“Tridimensional”: el pas endavant de Nuc

Costa mantindre el nivell quan, de sortida, t’etiqueten com un dels grups revelació de l’any. Les mirades estan posades en els possibles posteriors llançaments i en la qualitat que puguen tindre les darreres publicacions. Eixe va ser el cas del grup gandienc Nuc després de la sortida d’Arran del Mar (Autoeditat), el seu àlbum debut, al 2017. Quasi tres anys hem hagut d’esperar per escoltar el segon disc de llarga duració de la banda i, malgrat que les expectatives estaven lògicament altes, Tridimensional (MMM Music, 2020) ha superat de sobres el seu primer treball.

Arran del Mar era un colp fort a la taula. L’àlbum complia la seua funció de servir com una carta de presentació, una mena d’avís que ens recordava que l’indie en valencià seguia més viu que mai amb noves propostes farcides de bones idees i intencions. En canvi, denotava un clar senyal de treball iniciàtic que afectava notablement el resultat final del disc. L’estil no estava tan assolit, i, malgrat que totes les cançons es mostraven cohesionades, la falta d’encasellament no beneficiava un elapé que es lluïa excessivament dur en alguns temes.

En canvi, el segon disc de la formació de Gandia sí mostra una major consciència del seu estil. A Tridimensional s’abandona el rock endurit del seu primer disc per dirigir-se a tendències més properes al pop, més adhient al conjunt del grup. La producció fa un pas endavant i aconsegueix resultats notables, modificant cadascun dels elements del disc. Des de la veu principal de Deo Pellicer fins a la introducció de més passatges corals que recorden a grups com Viva Suecia. A més, Tridimensional se sent variat durant la seua reproducció malgrat que més conscient del seu estil. Als deu talls trobarem cançons més suaus i d’altres més enèrgiques, fugint d’un exercici monòton.

En síntesi, Tridimensional ha permés a Nuc trobar-se per sonar còmodes amb una música que sona menys aliena. El nou disc és una millora qualitativa més que considerable, amb un dels resultats més polits del que portem d’aquest estrany 2020. Si abans tenien les mirades al damunt, l’atenció de l’escena està ara més que justificada amb un Nuc que es mostra més ferm i llest per enfrontar-se a la seua trajectòria futura.

Article corregit per Anna Albert.
Traductora i correctora en constant aprenentatge de noves llengües. Dolçainera a temps parcial i esperantista a temps complet. Apitxà em pariren i ací estic.

 

Article escrit per:

Carlos Cuesta i Martínez

Carlos Cuesta i Martínez

Els meus pares em van ensenyar bona música de menut, però per algun motiu ara escolte Bad Gyal. Sent deler per l’indie, el trap i el jazz, però no m’ho tingueu en compte. Si vols saber quina música escolte la tens ací: https://open.spotify.com/playlist/5sZbp32vvHghSL4qQYojdb

Anteriors

Reivindicacions i cants a la vida protagonitzats per Txarango

Recents

“Random Quarantino”: la col·laboració de Maluks i Làuder

Sons de Xaloc

Sons de Xaloc

Primer aniversari Sons de Xaloc: publiquem el millor d'aquest any. Enllaç

X
X