Mugroman: rock amb dolçaines ressonant des de Xixona

Molts són els grups que van nàixer en els principis de la dècada dels 2000, però actualment pocs són els que es recorden hui en dia, o segueixen actius. L’entrada al mil·leni es va caracteritzar per la progressiva introducció del rock, i al País Valencià es va iniciar el moviment popularment conegut com “la música en valencià” que consistia en la introducció de nous instruments a l’escena musical, mentre es combinaven amb altres instruments tradicionals. És ací on les noves generacions començaren a experimentar amb nous estils, però mantinguent, quasi unànimanent a tots els grups, l’ús de la dolçaina.

És en aquest context, a l’estiu del 2002, quan uns joves de l’antic grup xixonenc (l’Alacantí) Lapsus crearien el grup de Mugroman amb l’ambició d’entrar en aquest panorama que començava a dibuixar-se. El grup principalment s’ha caracteritzat per l’ús de la dolçaina a les seues cançons, on predomina el rock i el punk amb tornades melòdiques de dolçaina o guitarra. Així i tot, també han experimentat en alguna de les seues cançons amb l’ska, que començava a popularitzar-se en aquells moments.

Primerament tragueren el seu disc debut Cendra (Cambra Records, 2004), en el qual es veu el seu estil prou ben dibuixat. Hi ha l’adaptació de cançons populars, La Manta, l’experiment de l’ska, Buscant un bar, o bé la seua cançó predilecta: De Xixona, on és veu el seu ús de la dolçaina.

Dos anys més tart presentarien Esclaus de la nit (Auto-editat, 2006), en el qual el grup ja començaria a desbrancar-se de l’ska i a marcar el seu estil més proper al rock i al punk. Així i tot encara es veuria la seua influència a cançons com Ja pots respirar. En general les seues lletres continuarien en la mateixa línia d’inconformisme i reividindicacions socials, però sobta la col·laboració amb els grups que començaven a tindre ressò en aquella època, com la Gossa Sorda, a la cançó Mai faran res.

Al 2009 versionaren les seues cançons en un disc gravat en directe, Al Postiguet (Auto-editat, 2009), però no seria fins el 2011 on vindria una nova fornada. Volem més (Mésdemil, 2011) va ser el primer disc que publicaren després dels seus consecutius d’integrants, i es formaria la plantilla que ha perdurat en el temps. El grup es quedaria com Javi Ivànyez (veu i guitarra), Raúl Carricondo (bateria i veus), Pascual Sanchis (baix), Paco Alemañ (guitarra), i Pau Soler (dolçaina, trompeta, i teclat). Del disc destaca el seu desmarcament final de l’ska, a més d’haver col·laborat amb la gran part dels grups del moment a la cançò Moltes veus – Veus Valencianes, on va col·laborar Rapsodes, Orxata, Sant Gatxo, La Gossa Sorda, Aspencat, 121 DB, i Obrint Pas.

Finalment el grup va traure Sol d’Hivern (Auto-editat, 2013) i Lluna d’Estiu (Auto-editat, 2014), en els quals el grup va refermar el seu estil en dos àlbums que dialogaven entre sí. En aquests dos, el grup va versionar les seues cançons amb estils diferents (exemple: Junts, La tempesta, o Antibes Toronto Porto), a més d’afegir algunes de noves.

Des d’aleshores el grup ha estat innactiu fins l’any passat a l’inici de la quarantena, on tragueren al seu Youtube: F*king COVID, on anunciaven que estaven enregistrant un EP que emetrien quan la cosa es calmara un poc i es poguera reprendre l’activitat amb més normalitat. Amb què ens sorprendrà aquest grup en el futur? El temps ho dirà.

Àlex Franco

Periodista de carrer amant de l'indi Català. Orxata, Oques Grasses i Manel, els meus grups de referència. Conegut com @arrosambcoses a twitter. Llista d'Spotify personal: https://open.spotify.com/playlist/6D6fIeS84eMQJlfYBT7LGz?si=HZhmlnzlTF2xIzyjlKHDWw

Anteriors

Tenda anuncien el seu nou àlbum i un senzill amb Carles Caselles

Recents

Qui ens mossegarà les ungles o com deixar aquest món segons ‘fallanca’ d’Aina Palmer

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *