Canviar de dècada sol ser un fet gaire traumatitzant. L’any 2020 no solament fa por per les seues inicials implicacions geopolítiques o pandèmiques, sinó perquè implica entrar en una nova dècada, un nou cicle que irremeiablement ens fa conscients de l’acabament d’un període que ja no tornarà. I sembla que així ha estat amb Novembre Elèctric. Cinc anys després de la publicació del seu primer disc Intacte (Mésdemil, 2014), el grup de València es refugia a l’estudi Malamute per retrobar-se amb ells mateixos i donar un nou sentit a les cançons més importants de la breu història del grup.
De forma similar a les fases lunars que orientaven als llauradors postrurals d’Aborígens 2207 d’Orxata, Novembre Elèctric ha vist la seua evolució marcada per diferents etapes que han influenciat al grup. Des del seu primer disc Intacte, el seu segon àlbum Tremole (Mésdemil, 2016), el tercer elapé Quart minvant (Primavera d’hivern, 2018) fins a Lluna nova (Directe a Malamute) (Primavera d’hivern, 2020) que segons la formació implica un final de cicle i, al mateix temps, un possible nou inici.
A l’EP recopilatori, Novembre Elèctric versiona dos poemes d’Hèctor Serra. A la primera (Conjur / Trèmolo / Rèplica) i l’última cançó del disc (Cant a Aldaia), la música adopta un caràcter atmosfèric, deixant en primer pla la veu que, més que cantar, recita les composicions. La resta de talls es componen de revisions de cançons del seu primer disc com Roses o Mai per sempre, que destaquen per les noves interpretacions molt acurades, i el tema del seu tercer àlbum L’esquerda, en què compten amb la col·laboració d’Àlex Martínez, veu principal de Tardor.
De vegades, quan entra vertigen pels constants canvis, cal aturar-se per a retrobar-se amb u mateix. Reflexionar amb allò que s’ha fet fins al moment i el que pot deparar el futur. Així ha sigut el cas de Novembre Elèctric i, independentment de si Lluna nova (Directe a Malamute) es tracta del final o l’inici d’alguna cosa, ací estarem esperant-los.
