Mireia Vives: “Els músics estem desemparats: no tenim un sindicat potent ni hi ha una indústria forta d’on agafar-se” 

Mireia Vives és una cantant del País Valencià que actualment forma un duet musical amb Borja Penalba. Aquesta músic valenciana s’ha atrevit amb diferents estils: des del metall fins al rap i ara, al seu últim àlbum, Cançons de fer camí, tonteja amb tota mena d’estils: folk, pop-rock, capella o la rumba. Estava nerviosa abans de fer l’entrevista, però Mireia Vives és una d’eixes persones que transmet confiança i amb qui és senzill emprendre una conversa…

Com portes el confinament? 

Al principi, amb una eufòria gens positiva: sentint que havia de fer coses per no caure en la monotonia.  El ritme de vida que nosaltres portàvem era el de carretera i manta cada setmana. De moment, se m’ajornen cinc dels catorze bolos que tenia i…tinc sort. He passat d’eixa eufòria a l’ansietat durant la setmana següent, a l’altra amb optimisme…és molt esquizofrènic. 

Aquesta situació pot generar fins i tot ansietat…

Sóc optimista, però tens dies de merda. Estem molt putejades perquè no sabem quants mesos estarem sense cobrar. És quan t’adones de la puta realitat. Si jo no genere, que em dedique exclusivament a la música…no entra. Qui posa la pasta, a més, no respon ni planteja solucions. Som tots una xarxa i el nostre, ja és un sector precari. 

Com fou l’experiència en el Cover Fest?

Va estar molt guai. Jo tocant la guitarra sóc molt manca. Però Berta i jo ens animàrem. Va ser molt bonic perquè la gent fou molt encantadora: els dóna igual que t’enganyes en un acord. Mireia, de Pupil·les, també està organitzant un altre festi, però al final li vam dir que a la propera. Mentrestant, estem fent càpsules del disc, que és pràcticament nou i encara no hem pogut rodar.  

Es fa estrany acabar una cançó i no escoltar la resposta del públic?

Nosaltres estàvem tant en el hype que no ens donava temps a pensar en eixes coses. Som una generació que estem més acostumades a eixa second life. Però no sé com serà tot això en un futur. Perquè… com ens relacionarem a partir d’ara? Com seran els concerts? Podrem baixar al públic a saludar? Podré signar-te un disc? Eixa sí que serà una òstia. 

 

Vas formar part d’un grup de metall anomenat Bakanal en els teus orígens: Com ho recordes?

Són els meus orígens. Fou casualitat i un moment de la vida molt especial perquè es va obrir una finestra enorme davant nostre. A sobres, em van proposar a cantar i em donava igual que fóra una banda de metall. Supose que vaig pensar que em donaven l’oportunitat de cantar. 

Com fou reivindicar el rap en valencià des de Rapsodes?

Potser t’haurien de contestar els rapers…però fou un moment en què estava poc vist el rap en l’escena valenciana. Va funcionar molt bé el fet de no fer cançons massa puristes i la nostra música era molt més orgànica. La combinació dels tres també va crear “algo” diferent. 

Quin diagnòstic fas del panorama de la música en valencià?

Malament. En el moment en què no hi ha una indústria que sostinga el panorama… Ara, els músics estem desemparats. No tenim un sindicat de músics potent ni hi ha una indústria forta d’on agafar-se. 

Vaja, és com el que parlàvem abans…

La indústria musical valenciana mai s’ha pres seriosament. La gent no pot dedicar-se exclusivament a la música i quan ho fas, vas en tots els riscos. El dia de demà, com sóc una assalariada, no cobraré un atur. Però em guanya la passió. Açò ha de canviar moltíssim si volem que funcione bé. Som molt de trinxera i sembla que des que tenim el govern a favor ens hem anat relaxant. 

Des que se’n van anar grups com Obrint Pas o La Gossa Sorda…el discurs polític a la música valenciana ha anat desapareixent…

La música és política. Sempre. Obrint Pas lluitava contra el feixisme, els nazis anaven de caça cada dia. Cada grup ha de cenyir-se al seu context. Cactus ara no porten dolçaina i ho estan petant. Una de les coses que tenim els valencians i valencianes és que som superversàtils. Hem estat putejats tants anys que des del teixit associatiu hem organitzat moltes coses i no hem de deixar de fer-ho, però les institucions han de posar-se les piles. 

Com fou la decisió d’unir-se a Borja Penalba i canviar a un registre tan diferent?

Rapsodes havia de tancar les portes i va aparèixer el Borja en un concert d’Escola Valenciana i em va proposar fer una cançó amb Atupa. Li vaig presentar alguna cançó i vam començar a currar. Roc Casagran va arribar amb L’amor fora de mapa i vam musicar els 14 poemes que hi havia dins del llibre. Ha sorgit de forma molt natural. 

Fa por agafar l’obra d’una altra persona i fer-la teua? 

Fa respecte. Quan agafes l’obra d’una altra persona, t’has de posar al seu cervell i en L’amor fora de mapa vam fer eixe exercici. Per això crec que és un disc tan versàtil i eclèctic. 

Línies en el cel elèctric us va ajudar a reivindicar-vos com a duet? 

Crec que va ser el treball més personal: vam fer l’esforç de despullar-nos a l’hora de fer cançons. En Línies en el cel elèctric va ser on va començar tot, com el treball que es reafirmava.  

Cançons de fer camí és una mena d’homenatge a la cultura valenciana? 

A la cultura en general: a la poesia, a la música…hi ha cançons de poetes i poetesses referents, però també de poetes actuals. És una reivindicació a les cançons que ens han acompanyat durant aquests cinc anys de carretera…El disc té cançons pròpies, però la majoria són versions o musicacions de poemes. 

És el més reivindicatiu de tots els àlbums amb cançons com Palestina o Suite Peiró 42? 

Hem viscut moltes coses aquests anys i l’octubre de fa dos ens va marcar molt. Aprens a plantar-li cara al poder…a reivindicar figures com les de Joan Peiró, qui va ser afusellat durant el franquisme. Palestina pensàvem que havia d’estar perquè ho hem viscut molt fort. 

Hi ha un component molt teatral, dramàtic en les vostres cançons, sobretot, en La Réplica

Nosaltres som molt així. Se’ns va proposar il·lustrar en música…una maleta. No volíem caure en el tema de la immigració perquè som uns putos privilegiats. Aleshores, començàrem a fer-nos una palla mental, com si fos una discussió entre una parella. 

Vaig llegir a una entrevista que us retirareu d’aquí un parell d’anys: tens pensat aturar-te o seguir amb els escenaris? 

No ho sé! Supose que seguiré. Em ve de gust provar altres coses. La vida pega moltes voltes i ara  tinc un secret dins meu que me marcarà molt la vida: ens deixarem portar de moment. 

Sempre pots tornar al metall… 

No! M’ha costat molt aprendre a cantar així. Si canvien molt les coses, podrem seguir vivint d’açò. Des de TickEtic, una plataforma solidària de Catalunya, s’està llençant una campanya per reivindicar la cultura. Per pocs diners, l’espectador paga i va per percentatges: un 30 % està destinat per a Metges Sense Fronteres i per al Yo Me Corono, i l’altre 40 %, per als artistes.

Tàrsila Galdón

Tàrsila Galdón

Periodista en procés de constant aprenentatge, amb ganes de contar històries que siguen capaces de desestabilitzar imperis sencers. Ací em trobe també, escrivint sobre música valenciana: un món que a poc a poc, em sedueix cada cop més. Encara que us he de confessar que el meu gran amor acadèmic és, per ara, la comunicació política.

Anteriors

Hivern estrena ‘Culpable’ per a tractar de redimir-se amb el passat

Recents

Gener i el cant d’un riu que esperem sí torne

X
X