“Mendizábal”, Ada Colau i la incertesa del present

Obrir l’Insta per veure si el crush t’ha escrit als directs. Res, t’ha deixat en vist. Potser no hauries d’haver-li respost tantes stories. Qui sap. Inevitablement, et ratlles. Discuteixes entre posar-te un tema de Viva Suecia o escriure un tuit per queixar-te de la puta vida. La primera opció et farà sentir sol. La segona segurament també, però tindràs el m’agrada del teu cosí que està estudiant a Varsòvia que et suporta a les bones i a les dolentes. Arribes a la conclusió de què no estàs tan malament.

Alavedra és un d’eixos col·legues que tots tenim al nostre grup d’amics. No recordes molt bé ja com el vas conéixer, però li has agafat afecte perquè és d’eixos que sap com animar-te quan et poses a recordar la teua ex de festa. Cada una de les seues cançons és una invitació per mirar-nos a un espill que cada vegada sembla més remot i recordar-nos que tots som, en certa manera, escòria.

Els membres d’Alavedra. Fotografia: Laia Rafols.

A la merda (The Yellow Gate Records, 2018) i Tu rostro mañana (The Yellow Gate Records, 2019), els dos primers discs del grup, són un reflex d’eixe moment en què vivim, en què pots escoltar tant Escorbuto com Yung Beef, votar als hereus del pujolisme o agafar una indigestió per consumir el líder feixista dels cereals: el gluten. Mendizábal (The Yellow Records, 2020) és un pas endavant en aquesta direcció, i molt encertat.

El grup segueix millorant musicalment, trobant-se còmode amb el post-punk i arrimant-se a tendències molt melòdiques (que podem trobar especialment a Teleoperador) en un estil que ells defineixen com punketon pop. Al mateix temps, el grup no es talla en fer el seu bonic retrat del desamor en temps del Tik Tok a Lo que siento por ti, clamar la necessitat d’aplegar als cent likes per oblidar l’abisme existencial a La de Instagram, reflectir la por a la pèrdua del temps (com ben bé predicava Pedro Ladroga) a Teleoperador o descriure les idiosincràsies del «gafapastisme» barcelonés més ranci a Ada Colau.

Mendizábal és com retrobar-te amb eixe amic de la infantesa en un after o compartir mig gram de droga recreativa amb els teus companys al coworking. Necessitem grups com Alavedra que ens puguen acompanyar en les nits de farra i els dies de ressaca per entendre allò que no volem ser. I és que Lo que siento por ti és el Wonderwall de la nostra generació, amb el permís de Zorra.

Carlos Cuesta i Martínez

Carlos Cuesta i Martínez

Els meus pares em van ensenyar bona música de menut, però per algun motiu ara escolte Bad Gyal. Sent deler per l’indie, el trap i el jazz, però no m’ho tingueu en compte. Si vols saber quina música escolte la tens ací: https://open.spotify.com/playlist/5sZbp32vvHghSL4qQYojdb

Anteriors

“Donde nace el infarto”: el costat més subtil de Pablo Sánchez i Ciudad Jara

Recents

Leukoners s’arrisca amb un estil poc treballat al País Valencià

Primer aniversari Sons de Xaloc: publiquem el millor d'aquest any. Enllaç

X
X