Nosaltres fem música per gaudir, passar-ho bé… la nostra expectativa és la comunió de rauxa i tendresa entre nosaltres i el present. 

En quin moment vau decidir professionalitzar el grup? 

Pau Balaguer: Hi ha un moment fort d’inflexió que és quan el Rémi i jo ens mudem a Barcelona just abans de la pandèmia. Vam fer una aposta molt gran per seguir posant-li ganes i després vam guanyar l’Hospisona, el premi del qual era que ens ajudessin en el procés de crèixer com a banda. També estem ara a Èxits Management i a Halley Records, que és increïble. 

Es pot considerar que sou emergents almenys aquí… després de Berlín, com valoreu el panorama català?

Max Grosse Majench:  Tenim la sort d’estar rodejats de projectes molt diversos que estan a l’extrem oposat de nosaltres. Realment, és brutal i això fa molt de respecte i orgull. No intentem assemblar-nos a ningú. A nosaltres el panorama que hi ha aquí ens inspira. 

Pau Balaguer: Jo crec que això que diu el Max és cert, nosaltres intentem mesclar-nos, canviar-nos, embrutar-nos els uns amb als altres… el que volia dir és que sempre hi ha una xarxa i es tracta de compartir i d’agafar… en realitat, nosaltres portem molts anys fent feina, tot i que aquí portem poc. 

Max Grosse Majench: “dir-nos boy band és un exercici de consciència per anar jugant amb les nostres toxicitats i amb les nostres creativitats”

Se vos pot considerar una boy band… però és el mateix el concepte de boy band ara que fa uns anys? 

Max Grosse Majench: És un repte perquè nosaltres també hem mamat de la cultura patriarcal i sentim que no ens podem abanderar del feminisme perquè estem aprenent. Intentem anar detectant aquests virus, que no són la covid, però sabem que és un procés i tenim l’ambició de dialogar-ho.

No coincidiu tampoc en l’imaginari de boy band de fa uns anys… 

Pau Balaguer: Doncs me n’alegro molt que no ho fem! Personalment, és molt agraït estar amb ells perquè al final som cinc homes, sis, set… treballem junts i passem molta estona en espais reduïts, vull dir… es fan molt òbvies certes coses. Quan de cop et trobis cridant, buah, ens ho remarquem els uns als altres… per mi és molt sa. 

Max Grosse Majench: De fet dir-nos boy band és un exercici de consciència per anar jugant amb les nostres toxicitats i amb les nostres creativitats

Imatge realitzada per Xavi Sánchez i body painting a càrrec de Montserrat Anguiano

Diferències entre el vostre primer treball i el que va a sortir?

Max Grosse Majench: Rumba del Nord (2017) fou un exercici d’arxivar el que fèiem en aquell moment. Ara mateix, portem una bomba de rellotgeria, és l’àlbum de les nostres vides. Sentim que és el nostre primer àlbum d’estudi… No sé si podem dir ja el nom de l’àlbum… 

 

 

Una exclusiva…!!

Pau Balaguer: Jo m’esperaria… 

Pau! Ostres! 

Pau Balaguer: I si no és aquest? I si no és aquest?

Max Grosse Majench: Ens estem morint de ganes de presentar-lo. 

Pau Balaguer: Podem dir que sortirà a principi, molt principi de l’any. 

Max Grosse Majench: al febrer, ja està, al febrer, ja ho he dit! O sigui, en aquest àlbum anem amb tot, i el Jona Hamann (percussió), que és el nostre productor, ha fet un procés brutal.

Pau Balaguer: Papà Jona 

Tracteu de combinar tradició i modernitat… com es menja açò?

Max Grosse Majench: Per nosaltres el violí i la guitarra són com els instruments de tota la vida i si nosaltres poguéssim, tocaríem sense estar cablejats. 

Sou un grup de directes: és el vostre punt fort? 

Max Grosse Majench: Bé, amb aquest nou àlbum que vindrà em sembla que… 

Pau Balaguer: Fins aquest àlbum nou, sí, ara… ja no ho sé

Aleshores sereu millor en l’escolta… 

Pau Balaguer: No, perquè el directe també serà més bo. 

I l’última pregunta… què ha aportat el component multicultural al grup?

Max Grosse Majench: El nostre somni seria anar a Eurovisión per Espanya, França i Alemanya a l’hora. Tenim les tres nacionalitats i si els Països Catalans fossi un país tindríem les quatre… però el terme multicultural ens ve una mica massa gran perquè som d’Europa Occidental, gairebé. 

 

Tàrsila Galdón

Periodista en procés de constant aprenentatge, amb ganes de contar històries que siguen capaces de desestabilitzar imperis sencers. Ací em trobe també, escrivint sobre música valenciana: un món que a poc a poc, em sedueix cada cop més. Encara que us he de confessar que el meu gran amor acadèmic és, per ara, la comunicació política.

Anteriors

Boira, un projecte de black metal en valencià

Recents

L’esperit de superació d’Edu Esteve

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *