Els festivals són més cars, però el valencià no aconsegueix professionalitzar-se

Amb l’arribada d’internet, el sector musical es va haver d’actualitzar per poder mantindre un mínim de benefici davant el creixent fenòmen de la pirateria. La facilitat de l’intercanvi de peces musicals a través dels mateixos usuaris va abocar la venda de discs a l’abisme, provocant una gran davallada de les recaudacions per explotació. Si els Beatles pogueren cursar una trajectòria musical «únicament» amb la venda de discs, als grups actuals els dona per a poc més que per fer una paella un diumenge.

Aleshores com podria mantenir-se el sector davant aquest nou paradigma? Centrant-se en la venda d’experiències a festivals, o sales, on exposaven els seus temes en directe, i per tant, aportant un valor afegit. No era un bon substitut a allò que va ser la gran època de la música, però ajudava a passar el mal pas.

D’aquest breu resum ens va vindre una nova pregunta: com està el sector d’exposició musical als concerts del País Valencià? És per això que, aprofitant l’entrada al 2020, decidírem realitzar una investigació de com s’havia comportat el sector des del 2015 fins a finals del 2019.

L’estudi que hem realitzat se centra en la cinquantena de festivals més rellevants del país, a més de ser dels que hem pogut contrastar les dades. Més precisament hem analitzat un total de 49 festivals comprimits entre els anys 2015, 2017 i 2019, per exemplificar com ha evolucionat el sector. Més informació al final de l’article. I amb això dit, passem a l’anàlisi.

Primerament és rellevant anotar que el nombre de festivals analitzats mostra un lleuger increment en el total de festivals actius en cada període. Açò no acaba sent del tot important perquè no hi ha una variació significant; però amb tot, si ens mostra que és un sector que es manté favorablement.

Contrastant-ho amb les dades de l’Anuari d’Estadístiques Culturals del 2015 i del 2018 (últimes dades disponibles), es remarca aquesta tendència estàtica perquè es passa de 4.475 concerts registrats a 4.451.

Dels festivals que hem decidit analitzar es nota un increment sobretot a les comarques del sud i a les comarques al voltant de la ciutat de València. Així i tot, les comarques del nord, conjuntament amb les centrals, es mantenen com les capdavanteres en l’exposició musical.

El que diferència, però, ambdues demarcacions comarcals és la inequitat d’oferta que hi ha al nord, amb macrofestivals multitudinaris i amb gran estabilitat (FIB, Arenal, o Rototom); contra una gran part de festivals populars gratuïts, o de caire més reivindicatiu (l’Aplec dels Ports, Trovam o el Feslloch). Mentrestant, les comarques centrals, mantenen una bona diversificació de l’oferta amb festivals més nous i més variats (Iboga, Pirata, Montgorock o el Festivern).

Però i els preus?

Doncs resulta curiós perquè comprovant-ho amb les últimes dades disponibles de l’Anuari d’Estadístiques Culturals, la recaptació d’aquests festivals estàtics en nombre s’ha disparat. Si el 2015 presentaven una recaptació de 5.865 milions d’euros, en 2018 tancaven amb 9.314 milions. Un increment del 58% en quatre anys.

I el nombre d’assistents? Un llauger augment, de 1.021 milions a 1.245. Prop d’un 20% que no acaba d’explicar l’augment de beneficis. Però, i aleshores? Doncs efectivament el preu de les entrades ha pujat un general de 10€ per entrada en cinc anys.

El sector, per tant, ha recuperat els seus nivells de recaptació previs a la crisi no per un augment de l’assistència ni de la diversificació del sector, sinó recarregant un major cost als seus assistents; especialment notable als macrofestivals valencians, ja que també han augmentat el seu nombre de visitants.

I on deixa tot açò als grups en valencià?

Doncs es pot parlar d’una eternització de la precarietat dels seus concerts. Si bé és notable com alguns dels festivals que fan oferta de música en valencià han augmentat els seus preus (com el Feslloch o en menor mesura el Festivern), aquests representen una minoria del total d’on es realitzen els concerts.

En veritat la majoria de finestres d’exposició dels grups valencians són actualment festivals de promoció pública, que clarament aposten per la producció pròpia, o festivals gratuïts impulsats per tal de donar certa visibilitat.

És clar que cal agrair l’aposta dels ajuntaments per donar visibilitat als grups locals, que abans no es donava; però açò no soluciona la falta d’incentiva d’alguns festivals d’intentar introduir estils amb valencià al seu cartell. El sistema públic de promoció serveix exclusivament per a facilitar la captació de seguidors dels grups més menuts i que amb unes bones xifres al darrere puguen optar per reivindicar-se als grans cartells.

També, i mirant-ho amb perspectiva, el conjunt dels grups valencians està passant per una etapa de renovació i innovació que ve acompanyada de la retirada de molts grans grups que sí podien oferir-se en grans cartells. Recordem que grups com Aspencat, La Gossa Sorda o Obrint Pas es retiraren en aquest període de temps tan reduït.

Es pot arribar a comprendre, per tant, que el sector necessita discriminar de la nova oferta que hi ha actualment i apostar per aquells grups amb més possibilitats de triomfar. Aquesta acció, però, és necessari que arribe en algun moment més prompte que tard.

La millora de la situació per a aquests nous grups hauria de passar per una captació de seguidors a partir de les finestres possibles, amb inversió pública o no; conjuntament amb una aposta del sector, per tal de professionalitzar la producció local.

Metodologia de l’anàlisi.

[Els festivals analitzats són: Marearock, Alicante Spring Festival, Metal Night Fest, Rocanrola, EMDIV Music Festival, F*ck The Censorship Festival, Rabolagartija Festival, Leyendas del Rock, Visor Fest, Low Festival, Reggeton Beach Festival (Benidorm), Fuzzville!!!, Montgorock, Pirata Rock Gandia Festival, Festivern, Mediterrànea Festival, Poma Rock, MerutsFestival, Toca-la Sam, Festiniu, Comboia’t, FestFira, La Mar de Dins Festival, Gazpatxo Rock, Festival Dias de Campo, Medusa Sun Beach Festival, Iboga Summer Festival, Music Port Fest, Espigarock, Ventall Rock, Rockejat, Festardor, RAF, Wachina Wachina Fest, Festival de les arts, Big Sound Festival, Polar Live Weekend Valencia, Deleste Festival, Electrosplash, FIB, Sansan Festival, Rototom Festival, Sant Antoni Pop Festival, EMAC, Arenal Sound, Feslloch, Aplec dels Ports, Trovam de Castelló, Arrankapins. 

Les dades s’han recollit principalment buscant els registres en les seues pàgines, contrastant amb els cartells de cada any, i utilitzant de suport pàgines de fans com fanmusicfest.com per la recollida general de dades. El període d’anàlisi s’ha centrat entre els mesos de desembre del 2019 i el gener del 2020. Els preus s’han agafat els de les entrades acabades d’ofertar amb el cartell complet, i amb les que pots accedir a tots els dies, aconseguint una experiència completa.]

[Editat el 11/02/20]

Àlex Franco

Àlex Franco

Periodista de carrer amant de l'indi Català. Orxata, Oques Grasses i Manel, els meus grups de referència. Conegut com @arrosambcoses a twitter. Llista d'Spotify personal: https://open.spotify.com/playlist/6D6fIeS84eMQJlfYBT7LGz?si=HZhmlnzlTF2xIzyjlKHDWw

Anteriors

No Logo deixa clares les seues intencions al seu primer tema “Sí”

Recents

Un Malparlat en la seua essència

X
X