Música en valencià: passat, present i…futur?

El valencià ha lluitat per la seua visibilització des del moviment de la Nova Cançó i ara, potser, s’obre una nova etapa de la seua música

“Hem de cantar cançons però nostres i fetes ara […] és greu que no se’n facin de noves, jo almenys, no n’he sentides”, aquest és el principi del manifest escrit per Lluís Serrahima l’any 1959. Aquest manifest va encendre la flama de la Nova Cançó a Catalunya durant el franquisme i lluitaria per la visibilització d’una llengua prohibida: el català. Des de l’any 1959 fins hui, el valencià ha reivindicat contínuament el seu lloc com a llengua: “El fet de decidir cantar en valencià, ja té un component ideològic: decideixes estar a favor del teu poble i de la teua llengua”, assegura Rafa Xambó, sociòleg i també músic pertanyent al moviment de la Nova Cançó. 

La música en valencià potser, es trobe en un molt bon moment: “Hi ha una enorme diversitat: tenim varietat de molts estils”, diagnostica Xambó. No obstant això, un estudi realitzat per la Universitat de València l’any 2014, pronostica que en l’any 2050 només hi haurà un 10 % de valencianoparlants. Quin és el futur de la llengua? I el de la música? Cal seguir reivindicant-la a través de les lletres? Enric Moll és filòleg i músic valencià: “Sí que és cert que no hi ha lletres tan polítiques… hi ha pocs grups que tinguen lletres reivindicatives”, assegura i continua: “estem fent lletres més personals i menys col·lectives”.

Arturo Pérez Deltell, filòleg i cantant de Vienna assegura que el valencià és una llengua de comunicació i que s’ha ampliat el seu pla d’acció: “L’única cosa que pot ser contraproduent per a la llengua és deixar de parlar-la”. Pel que fa a la normalització de la llengua valenciana, la Generalitat conté estadístiques en el seu portal, tot i que les últimes actualitzades són de l’any 2015. A més a més, tractar de construir una comparativa per anys resulta una mica complex davant la impossibilitat d’accedir a tots els arxius. Els únics documents als quals aquest mitjà ha pogut accedir han sigut els dels anys 2015 i 2010. 

Aquesta anàlisi d’ambdues estadístiques revela que la normalització del valencià ha crescut. L’any 2010 només un 46,4 % dels valencianoparlants entenien ‘perfectament’ el valencià i aquest percentatge ha augmentat l’any 2015 a un 49,3 %. L’escriptura deixa tastar uns percentatges prou positius: en 2010 només un 14,6 % de la població valencianoparlant sabia escriure ‘perfectament’ valencià i en 2015 aquest percentatge puja a un 30,8 %. Sergi Menero Saborit és filòleg de la Universitat de València i atribueix aquest fenomen als estudis: “cada cop, més gent escriu i entén el valencià, però no l’utilitza”. 

Menero explica que tot té a veure amb la utilitat de la mateixa llengua:  “La llengua còmoda és el castellà”. Pel que fa a la parla, les dades de la Generalitat Valenciana demostren que en l’any 2010 els valencianoparlants sabien parlar perfectament la llengua un 30,3 % i en l’any 2015 aquesta xifra puja a un 49,6%. Amb tot, Sergi Menero creu que “la llengua s’està fent cada cop més xicoteta, però més forta”. Arturo Pérez Deltell es mostra d’acord amb Menero, tot i que ell es mostra optimista pel que fa a la normalització de la llengua. Enric Moll confessa que pot ser, sí que cal més reivindicació en els “nostres grups”. 

El valencià (i per tant, la seua normalització) ha estat perseguit en alguns moments de la història, com el franquisme. Aquest silenci imposat va provocar que els cantautors foren, alguns cops, empresonats per cantar amb la seua llengua. Lluís Miquel, component dels 4Z explica al documental València necessita una cançó  que durant el franquisme hi va haver una persecució “brutal”, ja que a l’endemà de fer un recital amb Raimon al Cine Artis de València els van dur a la policia perquè “cantaven en valencià”. 

Ovidi Montllor, Raimon, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat o Maria del Mar Bonet foren alguns dels artistes que van pertànyer a aquest moviment (1959-1968) propi del tardofranquisme. De fet, aquesta etapa es va caracteritzar per una certa flexibilització per part del règim. Els artistes de la Nova Cançó van despertar per lluitar contra eixe monopoli cultural i per reclamar el seu dret a expressar-se en la seua llengua. Sergi Menero creu que la llengua valenciana sí que haguera sobreviscut sense aquest moviment perquè: “la gent el seguia parlant”. Enric Moll, per la seua banda, es mostra d’acord amb Menero, tot i que no haguera sobreviscut “al mateix nivell”. 

Imatge extreta del Museu d’Història de Catalunya

Silenci: un cop va arribar la transició, el valencià en la música va sofrir una dura aturada. Vicent Torrent, del grup Al Tall, explica al documental València necessita una cançó  que Joan Lerma, quan va ser escollit President de la Generalitat (1983-1995), va proclamar que tot allò pel “que lluitarem: l’autonomia, la societat justa… això ja ho hem aconseguit, per tant, ja no cal reivindicar”. Rafa Xambó assegura que  això és típic en els processos en què els  “nostres accedeixen al govern”. Xambó admet que el teixit associatiu actual (eixe que fins ara era qui organitzava tots els grans concerts de la música en valencià), potser, està passant també per aquest fenomen davant el Govern del Botànic. Salvador Alfonso, de Metrònom, matisa que el fet que moltes associacions valencianes ja no estiguen és “perquè s’han institucionalitzat”. 

En el documental, es parla d’instrumentalització durant la transició: “ens utilitzaren”, declara l’integrant d’Al Tall, Manolo Miralles, pel que fa a aquest fenomen. Tant Salva Alfonso com Rafa Xambó concorden pel que fa a l’estat actual del teixit associatiu al País Valencià: que les institucions sumen a les seues files a les persones que lideren eixos moviments socials. “Les persones més actives estan treballant ara per a l’Ajuntament”, explica Xambó i afegeix: “per una banda és positiu, però és negatiu també perquè estan sotmesos al control polític”. 

“Per normalitzar la llengua, la llengua ha de ser necessària: la gent ha de tenir la necessitat d’aprendre valencià”, expressa Menero i resumeix el que creu que és necessari perquè el valencià seguisca respirant: “si el valencià és optatiu, el valencià mor”. El Govern del Botànic aprova pel que fa a la promoció de la llengua valenciana, sobretot després de la gestió dels últims 20 anys del PP: “és una panacea”, riu Arturo Deltell fent la comparació. No obstant això, totes les fonts consultades per a aquest reportatge coincideixen en què el Botànic ha de fer molt més, que la llengua necessita les mateixes regles de joc: “que no hi haja cap obstacle de tipus legal ni administratiu pel que fa a l’ús de la llengua”, conclou Xambó.  

Viure mantenint viva/La flama a través dels temps/La flama de tot un poble/En moviment: Us sona? Obrint Pas, La Gossa Sorda, Orxata Sound System i molts altres protagonitzaren l’esclat del valencià en la música als anys noranta. La força pròpia del moviment de la Nova Cançó va tornar. El revulsiu? Potser foren eixos vint anys de governança del PP a la Generalitat Valenciana: “alguns podem exhibir el mèrit de no haver eixit mai en Canal 9”, explica Xambó i continua: “Era més senzill que ens posaren a la SER que en Ràdio 9”. Salvador Alfonso, per la seua banda, assegura que ha signat contractes en l’època del PP en què no es podien transmetre consignes polítiques. 

Imatge extreta de Notikumi

I ara? Rafa Xambó assegura que el valencià en la música demostra una gran varietat pel que fa als seus estils. Enric Moll admet eixa pèrdua de politització en les lletres, però tant Deltell com Menero manifesten que el fet de cantar en valencià ja suposa una consigna política. Amb tot… quin ha sigut fins ara el públic del valencià en la música? “El públic que hi havia ja no existeix perquè ja no ven ideologia”, explica el mànager de Metrònom tractant de dibuixar el futur de la llengua valenciana en la música. 

Per això, Salvador Alfonso creu que explotarà la bombolla…i que “la cosa anirà a menys”. Rafa Xambó, per la seua banda, matisa que discurs polític hi ha hagut sempre, ja que això és “inseparable de la condició humana”, i afegeix: “cantar sempre ha sigut una via d’alliberament, de suportar les dificultats de la vida i això, s’expressa de mil maneres”. Alfonso assegura que a partir d’ara, el valencià en la música haurà de lluitar en les mateixes condicions. Amb tot, ho considera un bon símptoma perquè el panorama musical en valencià es “professionalitzarà”. 

Tot i que cal tindre en compte que aquest camí encara està per construir, ja que el mànager de Metrònom determina que ara, “l’escena és més forta perquè és viable econòmicament”, tot i que aclareix que aquesta explicació s’adapta pel que fa a la indústria: “pel que fa a l’àmbit dels músics… ells no tenen ni Seguretat Social ni drets”. També relata que es va intentar fer un sindicat de músics, però el debat principal era cobrar millor i amb igualtat de gènere: “No solament és cobrar millor, sinó defensar uns drets perquè al final, es puga cobrar millor”, conclou Alfonso. 

Al valencià li queden molts reptes per assumir com a llengua. Sergi Menero no creu que el valencià puga sobreviure davant un model lingüístic centralitzat i basat en la submissió al castellà. Enric Moll tampoc ho creu i menciona eixe estudi que es va realitzar a la Universitat de València en què es pronostica un futur bastant negre pel que fa a la llengua valenciana. Arturo Pérez Deltell es mostra una miqueta més positiu: “la llengua sempre tindrà salut sempre que els valencianoparlants la parlen”. 

Rafa Xambó, sociòleg, músic i escriptor ho té ben clar: “la situació de la llengua està molt vinculada a les condicions del País”, i observa: “també a les possibilitats d’autogovern… d’espolsar-se la dependència a Madrid”. Aquesta afirmació es compara inevitablement amb l’actual crisi sanitària de la Covid-19: “totes les accions estan encaminades en tractar de militaritzar i recentralitzar”, es referma el sociòleg. L’optimisme és el que se saboreja en les paraules de Xambó just acabar l’entrevista via Skype: “jo crec que ens anirà bé”.

Tàrsila Galdón

Tàrsila Galdón

Periodista en procés de constant aprenentatge, amb ganes de contar històries que siguen capaces de desestabilitzar imperis sencers. Ací em trobe també, escrivint sobre música valenciana: un món que a poc a poc, em sedueix cada cop més. Encara que us he de confessar que el meu gran amor acadèmic és, per ara, la comunicació política.

Anteriors

Aspart presenta el seu segon treball, ‘Pols al vent’

Recents

Tornarem a gaudir i, mentrestant, els esdeveniments s’ajornen fins, mínim, la tardor

Primer aniversari Sons de Xaloc: publiquem el millor d'aquest any. Enllaç

X
X